És summament important la percepció que poden tenir les persones sobre algú, i per aconseguir una bona percepció és important generar una idea de bona imatge física i personal. Una bona comunicació verbal, no verbal i la combinació correcta d'ambdues ajuden a obtenir una òptima opinió dels altres sobre alguna cosa o algú.

En els últims mesos hem vist com diferents polítics han començat a utilitzar normalment Flickr com a eina de màrqueting polític, o han realitzat sessions de fotografies amb diferents professionals. Són fotos de molta qualitat, escollides pel propi gabinet del polític i on per descomptat el candidat sempre surt perfecte. Aquestes imatges ajuden a millorar la percepció que es té del polític i la visió del seu treball.

L'exemple més recent és el del brillant reportatge fotogràfic sobre David Cameron, realitzat per Tom Stoddart pel Sunday Times. No us perdeu, a més, el fantàstic treball que ha realitzat en les primàries republicanes de New Hampshire i Florida seguint als candidats.

També Nicolas Sarkozy es va sotmetre en 2007 a un reportatge de Paris Match, i Obama disposa d'un fotògraf propi, Pete Souza (que ja ho va ser de Reagan), que el segueix a totes parts, i que publica les seves imatges –que es corresponen amb el missatge que es vol donar des de l'equip d'Obama- en el Flickr de la Casa Blanca, i les millors fotos de la qual són les que es reparteixen a la premsa.

Aquests fotògrafs són la versió moderna dels pintors de càmera, aquells que en els seus llenços havien de glossar la imatge de reis i reines, llavors un vehicle fonamental de la identificació de qualsevol personatge en la seva cerca de reconeixement per a la posteritat. Al llarg dels anys, aconseguir al millor pintor perquè retratés als líders va fer que no només fossin els artistes els que busquessin prestigiar-se treballant per a una gran cort, sinó les corts les que busquessin prestigiar-se acollint a grans artistes, com Miguel Ángel, Rafael Sanzio (el diví) Leonardo da Vinci, Van Dyck, Rubens o Velázquez. Altres artistes, en canvi, feien cua per poder retratar als líders, per donar-se a conèixer. Un exemple que s'ha conegut recentment està en una carta original escrita pel President George Washington al seu amic, el governador Henry Lee de Virgínia, el 3 de juliol de 1792, trobada en l'arxiu nacional nord-americà. En ella, el President Washington es queixa de les persecucions que li fan diferents retratistes, que volen pintar-lo en els seus quadres: “Estic tan cansat d'aquest tipus de gent que ara fa més de dos anys des que he decidit no posar per a cap d'ells“. És a dir, alguns retratistes eren com els actuals paparazzi (encara que segurament moltíssim més lents ;-)

Són els retrats d'aquests artistes els que ens permeten tenir una percepció de com eren aquests líders. No és només saber com eren físicament, sinó saber el que volien representar amb aquesta imatge, el que el pintor -normalment a favor del retratat, si volia mantenir el seu treball-, volia donar-nos a conèixer no tan sols de la seva imatge o vestimenta, sinó del seu caràcter.

Quelcom semblant, ensenyar-nos el caràcter dels líders a través de la seva imatge és el que ha intentat el fotògraf Platon Antoniou, de la revista "New Yorker", que el 2009 va muntar un improvisat estudi a la porta de sortida de l'Assemblea General de l'ONU. El retratista va compondre amb els rostres dels líders una instantània del poder que diu molt d'els qui ho ostenten i que ara s'exhibeix en una exposició a Viena, després de passar per Nova York. Els polítics saben la importància de la seva imatge. Intueixen que durant uns segons han cedit poder al fotògraf, en aparença innocent, però que els ha despullat. Alguna cosa així va haver d'impulsar al dur Henry Kissinger a implorar-li al fotògraf Richard Avedon el 1976. “Sigues bó amb mi“, com també li van demanar en 2009 a Platon líders com Netanyahu. Una fotografia pot donar-nos una imatge del caràcter d'algú. El propi Platon deia de la seva fotografia a Gaddafi “No tenia ulls. Eren tan foscos que no podia veure'ls. Em sentia com en un somni estrany. Va ser un dels moments més intimidatoris de la meva vida“.

La fotografia i la televisió han fet que veiem centenars o milers d'imatges dels nostres reis o polítics, però només algunes d'aquestes imatges ens donen el missatge que els líders volen. És per això important difondre-les bé perquè, com ha succeït al llarg de la història, de la percepció que tinguem d'aquests líders dependrà sovint el que pensem d'ells.