1883 va ser un any turbulent a Espanya, especialment amb la revolta republicana de principis d'agost a Badajoz, Santo Domingo de la Calçada i la Seu d'Urgell. En aquest context, i copiant un post del sempre imprescindible blog de Guillermo Carvajal llegeixo que l'executiu de Práxedes Mateo Sagasta, a la vora de la crisi, va autoritzar un viatge d'Alfons XII a Alemanya per rubricar un tractat comercial entre ambdós països. Va ser un error polític important perquè el rei era un convençut germanòfil (la seva mare era austríaca i ell mateix havia estudiat en el famós col·legi Theresianum) i el monarca va acceptar entusiasmat assistir a les maniobres anuals de l'Exèrcit Alemany, rebent del kàiser Guillem el càrrec de coronel honorari del 15º Regiment d'Ulans.

Fins a aquí, res extraordinari. El problema va ser que en un banquet Alfons va fer unes imprudents declaracions en les quals oferia als teutons la seva solidaritat en un hipotètic conflicte amb França. Atès que aquesta acabava de ser derrotada per Alemanya a Sedan -el que va provocar la caiguda de Napoleó III-, es va armar un escàndol tal que fins i tot el propi Bismarck va haver de matisar diplomàticament les paraules del rei.

A més, el 29 de setembre, de retorn amb tren cap a Espanya, calia fer una parada a París i a Alfons XII no se'l va ocórrer altra cosa que presentar-se vestint l'uniforme d'ulà que havia rebut dels alemanys. Davant la vergonya del govern gal, que havia anat a rebre'l, la multitud de curiosos va començar a esbroncar-lo i insultar-lo, la qual cosa va provocar la indignació popular a Espanya. Va haver-hi manifestacions antifranceses i es va apedregar l'ambaixada, encara que poc després ambdós governs es van demanar disculpes mútues i van resoldre la qüestió.

Pel que he anat llegint, el rei va ser rebut a Espanya en llaor de multituds, ja que s'explicava a la premsa la seva gallardia i orgull, i que malgrat haver estat esbroncat, “instigat pels republicans i encara, segons De la Cierva, per maçons, entre crits de “Mori l'Hulà” i “Visca la República”, Don Alfons, sense immutar-se va dominar la situació i va sorprendre de pas als frenètics vociferants, marxant-se després a passejar pels bulevards de París acompanyat únicament pel General Blanco, cap de la seva Cambra Militar. Davant semblant gest d'enteresa, París se li va rendir i el president de la República li va donar tota classe d'explicacions”.

Però en realitat, les relacions polítiques amb França es van tibar de tal manera que tot el govern Sagasta va dimitir per la seva mala idea de portar a un germanòfil a tractar amb França. Aquesta va ser la gota que va vessar el got de la política espanyola de 1883. L'11 d'octubre es va produir la dimissió.

No obstant això, aquí no va acabar del tot el conflicte. El 14 d'octubre, un petit poble d'Almeria, Líjar declarava la guerra a França per la seva gosadia d'atacar al monarca espanyol, i els van enviar aquesta declaració tant al president espanyol com al francès –que per sort no es va decidir a atacar-los-. El curiós és que la declaració de guerra va seguir en peu durant 100 anys i 17 dies. El 30 d'octubre de 1983 es va signar la pau, i fins i tot es pot llegir una placa a l'ajuntament que explica que s'acorda signar la Pau entre Líjar i França, després de cent anys de guerra incruenta.

Eren uns altres temps i la comunicació que arribava també era altra. En l'actualitat, si algun alt polític o rei fessin la mateixa estupidesa que Alfons XII se'ls criticaria a ells, no al país veí. O no.