Amb una amplària de 54 quilòmetres, l'estret d'Ormuz, un estret angost entre el golf d'Oman, localitzat al sud-est, i el golf Pèrsic, al sud-oest, és la clau per al control del petroli mundial. En la costa nord es localitza Iran i en la costa sud l'enclavament omaní de Musandam. Vuit països tenen accés a aigües internacionals a través d'ell. Per Ormuz passa, de mitjana, un buc petrolier gegant cada deu minuts, que és el 40% de la demanda mundial de petroli (18 milions de barrils diaris). Qui controla l'estret controla l'economia mundial.

Dimarts passat el Vicepresident d'Iran, Mohammad Resa-Rahimi, va dir que si Occident imposa sancions a les exportacions de petroli d'Iran, per l'estret “no passarà ni una gota de petroli”. La resposta nord-americana, que compta amb 20 vaixells de guerra a la zona va ser que no ho tolerarien.

Diferents experts dubten que Iran pugui mantenir tancat l'estret durant massa temps, malgrat que els últims dies estan publicitant el seu potencial militar. “Casualment” van començar maniobres militars en l'estret l'última setmana, fins a ahir dilluns, quan van provar i van difondre àmpliament per a tot el món els seus nous míssils. No obstant això, sí que un conflicte podria provocar una paralització de l'estret, amb el consegüent augment del preu del petroli a 200 dòlars per barril, el doble del preu actual, i amb això una crisi econòmica internacional catastròfica. Encara que el conflicte durés uns pocs dies, Iran si que té capacitat militar per establir mines marítimes al llarg de l'estret, amb el que el tràfic marí es pararia i haurien de ser els vaixells d'Estats Units els que les desactivessin. Això faria que haguessin de parar, i serien un blanc més fàcil per als iranians. Són només especulacions, per descomptat, però l'economia no pot parar-se, i això ho saben els iranians i els nord-americans.

Per a Iran una guerra seria un suïcidi polític i militar, però la seva situació és desesperada. La pressió econòmica internacional està ofegant la seva economia. El rial va perdre un 12% del seu valor respecte al dòlar i acumula una caiguda del 66% des de fa un any. Com indicava Ángeles Espinosa a El País, desanimats davant el fracàs de la diplomàcia perquè Iran renunciï al seu programa nuclear, els estrategues nord-americans fa ja diversos anys que van engegar una via paral·lela de pressions financeres a resultes de la qual la majoria dels bancs internacionals i grans empreses van abandonar Iran. No obstant això, l'alt preu del petroli, que proporciona el 80% dels ingressos iranians, ha permès buscar vies alternatives (sobretot les vendes a Xina i l'Índia) i que els seus governants es mantinguin en el poder malgrat una gestió desastrosa. Per tant, si s'inclouen sancions econòmiques al seu petroli, el país –i els seus líders- s'enfonsen. D'aquí la seva retòrica bel·licista i sobretot populista, per acontentar als seus ciutadans.

Aquesta retòrica va augmentar amb la llei de defensa ratificada per Barack Obama en les últimes hores de 2011, que inclou un augment de les sancions contra el banc central d'Iran, al que es qualifica d'instrument fonamental per al rentat de diners amb el qual es finança el seu programa nuclear. La llei imposa sancions a totes aquelles persones o entitats que facin negocis amb el banc central iranià, el banc Markazi. La Casa Blanca, no obstant això, ha aconseguit marge de maniobra per no obrir un conflicte directe amb Iran de forma immediata. D'una banda, és Obama qui ha de decidir quin tipus de sancions imposa. Per una altra, aquestes penalitzacions no entraran en vigor fins a dins de sis mesos, la qual cosa li ofereix a Teheran la possibilitat de reaccionar i evitar un major aïllament en l'escena financera.

Aquesta és la raó per la qual el règim iranià va augmentar aquesta setmana la seva retòrica bel·licista i va començar les maniobres militars a Ormuz: evitar l'aplicació de la llei o la seva suavització. També pressionen així a la UE, que el proper mes ha d'aprovar una resolució similar. A més, no és quelcom nou. Cada pocs anys, des de fa trenta, Iran recorre a aquesta retòrica bel·licista parlant de tancar Ormuz. El que sí és novetat és que la seva tecnologia militar ha augmentat molt (només en l'estret tenen 23 submarins i 100 vaixells). Per això segueix fent-ho, encara que mai hagi complert la seva amenaça de bloqueig de l'estret ni es creu que ho facin tret que la tensió sigui fortísima. D'altra banda, aquest any hi ha eleccions a França i a Estats Units. Qualsevol conflicte tindrà repercussions i a Iran –i en aquests països- ho saben. És interessant també veure la versió dels iranians, i no tan sols la que ens arriba des dels nostres mitjans de comunicació occidentals.

La retòrica de guerra a Ormuz és perillosa, perquè augmenta en ambdós bàndols, en l'occidental, perquè no volen un augment de la tecnologia militar iraniana, a Iran, perquè aquesta retòrica nacionalista beneficia als seus líders. Es tracta d'una llarga partida d'escacs. Això sí, mentre discuteixen, Iran guanya temps.