Antonio María d'Orleans, duc de Montpensier, va néixer prop de Paris i era fill de Lluís Felip d'Orleans, rei de França. El 1830, amb tan sols sis anys, el seu pare va accedir al tron, amb el que es va convertir en príncep francès. Era el cinquè en la successió, per darrere de quatre germans.

És per això que es va dedicar a la carrera militar i a estudiar, encara que mai va perdre l'interès per regnar i per això va intentar casar-se amb Isabel II, reina d'Espanya. Aquest projecte de noces no va poder realitzar-se per les amenaces angleses, que no volien una aliança hispano-francesa. Així doncs, el duc de Montpensier es va conformar amb casar-se amb la germana d'Isabel, María Luisa Fernanda de Borbón, el 1846.

El 1848 va caure la monarquia a França (com a anècdota s'explica que el dia de la fugida del palau de les Tulleríes, assaltat per la multitud, el duc va oblidar a la seva esposa, que es va lliurar del saqueig per l'ajuda d'un diputat). El duc es va exiliar a Espanya amb la seva esposa, concretament a Sevilla.

Les seves ànsies de regnar eren grans, i tenia una gran oportunitat donat que la reina Isabel II no tenia fills (es deia que el seu marit, el rei Francisco de Assís, era impotent o poc interessat en les dones), per la qual cosa la corona passaria a la seva germana i el duc de Montpensier seria rei d'Espanya. No obstant això, les coses no surten com tenia previst, ja que la reina va tenir, amb diversos amants, fills oficialment legítims.

Vist que no aconseguiria regnar així, el duc d'Orleans va començar a orquestrar la manera de treure la reina del tron, intentant derrocar-la, i per aconseguir-ho va finançar el que seria la Revolució Gloriosa de 1868, per la qual cosa va ser exiliat. Però la reina va caure, i el duc va tornar a Espanya i va començar la campanya per la seva candidatura al tron vacant.

Era el màxim favorit, per la seva amistat amb el General Serrano i el General Topete (i pagaments fets per al seu exèrcit) i perquè amb ell seria reina d'Espanya l'altra filla de Fernando VII, la seva dona Luisa Fernanda.

Desgraciadament per a ell, un simple article de premsa es va creuar en el seu camí. Ho havia publicat en el diari “La Época” l'infant don Enrique de Borbón, germà de l'ex rei Francisco de Assís, denunciant les maniobres per ocupar el tron espanyol “del duc francès”. Va ser aquest adjectiu, francès, el que li va creuar els cables, i va demanar un duel amb don Enrique, que va tenir lloc en Carabanchel, el 12 de març de 1870. En principi, el duel era “a primera sang”, és a dir, guanyava qui primer feria a l'altre. Va haver-hi diferents trets fallits, intentant no matar a l'adversari sinó ferir-lo, però ningú encertava. En el cinquè tret, Montpensier s'ho va pensar millor i va disparar directament al front de l'infant, que va caure mort.

Però aquesta victòria seria en realitat la major derrota de la seva vida, per la identitat del mort. Don Enrique de Borbó era infant d'Espanya per naixement i no per matrimoni, nét de Fernando VII i germà del rei Francisco de Assís, el marit d'Isabel II. Montpensier havia vessat sang real espanyola i això li treia totes les possibilitats de regnar en la Cort de Madrid. Quan el 16 de novembre de 1870 les Corts Constituents van votar qui havia d'ocupar el tron espanyol, el “duc francès” només va obtenir 27 vots, enfront dels 191 del candidat del general Prim, el príncep italià Amadeu de Savoia.

La rebequeria del duc de Montpensier va ser tal que es va negar a reconèixer al nou rei, va perdre el seu grau de capità general i va ser exiliat a Balears, encara que tornaria a Madrid en ser triat diputat per Sant Fernando (Cadis). Aquí va tornar a conspirar contra Amadeu, com havia fet contra Isabel II, i alguns van assenyalar la seva mà com la que va pagar als assassins del general Prim.

Encara es va apropar, tot i que indirectament, al tron d'Espanya el 1877 quan el jove Alfons XII, nou sobirà reposat després dels fracassos d'Amadeu i la I República, es va enamorar de la filla de Montpensier, María de las Mercedes. Però tampoc va tenir sort per ser el sogre del rei. La desgraciada Mercedes només va viure sis mesos i un dia després de les noces. I encara que Montpensier ho va intentar, Alfons XII no va voler casar-se amb una altra de les seves filles.

El duc mai va poder regnar, i mira que ho va intentar. Potser si hagués disparat a la cama, i no comès l'estupidesa de disparar al cap de don Enrique, hagués estat rei. Un gran rei, segons Pérez-Galdós: “gran príncep, un polític de talent i l'home més ordenat i administratiu que teníem en les Espanyes [...] Si vingués una revolució grossa i calgués canviar la monarquia, cap com aquest per fer-nos caminar drets i ajustar-nos els comptes; creguin-ho, cap com aquest Montpensier”. Però el destí és el destí.