El passat 6 de desembre, les llàgrimes de la ministra italiana Elsa Fornero, mentre anunciava les retallades que faria el nou govern del tecnócrata Mario Monti, van conmoure a Italia i van donar la volta al món. Mentre explicava les decisions preses, va trencar a plorar. La reacció de Fornero va sorprendre, doncs té fama de posseir un caràcter de ferro. Es tracta d'una dona menuda però enèrgica, amb les idees clares, excel·lent oradora. Però l'emoció va poder amb ella. Sobre la seva actitud, va haver-hi reaccions per a tots els gustos, des d'els qui van mostrar simpatia per l'espontaneïtat dels seus sentiments fins als que ho han vist com a confirmació de la injustícia comesa amb els pensionistes. El diari berlusconià Il Giornale va titular en portada: “El Govern plora; nosaltres, més“. Les llàgrimes van humanitzar al govern italià, en la persona de Fornero. Com indica Antoni Gutiérrez-Rubí, “un pot trencar a plorar per motius molt diversos. Jo no sé si en aquesta ocasió és per tristesa o impotència, però en tot cas reflecteix una sensibilitat i un dolor que humanitza a qui ha de prendre les dures decisions”. Aquestes llàgrimes van aconseguir, voluntària o involuntàriament, que l'endemà només es parlés d'ella, no de les retallades. Havia triomfat el pathos, el que Aristòtil anomenava en el seu llibre “Retòrica”, la persuasió a través dels sentiments.

Les llàgrimes, quan són reals, canvien la visió que es té d'un polític/a. Plorar és quelcom personal, privat, que si surt a la llum ens fa tenir empatia amb aquesta persona, ens mostra que és igual que qualsevol i que té sentiments i sensibilitat. Sorgeixen quan hi ha tristesa, i les llàgrimes són directa o indirectament útils sota certs estats de la ment, per alleujar o gratificar certes sensacions (deia Charles Darwin), la qual cosa fa activar en el sistema nerviós l'activitat fisiològica associada a la producció de llàgrimes, s'augmenta la producció de cortisona en sang, així com s'activa l'amígdala. I li ocorre a tota l'espècie humana, com teoritzaren el propi Darwin o més recentment Paul Ekman (Mentre que els nostres pensaments són totalment privats, la majoria de les nostres emocions es detecten per un senyal distintiu que ajuda als altres a comprendre com ens sentim) o Randolph Cornelius, que en el seu llibre The Science of Emotion, indica que si l'expressió natural està subjecta a l'evolució per selecció natural, llavors tots els membres d'una mateixa espècie haurien d'exhibir les mateixes expressions emocionals. En la humana succeeix, i és això el que fa aparèixer l'empatia. Si qui plora té una posició de poder, s'humanitza i la visió que es té d'ell o ella es posa al nivell de la resta de ciutadania.

I les llàgrimes no només aconsegueixen empatia cap al polític, sinó que demostren que ell o ella també és empàtica, que es posa en el lloc dels altres –per exemple en el cas de Fornero-. Com indicava Albert Medrán, l'empatia ha de ser la base del nou carisma del lideratge emocional. Un carisma basat no en la duresa, la resolució o la fortalesa de qui aspira a governar un país, sinó [jo afegeixo “també”] en aquella persona que comprèn als ciutadans d'aquest país. Necessitem entendre que els nostres líders senten tant com nosaltres. I els nostres polítics han d'entendre què sentim per dirigir-se millor, de forma més eficient, a la ciutadania”.

Les emocions, somriures o llàgrimes, en la seva justa mesura, són una de les millors tàctiques per apropar-se als electors indecisos i als que han perdut la confiança en la política. L'ex president del Govern italià Berlusconi es va guanyar la simpatia de milions de persones explicant acudits i interpretant cançons napolitanes. El primer ministre britànic Brown va celebrar amb llàgrimes de goig, quan encara era canceller (ministre) del Tresor, el naixement del seu fill, Margaret Thatcher va plorar en el funeral del seu marit, Bill Clinton en el nomenament d'Hillary al Senat, i molts altres.

Estem al segle XXI i les llàgrimes sinceres, en general, no són ja vistes com a símbol de debilitat. Segurament si Edmund Muskie, el candidat demòcrata a les presidencials nord-americanes, el 1972, no hagués trencat a plorar mentre defensava a la seva dona d'atacs de l'equip de Nixon, podria haver pogut ser president. Eren altres temps i se'l va acusar de feble. Va ser el final de la seva carrera política.

Més recents són les llàgrimes, encara que ja desconec fins a quin punt reals o excel·lentment preparades, de 2008, per part de Hillary Clinton, que va plorar, trencant la visió que es tenia d'ella d'una dona dura i sense sentiments. Immediatament, va guanyar les primàries de New Hampshire. Una mica més tard, el dia abans de les eleccions, Barack Obama plorava en un míting a Carolina del Nord, parlant de la recent mort de la seva àvia. En la campanya a les primàries republicanes de l'any proper, ja han plorat Herman Cain i Rick Santorum. És un no parar.

Sigui com sigui, i evitant tot el possible el pur teatre i màrqueting emocional, necessitem a les nostres emocions i necessitem que els polítics tinguin les seves pròpies emocions. Només així demostren que tenen la força vital per pensar creativament i actuar amb fermesa. Només així demostren que tenen empatia i només així aconsegueixen l'empatia dels ciutadans i la seva confiança.