Bloc | Sobre mí | Contacte | Treballo a

Qui canta, el seu mal espanta

Com indica Jorge Santiago Barnés citant al polític francès Roger-Gérard Schwartzenberg, “En altres temps, la política eren idees. Avui són persones“. La personalitat dels candidats té a veure cada vegada més amb el que pensem i diem sobre ells i amb el que ens fan sentir: confiança, credibilitat i sobretot identificació. I ens identificarem més amb algú alegre, la percepció del qual ens provocarà veure'l amb optimisme, entusiasme, jovialitat o esperança. Una de les maneres ràpides perquè algú ens sembli o ens faci sentir així és a través de la música. Gutiérrez-Rubí diu que “la utilització de la música en la política (sobretot en campanya electoral), ajuda a la connexió emocional amb el ciutadà, a la identificació d'un partit, d'un candidat…de manera molt efectiva”. Quan la música no només s'escolta de fons en un jingle, sinó que és el propi polític qui canta, ens sembla més proper i ens podem sentir més identificats amb ell o ella. Amb la manera alegre de veure les coses i el futur, lluny d'un polític seriós i allunyat de la gent i del seu dia a dia.

Aquesta percepció l'han sentit molts polítics quan s'han llançat, amb la sorpresa del públic, a interpretar alguna cançó. El cas més recent és el de Herman Cain, candidat republicà a les primàries nord-americanes. Cain, que havia estat acusat d'assetjament sexual les últimes setmanes, va sortir al pas amb una conferència de premsa, la qual va acabar cantant amb una excel·lent veu la cançó “He Looked Beyond My Faults”, que no era la primera vegada que cantava en campanya però sí la primera que recollien els sorpresos mitjans. La veritat és que Cain havia cantat tota la seva vida i fins i tot va publicar un àlbum de gospel, Sunday Morning, el 1996 (el qual s'està esgotant en les tendes).

Les seves cançons han començat a sortir a la llum, li demanen que canti en els mítings i fins i tot han creat vídeos electorals amb les seves cançons, barrejant-les amb discursos (com es va fer amb Obama i el vídeo de Yes we can). La cançó que més èxit havia tingut fins ara és la de “Imagine There’s No Pizza“, que va cantar el 1991 utilitzant la música de la cançó de John Lennon i que ja mostrava una introducció patriòtica i, al cantar, el seu gran sentit de l'humor.

En les últimes dècades hem pogut veure a més polítics nord-americans cantant o tocant música. És el cas de Ronald Reagan cantant el 1991, de Richard Nixon i Condoleeza Rice tocant el piano el 1963 i 2008 respectivament, o el senador Robert Byrd cantant una cançó country per a Jimmy Carter. El cas més famós i sorprenent i que va donar la volta al món va ser l'aparició de Bill Clinton el 1992 tocant el saxo al programa de Jay Leno. Encara que admeto que el que més m'ha sorprès és veure a Ted Kennedy cantant a Texas, amb molt humor, “Ay Jalisco, no te rajes”, en espanyol, durant la campanya de 2008.

En altres continents també s'utilitzen les cançons de candidats en campanya. El cas més clar és el del cantant Michel Martelly, escollit president d'Haití, o a Uganda, Yoweri Museveni i el seu rap. Aquí no ens quedem enrere, i dimarts passat Josep Antoni Duran Lleida va sorprendre a tots en aparèixer tocant la bateria, una de les seves aficions, en una festa de les joventuts del seu partit.

L'humor és important en comunicació política. Tot i que de vegades els polítics “canten” quan agafen el micròfon, és també a través de cançons com es poden mostrar sense complexos, divertits, propers… i ens podem sentir més identificats amb ells, perquè ells poden fer el ridícul, però ho fan per divertir-nos i sobretot per divertir-se a si mateixos.

 

0 Comments:

Post a Comment




RSS Blogger