Aquesta matinada ha mort Smokin’ Joe Frazier, un dels grans pesos pesats de boxa de la història. És conegut principalment pels seus tres èpics combats amb Muhammad Ali, el primer dels quals, el 8 de març de 1971, guanyat per Frazier per decisió unànime, és freqüentment esmentat com la baralla del segle. En aquest combat, les entrades eren tan cobejades que Frank Costello, considerat el cap mafiós de la família Luciano, tan sols va poder aconseguir dos seients en lloc dels quatre que acostumava. Fins i tot Frank Sinatra va sol·licitar ser el fotògraf de l'esdeveniment per poder estar prop del ring.

Frazier era un lluitador implacable, temut per la potència dels seus cops i per mai deixar l'ofensiva, amb un descomunal ganxo d'esquerra, que perseguia sense pausa als seus rivals i tenia un estil que va ser comparat amb una locomotora pujant una muntanya. Alí era el fi boxador que encaixava i encaixava cops per poder atacar després amb la dreta. En el combat, Frazier es va llançar a l'atac de principi a fi, assetjant a Alí i connectant amb ganxos d'esquerra cada vegada que s'apropava. Alí va aguantar, va encertar cops amb els seus ganxos i va propinar alguns cops de puny amb la dreta.

No m'agrada la boxa, però si que conec aquest combat històric. I, brutalitat a part, m'ha semblat una bona metàfora del debat electoral d'ahir entre Rubalcaba i Rajoy. El primer va començar atacant molt fort, intentant acorralar a Rajoy amb preguntes i acusacions, parlant literalment del programa electoral del segon i amb alguna proposta (impost a grans fortunes) que era una picada d'ullet clara als indecisos i als indignats. També era molt millor en els plànols d'escolta, on no es veia Rajoy molt còmode.

Si volia tenir alguna possibilitat en aquestes eleccions, el candidat socialista havia de guanyar aquest debat per golejada, per KO. Per això va començar així. Rajoy aguantava i aguantava com un mur. En ocasions ho tenia fàcil i bé après, només dient “i per què no ho han fet quan governaven?” ho podia solucionar.

Ambdós estaven molt nerviosos d'inici, però Rubalcaba mirava als ulls de Rajoy, sabia del que parlava (el discurs de la por a la dreta), ho portava après i improvisava millor; mentre que el segon els ocultava mentre llegia contínuament el que havia de dir. Va ser un començament fort de Rubalcaba i fluix del candidat popular, malgrat aguantar l'envestida.

La curiositat va ser escoltar a Rajoy equivocar-se en el nom de Pérez Rubalcaba, confonent-se amb Rodríguez Zapatero. Va ser un error important que va repetir tres vegades, motivat segurament per falta de preparació del debat (no crec que fos volent). Alguna cosa semblant li passava a Sarah Palin el 2008, que en els assajos en la seva caserna general del seu debat amb Joe Biden l'anomenava contínuament Obama o Obiden. Hagués estat un error greu, per la qual cosa l'equip de Palin ho va resoldre de bon principi: en arribar al debat i saludar a Biden, Palin li va preguntar en directe “et puc dir Joe?”, i així ho va fer tot el debat. Fi del problema.

Un altre error de Rajoy va ser respondre a Rubalcaba que coneixia perfectament la serra de Cadis, enumerant pobles (Cazalla i Constantina). El que ocorre és que els pobles que va enumerar són de la província de Sevilla.

Immediatament després del primer bloc va venir la pausa, cosa que crec que va servir de pilota d'oxigen a Rajoy. Es va poder relaxar i preparar el contraatac. A la volta no era el mateix Rajoy-mur que aguantava i aguantava, va poder també atacar, i durament, a Rubalcaba. Aquest intentava seguir atacant, però ja no sempre podia, i Rajoy el superava en el que li hauria d'haver estat més complicat, en parlar de drets socials. A més, que el candidat socialista ja parlés de Rajoy com el futur president no va ajudar massa. Rajoy sí va saber, sobretot després de la pausa, ficar la frase “si els ciutadans em trien”, molt necessària per evitar una percepció de prepotència.

Rubalcaba no aconseguia treure de les seves caselles a un Rajoy que ja no només aguantava, sinó que atacava deixant caure frases importants en la vorágine del debat, com a “sentit comú” o “jo també vull el millor per a aquest país”… El deixar de llegir, el parlar amb el cor, per exemple quan explicava la seva vida a la diputació de Pontevedra, de jove, atorgava un punt de veracitat i d'emoció al que deia. Per molt que les respostes de Rubalcaba fossin molt bones, improvisant, Rajoy seguia veient-se en aquesta part del debat com més humà, ja que narrava experiències personals i mirava als ulls, en aquest moment ja no els baixava per llegir.

Al final, el missatge definitiu. Tres minuts per explicar el futur. Rubalcaba bé, Rajoy bé. Però que el gairebé segur futur president hagi de dir el seu missatge final, el que diu “mirant a càmera, parlant per als espanyols”, llegint-ho, deixa amb un mal sabor de boca la seva actuació.

En el combat de la nit del 8 de març de 1971, la victòria va ser para Frazier, el púgil que atacava, vencent a Alí en el quinzè assalt, per punts. Ahir, en qualsevol cas, es necessitava un KO, i no es va produir. Els punts (al meu entendre) se'ls va endur Rajoy. Era el seu últim assalt per arribar a la Moncloa.