L'any 1824, l'antic Partit Demòcrata-Republicà dels Estats Units, que governava el país de forma ininterrompuda des de 1801, va entrar en crisi; aquest any, en molts Estats del país es triava per primera vegada per sufragi popular directe dels majors d'edat (excepte dones i afroamericans) als “Electors” que al seu torn havien de triar al President d'Estats Units. Aquest fet va ocasionar una divisió en el Partit Demòcrata-Republicà, perquè es presentaven diversos candidats presidencials que es proclamaven demòcrates-republicans i reclamaven directament el vot popular; un d'ells era el general Andrew Jackson, un popular heroi de la Guerra Anglo-Nord-americana de 1812 a 1815.

En aquestes eleccions, Jackson va perdre la Presidència malgrat haver guanyat la majoria en el vot popular a causa del procediment que estipulava que si cap dels candidats obtenia la majoria absoluta, el Congrés Nacional havia de triar al President entre els candidats més votats; i el Congrés, gràcies a Henry Clay -qui va utiltzar la seva influència com a president de la Cambra-, va triar a John Quincy Adams. Va ser el polèmic procés denominat “The corrupt bargain”.

Però llavors Jackson i els seus partidaris van començar a fundar per tot el país les filials d'un nou partit que encara no tenia un nom clar o definitiu; un partit que el seu principal objectiu era portar a la Presidència al General Jackson i fer-li oposició al Govern de “l'usurpador” Quincy Adams. Aquest nou partit va començar a anomenar-se “republicà demòcrata“, que aviat va ser escurçat com a "demòcrates", mentre que els partidaris del status quo i d'Adams es van anomenar els republicans nacionals. Us sonen?

Jackson comptava ja amb el suport de les zones rurals i del sud, però va aconseguir el suport de la poderosa “maquinària” partidista de l'Estat de Nova York; i el seu va ser el primer partit “popular” de la història nord-americana, en mobilitzar a les masses i valer-se d'una xarxa de diaris “populars” i “sensacionalistes”.

En la campanya de 1828, els partidaris, tant en els d'Adams com els Jackson van començar a realitzar esforços per soscavar el caràcter de l'adversari. Malgrat que els dos candidats tenien fortes diferències sobre qüestions substancials, la campanya es va basar en les personalitats i les tàctiques brutes, en ocasions de manera escandalosa.

Pels que detestaven a Andrew Jackson, hi havia una mina d'or de material, ja que Jackson es va fer famós pel seu temperament incendiari, groller i per la seva ignorància (es va arribar a dir que era l'únic polític nord-americà que creia que la terra no era rodona) i havia portat una vida plena de violència i controvèrsia. Havia participat en diversos duels, matant a un home el 1806 i el 1815, mentre manava unes tropes, havia ordenat l'execució de membres de la milícia acusats de deserció. Se li deia per això assassí. Fins i tot el matrimoni de Jackson es va convertir en farratge per als atacs de la campanya. Rachel Jackson, la seva esposa, hi havia estat casada amb un altre home abans que Jackson, i es va plantejar la qüestió sobre quan es va divorciar d'ella el seu primer marit i quan va començar ella a viure amb Jackson. En la campanya, Jackson va ser acusat d'adulteri i atacat per sortir corrent amb l'esposa d'un altre home. La seva esposa va ser acusada de bigàmia.

Els qui s'oposaven a John Quincy Adams es burlaven d'ell denominant-ho elitista. El refinament i la intel·ligència d'Adams es van tornar contra ell. I va ser ridiculitzat fins i tot com un “ianqui” (molt pejoratiu en els estats del sud). Adams, fill del pare fundador i segon president John Adams, va començar la seva carrera en el servei públic, treballant com a secretari de l'enviat nord-americà a Rússia quan encara era un adolescent. Tenia una brillant carrera com a diplomàtic, que va servir de base per a la seva posterior carrera política. En campanya, els partidaris d'Andrew Jackson van començar a propagar el rumor que Adams, mentre exercia com a ambaixador nord-americà a Rússia, havia aconseguit una noia americana per oferir serveis sexuals als tsars russos. L'atac va ser sens dubte sense fonament, però es va estendre ràpidament i s'insultava a Adams anomenant-ho “proxeneta” i dient que aquests regals sexuals havien fet que tingués un gran èxit com a diplomàtic. Adams també va ser atacat per tenir una taula de billar a la Casa Blanca, acusant-ho de malgastar els diners públics (encara que en realitat ho va pagar de la seva butxaca).

Com totes aquestes difamacions i insults apareixien a les pàgines dels diaris partidistes, es van fer de domini públic. Adams estava tan ofès pel que estava passant que fins i tot es va negar a escriure a les pàgines del seu diari des d'agost de 1828 fins al final de les eleccions. Jackson, per la seva banda, estava tan furiós pels atacs contra ell i la seva esposa que es va involucrar més en els atacs, i escrivia als editors de diaris per donar-los pautes sobre com els atacs havien de ser contrarestats i com els seus propis atacs havien de continuar.

El dia de les eleccions, Jackson va guanyar fàcilment el vot popular i el vot electoral (veure vots per territori). Era la veu del poble i realment popular (va guanyar 3 eleccions presidencials consecutives), i era conegut per la seva tenacitat (li deien The Old Hickory –la vella noguera- per la seva robustesa). En tot el país es van crear bastons, barrets, escombres i “pins” amb la imatge d'una noguera.

Va guanyar la campanya de 1828, però va pagar un alt preu. La seva esposa Raquel va patir un atac al cor i va morir abans de la inauguració, i Jackson sempre va culpar als seus enemics polítics de la seva mort, especialment a Adams, a qui va dir que mai perdonaria. Quan Jackson va arribar a Washington per a la seva presa de possessió es va negar a fer la visita de cortesia habitual al president sortint. I John Quincy Adams va correspondre en negar-se a assistir a la inauguració de Jackson.

En tots els sentits, l'elecció de Jackson de 1828 va ser la primera campanya de desprestigi real de la història americana, iniciant així una tradició molt reconeixible, que també ha estat exportada a altres països (encara que esperem que no de manera tan salvatge).