L'any 2006, Rick Perry (actual candidat presidencial republicà) es presentava a governador de Texas. S'aproximaven les eleccions i el seu director de campanya i estratègia, Dave Carney, va voler “assegurar el tir”. És per això que va cridar a quatre prestigiosos científics socials de Yale perquè poguessin provar les seves teories i quantificar-les durant la campanya: Donald Green, James Gimple, Alan Gerber i Daron Shaw. A més, era molt més barat que encarregar estudis propis. Alguns d'ells, com Donald Green i Alan Gerber, ja havien parlat dels seus estudis, però calia provar-los, ja que com ells mateixos indicaven en els seus llibres, eren sempre campanyes locals.

En el transcurs d'aquest any, els “cap d'ou” -com se'ls coneixia dins de la campanya-, van realitzar experiments que van provar o no l'efectivitat de diferents accions polítiques: les aparicions de candidats, anuncis de televisió, trucades telefòniques automàtiques, correu directe, debats, aparicions en mitjans de comunicació, emailing, porta a porta… Molts d'aquests estudis havien estat ja realitzats per diferents acadèmics, però mai dins d'una campanya a gran escala com podia ser la de Texas, amb les facilitats que l'equip de campanya els donava. Els resultats d'aquestes proves de 2006 van canviar radicalment la forma en què Carney va prioritzar el temps del candidat i els diners de la campanya, tant la de 2006 com la de 2010, en què Perry va ser reelegit.

A través dels seus estudis quantitatius van descobrir interessants idees respecte a la importància relativa que té la presència en debats electorals o en mitjans tradicionals, i van descobrir la grandíssima importància que té la presència física del candidat prop dels votants. Van provar, a través de trucades a telèfons i a la geolocalització, que la presència de Perry a cada ciutat va tenir un impacte: el seu índex d'aprovació va pujar, van augmentar les contribucions econòmiques i va augmentar el nombre de nous voluntaris després de cada acte públic. En els anuncis de televisió, en canvi, malgrat que hi havia un fort impacte, aquest era breu (això ja serà per a un altre post). Les troballes van portar Carney a enviar a Perry a llocs amb molta gent (mercats, centres comercials, bars i restaurants coneguts) de grans i petites ciutats, però també a limitar la seva presència en debats electorals, que no reportaven molts vots (tan sols ha anat a quatre debats en els últims 10 anys i es va negar a debatre el 2010 amb el candidat demòcrata a governador, Bill White), o fins i tot a no rebre “endorsements” de diaris, ja que no servien per a molt (Perry no va rebre cap recolzament dels principals diaris de Texas, però encara així va derrotar amb facilitat al seu oponent). Per a la campanya només importaven aquelles accions que podien oferir dividends (electorals o econòmics) al candidat. Això ocupava tot el seu temps.

Una altra idea: en comptes d'aparèixer a televisions estatals, gràcies als seus constants viatges (5 de cada 7 dies) apareixia en nombrosíssimes televisions locals, molt més properes als ciutadans. També evitava així veure's com algú que només està a la capital. Els acadèmics van demostrar a través de l'estudi de la seva presència en premsa i TV que el candidat tenia molt més impacte positiu en premsa quan estava visitant poblacions petites que quan parlava a la capital (Austin). És per això que es va decidir gastar diners en avions o trens perquè estigués en directe, en comptes d'anuncis en aquesta mateixa premsa.

Totes aquestes idees les explica Sasha Issenberg en el seu capítol “Eggheads: Inside the Brainiest Political Operation in America”, del llibre “The Victory Lab”, que publicarà l'any vinent. Ara com ara tan sols està disponible en epub aquest capítol sobre Perry. Molt recomanable.