Divendres passat va tenir lloc el Beers&Politics. on vam comptar amb la participació de Roger Mateos, redactor de l'Agència EFE-Barcelona (Secció Política) que, des de 2002 segueix a diferents partits en actes, campanyes i en el Parlament de Catalunya, i a qui agraïm la seva presència. Us passo un resum:

Sona a tòpic, però és cert: periodistes i polítics es necessiten mútuament, mal que els pesi... Els periodistes necessiten informació que només els poden subministrar els polítics. I els polítics necessiten difondre el seu missatge a través dels mitjans de comunicació. Primerament, caldria tenir clares unes idees:

Categories de polítics, segons la seva relació amb periodistes (classificació d’acord amb la pròpia experiència professional):
1. Pànic als periodistes: polítics que temen ser vistos o enxampats parlant amb periodistes per propis companys de partit i creuen que seran represaliats per la cúpula i titllats de “xivatos”. O polítics que simplement tenen por dels periodistes perquè no saben com tractaran la informació que els pot oferir, desconfien de l’ús que se’n farà de la informació.
2. Adictes a les filtracions: responsables de comunicació d’un partit o institució, el seu propi càrrec ja els exigeix un contacte constant amb periodistes, han de gestionar la informació del seu àmbit, utilitzen els mitjans per difondre missatges, intenten controlar el “quan” i “a qui” es filtra la notícia. També poden entrar dins d’aquest grup els “conspiradors”, polítics que pel seu compte tenen els seus propis contactes periodístics i els utilitzen per donar pistes sobre informacions que els poden afavorir a ells o perjudicar a algun rival.
3. Grup intermig: la gran majoria. Si t’hi apropes, pots tenir-hi una bona relació, poden ser font puntualment, no tenen massa problemes d’agafar-te trucades, conversar off-the-record sobre qüestions diverses. N’hi haurà de més oberts i de més tancats, però tots poden ajudar-te en algun moment. I també ells se’n poden aprofitar de la relació: periodistes poden oferir-los informació d’altres partits o del seu propi que ells no coneixen.

Categories de periodistes, segons la seva voluntat de relacionar-se amb les fonts:
1. Inèrcia funcionarial: aquells que es limiten a fer el “carril” (actes i rodes de premsa oficials habituals, amb convocatòria per tots els mitjans de comunicació), sense intenció d’anar més enllà, ni fer trucades a les fonts per fer informacions amb valor afegit.
2. “Dona’m alguna cosa...”: definició acunyada pel periodista econòmic Marcos Lamelas (EFE), es refereix a aquells que apreten les seves fonts perquè els passin alguna exclusiva, estan a l’espera que els polítics els donin alguna informació de valor, n’esperen “caritat”. Volen fugir així del simple “carril” i fer informació amb valor afegit. Però polítics (o gabinets de comunicació) no han de patir, perquè poden decidir com i quan filtrar-ho.
3. “M’han explicat que...”: aquells que truquen a les seves fonts per acabar de confirmar una notícia que ja els ha arribat d’altres vies a les seves mans (o no), fruit d’una bona agenda de contactes. Pels polítics i responsables de comunicació, són els més “perillosos”, però alhora són els més bons i els que millor relació cal tenir-hi.

En general, una regla d’or per a un polític hàbil i desacomplexat es cultivar una bona relació amb periodistes, no tenir por, saber relacionar-se, estar obert a fer cafès, despenjar les trucades, contestar missatges, aturar-se per fer off-the-records. Mantenint les distàncies que calgui, però sense ser un mur infranquejable.
Mostrant-se tancat, arisc o antipàtic no hi guanyarà res. Els periodistes, per bé o per mal, hauran de parlar de tu en algun moment en les seves cròniques. Tenint una actitud fatxenda o malcarada potser no perjudicarà la seva imatge dins les cròniques, però el que és gairebé segur és que tampoc l’afavorirà. A més, tancant la porta als periodistes t’impedeix beneficiar-te del doble flux d’informació.
Pot passar perfectament que, tot i tenir bona relació amb un periodista, aquest publiqui una informació que perjudica els teus interessos. Però és que és la seva feina. Ell treballa per un mitjà que ofereix notícies, no pel gabinet de premsa del teu partit. Però tenint-hi bona relació el permetrà almenys contactar-hi directament per oferir la teva pròpia versió dels fets.

El tractament discret de les fonts és sagrat. Hi ha polítics que, pel seu alt estatus o pel seu càrrec, estan en permanent contacte amb periodistes i ningú no s’estranya. N’hi ha d’altres que també s’hi poden relacionar, però que temen que dins del seu partit se n’assabentin massa. Per això és essencial teixir una relació de confiança, on el periodista demostri que el polític no ha de patir per la discreció, on el periodista sàpiga garantir l’anonimat de les fonts i sàpiga respectar que determinades informacions, si el polític li ho demana, no les pot publicar mai, per molt llamineres que siguin.

Off-the-records. Molt sovint, en acabar una roda de premsa o pels mateixos passadissos del Parlament, es formen els anomenats “corrillos” de periodistes que envolten algun polític, que explica més distesa i relaxadament alguna interioritat, alguna dada que no ha volgut explicar a micròfon obert. En aquests casos, cal deixar clares una sèrie de coses per evitar malentesos:
- Pot haver-hi off-the-records on el polític permet que alguna de les informacions que ha donat fora de micròfon sigui difosa citant “fonts”, sense que aparegui el seu nom.
- Però n’hi haurà d’altres de més delicats, que el polític deixa anar alguna exclusiva molt temptadora, però demana que en cap cas es publiqui. Més d’un cop hi ha hagut malentesos, quan el polític no ha deixat clar si una part del seu off era publicable o si tot l’off s’havia de mantenir en secret.