El 5 de juliol de 1945 van tenir lloc les eleccions britàniques per a primer ministre. S'enfrontaven el conservador Winston Churchill i el laborista Clement Atlee. Malgrat que algunes ignorades enquestes donaven per guanyador a Atlee, la veritat és que es donava per absolutament segura la victòria de Churchill, el líder que va guanyar la guerra i que va governar al país durant els anteriors cinc anys. Feia ja deu anys de les anteriors eleccions (suspeses durant la guerra), per la qual cosa el partit conservador s'erigia com a gran favorit.

Churchill era extremadament popular i estimat, i gairebé tota la premsa estava al seu favor. El partit conservador també veia segura la seva victòria. És per això que gairebé no van fer campanya, i la poca que van fer va ser per atacar durament als laboristes. Va ser especialment important el discurs de Churchill dient “nazi” al partit d'Atlee: “There can be no doubt that socialism is inseparably interwoven with totalitarianism and the abject worship of the state. Socialism is in its essence an attack not only upon British enterprise, but upon the right of the ordinary man or woman to breathe freely without having a harsh, clumsy tyrannical hand clasped across their mouth and nostrils. (Labour) would have to fall back on some form of Gestapo, no doubt very humanely directed in the first instance”. Aquest atac, completament exagerat, va donar al trast amb la bona imatge de Churchill davant la ciutadania britànica.

Una vegada realitzades les votacions es va haver d'esperar al 26 de juliol, data en què arribaven els vots dels soldats a l'estranger. El resultat, sorprenent, va ser una aclaparadora victòria del Partit Laborista de Clement Attlee, amb 145 escons més que els conservadors. El resultat de l'elecció va ser un xoc important per als conservadors, donada la condició d'heroi de Winston Churchill, però reflectia la creença dels electors que el Partit Laborista estava en millors condicions per reconstruir el país després de la guerra que els contraris.

Sense saber-ho, la guerra i els seus protagonistes –els soldats- havien derrotat a Churchill. La raó és senzilla: mentre els conservadors gairebé no feien campanya ni propostes, i fins i tot atacaven exageradament al contrari, els laboristes prometien plena ocupació, finançada per un impost universal, un servei nacional de salut, i la creació d'un estat de benestar, amb el seu eslògan de campanya “Anem a afrontar el futur”. Aquestes promeses eren bàsiques per als soldats que tornaven del front, sense feina i en molts casos sense casa o malalts. Els laboristes ho van entendre, i el seu relat de campanya es basava en això: cuidar dels soldats i les seves famílies quan tornin a casa.