El terme polític “dark horse” té molt a veure amb el llenguatge de les carreres de cavalls. Un cavall negre (dark horse) és un cavall de carreres que és desconegut pels apostants i per tant és difícil encertar si guanya. És sempre una sorpresa inesperada.

Políticament, el terme va arribar a Estats Units al segle XIX, quan es va aplicar per primera vegada a James K. Polk, un relativament desconegut demòcrata de Tennessee que va guanyar la nominació presidencial i va ser escollit president el 1844. Altres candidats “dark horse” a la presidència d'Estats Units inclouen a Franklin Pierce, triat com el candidat demòcrata i més tard triat el president número 14 el 1852, Abraham Lincoln, triat com el candidat republicà i triat com el president número 16 el 1860, Rutherford B. Hayes, triat el president 19 el 1876, James A. Garfield, triat el president 20 el 1880 i a Warren G. Harding, triat el president número 29 el 1920.
No obstant això, l'elecció que més em crida l'atenció d'un “dark horse” és la de Wendell Willlkie, que va ser nomenat candidat republicà contra Roosevelt el 1940.

Willkie era membre del partit demòcrata (encara que no partidari de Roosevelt), però el 1933 va ser nomenat president de Commonwealth&Southern, la major companyia elèctrica d'Estats Units. El New Deal, de Roosvelt, va propiciar la creació de noves companyies elèctriques, més barates, que afectaven greument la competència, especialment de companyies com la de Willkie. Va ser a partir d'aquí que Wilkie va començar a lluitar contra aquestes mesures del New Deal, que afectaven a les empreses. Al 1939, Willkie es va unir al Partit Republicà sobre la base de l'oposició al New Deal. Es va fer conegut pels seus discursos a la ràdio, atacant al president, guanyant en debats a grans figures demòcrates gràcies a la seva bona oratòria. No obstant això, no tenia cap possibilitat de ser candidat.

La campanya presidencial de 1940 es va dur a terme en el marc de la Segona Guerra Mundial. Encara que Estats Units encara era neutral, el país -i especialment el Partit Republicà- estava profundament dividit entre aïllacionistes i intervencionistes. Els tres principals candidats a la nominació republicana 1940 van ser els senadors Robert Taft, d'Ohio, Arthur Vandenberg de Michigan, i Thomas E. Dewey, Fiscal de Districte de Nova York. Els tres, aïllacionistes. Aquests tres homes havien fet una intensa campanya, però només 300 dels 1.000 delegats a la convenció s'havien compromès amb un candidat abans de realitzar-se l'elecció. Quedaven, doncs 700 vots per decidir, en una de les convencions més renyides, encara que no ho semblava tant: una enquesta de Gallup donava a Dewey el 67% de suport entre els republicans, seguit de Vandenberg i Taft, amb Willkie amb un pobre 3%.

El 24 de juny de 1940 es va iniciar la convenció republicana, a Filadèlfia, que va durar fins al 28. El segon dia, el dia 25, França s'havia rendit a l'exèrcit nazi, i hi havia la seguretat que Gran Bretanya estava en perill imminent d'una invasió. La convenció es va obrir en un ambient de gran emoció i tensió nacional. I tan sols Wilkie era pro-ajudar a la Gran Bretanya.

De sobte, van arribar centenars de milers de telegrames demanant suport per Willkie, molts d'ells de “Clubs Willkie” que havien sorgit en tot el país en les últimes setmanes. Milions van ser també els ciutadans que van signar peticions a favor del candidat que circulaven per tot el país. Malgrat que Wilkie ni tan sols s'havia presentat en la convenció per les seves poques possibilitats, els moviments ciutadans pressionaven als congressistes republicans des d'arreu.

Dewey va guanyar la primera votació, però molt per sota de la majoria; Taft va ser segon, i Willkie va ser sorprenentment tercer. En la segona i tercera votació, el suport a Dewey es va reduir, ja que els seus delegats van anar cap a Taft o Willkie. Mentrestant, els partidaris de Willkie en les galeries de la convenció cridaven “Volem a Willkie” una vegada i una altra. En la quarta votació Willkie va pujar al primer lloc, molt a prop davant de Taft, i altres candidats van començar a caure a favor dels dos principals candidats. Finalment, en la sisena votació, Willkie va rebre la majoria dels vots emesos i va guanyar la nominació. La seva victòria segueix sent considerada per la majoria dels historiadors de la política com un dels moments més intensos de la història de les convencions presidencials nord-americanes.

En les eleccions presidencials, Willkie va rebre 22,3 milions de vots (més que qualsevol altre candidat republicà anterior), però va ser superat per Roosevelt, amb 27,3 milions. Roosevelt va guanyar la votació electoral per 449 a 82.
Va perdre, sí, però la seva campanya, basada en moviments ciutadans locals, en petites reunions i en petits “clubs” de simpatitzants, van aconseguir crear el brou de cultiu perquè fos triat candidat. Per descomptat, la caiguda de França també va tenir molt a veure. En les presidencials, també va ser memorable el seu eslògan: “Roosevelt for ex-President”.