Robert Egan era -i encara és- el propietari d'un petit restaurant (Cubby’s) de barbacoes a Hackensack (New Jersey). Egan es va titular a l'escola secundària a Fairfield, Nova Jersey a mitjan els anys 70 i podria haver seguit el camí del seu pare com un contractista de sostres. Però després d'alguns anys perduts en les drogues i delictes menors, va muntar el seu restaurant. A principis dels anys 90, es va apropar un dia a l'ambaixada nord-coreana i senzillament els va dir: “vull que els nostres països siguin amics”. Aquest dia va començar una relació de 13 anys on Egan va fer de diplomàtic entre els dos països tècnicament encara en guerra.

El context en aquests anys era (i encara és) realment complicat, amb la mort de Kim Il Sung i l'ascens polític de Kim Jong Il, sortides en fals cap a la pau durant el govern de Clinton, l'època de Bush amb Corea com a “eix del mal”, i les proves militars i nuclears coreanes. Tal com indica Egan, els coreans, una vegada desapareguda la URSS i amb problemes amb Xina, volien parlar amb els Estats Units, però no tenien cap interlocutor vàlid: “a causa que hem estat tècnicament en guerra amb Corea del Nord des de la dècada de 1950, els nostres diplomàtics tenien prohibit parlar amb ells, excepte en circumstàncies molt formals. Aquests nois són enviats a Nova York per representar al seu país en les Nacions Unides, però estan vivint en territori enemic. Ells no tenen molts amics. Ningú vol ser vist amb ells. Estan molt sols”.

Van pensar que era molt estrany que un freak es posés en contacte amb ells, per la qual cosa havia d'estar connectat a la intel·ligència d'EUA, i Egan no va fer fàstics a aquesta idea. Un excompany seu de Vietnam, John McCreary, era el màxim analista del Pentàgon per a Àsia, i Egan els va mostrar als nord-coreans fotos amb ell en un partit dels NY Giants, la qual cosa immediatament li va donar credibilitat. Aviat es passava molt temps en la seva ambaixada, i ells en el seu restaurant, o pescant, i es va fer íntim amic de l'ambaixador coreà a Nova York, Han Song Ryol, i de tota la cúpula diplomàtica i d'intel·ligència del país asiàtic. També va viatjar a Corea, on fins i tot va ser interrogat amb pentotal sòdic (sèrum de la veritat).

Per descomptat, l'FBI i el servei secret estaven damunt d'ell, preguntant-li coses i no posant massa bona cara, especialment per la llei Logan (Logan Act), aprovada el 1799, que prohibeix als seus ciutadans negociar sense autorització amb governs estrangers.

Durant aquests anys, Egan va fer “d'escorta” per a atletes coreans en visita a Estats Units, i fins i tot va negociar, des de New York i des de Pyongyang (el seu primer viatge va ser el 1994) els desacords entre ambdós països, incloent la captura de bucs de guerra. Tot això en honor de la pau. El seu restaurant es va convertir en un peculiar Camp David, on es tractaven assumptes internacionals mentre en el seu interior menjaven costelles tant els coreans com els membres del FBI i la CIA que els espiaven. I ambdós ho sabien per boca d'Egan, que no tenia cap problema a explicar-ho.

Aquesta història, que demostra fins a quin punt un sol ciutadà pot fer coses per corregir els mals del món si s'ho proposa, és la més curiosa que he sentit en temps i em venia de gust explicar-la.

Robert Egan, al costat de Kurt Pitzer, ha escrit un llibre, “Eating with the enemy”, publicat a finals d'abril, explicant la història, i que ha estat un èxit de vendes. En breu, James Gandolfini, inoblidable pel seu paper en Els Soprano, tornarà a la televisió amb una sèrie narrant la història de Robert Egan: “All I wanted was to have some influence. You ca’t buy that kind of excitement“.