Fa moltes setmanes que segueixo, a través de xarxes socials i blocs, els preparatius del #15M.. Sincerament, no perquè em creiés que anava a funcionar, sinó perquè fa setmanes que el meu cap em va dir que ho fes perquè anava a ser un "bombazo". Jo tan sol assentia amb el cap i pensava: “ho veurem el 15 de maig”. Doncs sí. Tenia raó i ha estat un "bombazo", que podria fins i tot tenir alguna repercussió en altres països europeus.

Ahir Marta Rodríguez em va fer una entrevista per al diari ADN. Deixo aquí una mica de la meva reflexió:

L'assamblearisme és una de les claus de l'èxit. No tenen líders i ningú és més que ningú. Provenien en principi de grups ja organitzats, molts d'ells a la xarxa, i és la pròpia xarxa la que ha permès crear una mini-organització amb un objectiu comú: sortir al carrer. Perquè encara que s'organitzi a Internet, cap revolució existeix si no es pren el carrer. És el carrer el que dóna visibilitat i el que, alhora, dóna legitimitat: ja no són gent que parla (a la xarxa) sinó gent que actua (al carrer), i això ajuda al fet que més gent sàpiga de les raons, que se senti implicada, i que vulgui ser partícip del que passa, sortint al carrer i manifestant-ho.

Però no oblidem que el que ha fet sortir la gent al carrer no ha estat Internet, sinó la crisi i la desafecció política. La xarxa ha estat el mitjà que han utilitzat per aglutinar pensaments i estratègies, per difondre'ls, però és només això, una eina: que ha permès generar llaços emocionals i la sensació de tenir un objectiu comú per sortir al carrer. Aquestes emocions, transmeses a través de relacions, anteriorment només es podien aconseguir a través de reunions personals i continuades en el temps. En el 2011, la xarxa i les seves eines de contacte permeten que aquesta relació constant pugui donar-se en qualsevol lloc, a qualsevol hora. Aquest és el gran canvi.

L'èxit i la difusió constant de les accions, a través dels mitjans tradicionals, però també, en directe, a través de Twitter i Facebook, fa del moviment quelcom viu, i al que tothom es pot sumar i sentir-se membre.

El futur del moviment no el podem saber, però per història, un moviment es manté en el temps si té un objectiu final. Aquest, ara com ara, és que la societat els escolti, que desperti i que digui: fins a aquí hem arribat. I ho estan aconseguint, especialment pel context de període electoral en què ens trobem. Però a mig i llarg termini no té cap finalitat ara com ara (no vol enderrocar el govern, no vol aconseguir el vot per a algun partit…).
Potser aquí radica també el seu èxit, la simplicitat del seu missatge: dir prou.

Ara molts partits intenten apropar-se a aquest moviment. No són ximples. Però és la pròpia independència del moviment, apartidista, la que ha aconseguit també el seu èxit. Si apareixen en escena els partits, s'enfonsarà.

Però no considero que sigui una “revolució”. En el cas d'Egipte, o la resta de revoltes àrabs, es lluitava amb un objectiu comú: enderrocar els seus governs, tenir democràcia i acabar amb la corrupció. En el cas espanyol, aquest col·lectiu no vol acabar amb el sistema democràtic, vol millorar-ho, vol cridar l'atenció sobre la idea que el sistema -tal com funciona avui dia- no és fiable, i que és la gent del carrer la que pateix mentre els polítics es comporten igual que fa 30 anys. L'objectiu, ara com ara, és que els escoltin i sentir-se escoltats. No és una revolució, en el sentit estricte, sinó un toc d'atenció alt i clar.

Recomano llegir:
- #15-M: política sin partidos (Antoni Gutiérrez-Rubí)
- #15M: Unplugged, partidos desconectados (César Calderón)
- Por qué las movilizaciones del #15m están cojas (Javier Maján)
- Separando el grano de la paja (Jorge Galindo)