La guerra sobre l'orella de Jennifer és el nom que es va donar a una forta controvèrsia en la campanya electoral britànica de 1992, entre l'oposició del Partit Laborista i el governant Partit Conservador. El nom és una al·lusió a la Guerra de l'Orella de Jenkins, un conflicte armat real del segle XVIII.

Enmig de la campanya per a les eleccions generals de 1992, el dimarts 24 de març, el partit laborista va llançar per televisió un anunci sobre una nena de cinc anys amb otitis, que va haver d'esperar un any per a una operació bastant simple. En l'anunci es comparava el cas de Jennifer amb el d'altres persones que sí podien permetre's pagar a un metge privat, i que guaria a una altra nena en tan sol uns dies a canvi de diners (gràcies a les exempcions fiscals que havien concedit els conservadors durant la legislatura). El partit esperava posar en relleu el que considerava mala gestió i falta de fons del Servei Nacional de Salut (SNS) durant el govern conservador. Va ser famós el lema usat a partir d'aquest espot pel líder laborista Neil Kinnock: “Si vol votar conservador, no es posi malalt“.

L'anunci, en horari de màxima audiència, va ser una bomba, i el partit laborista, que era el favorit per guanyar aquestes eleccions davant un gris John Major, esperava que reforcés el seu lideratge -ja fort- en el tema de salut. No obstant això, l'anunci el que va fer va ser que la població oblidés com era aquest missatge sobre la salut que tenien els laboristes, a causa d'una controvèrsia que va durar tota la campanya.



L'endemà a l'emissió, va aparèixer en els periòdics que l'anunci era un frau, la qual cosa va fer que Julie Hall, secretària de premsa de Neil Kinnock, sortís a la palestra i digués que no, que es tractava d'un cas real, i fins i tot digués el nom de la nena afectada, Jennifer, i que l'anunci s'havia fet a partir d'una carta que els pares de la nena van enviar a Robin Cook, “ministre de sanitat en l'ombra” (futur ministre si guanyaven els laboristes).

En dies posteriors, no obstant això, el diari The Sun, que es va convertir en l'assot dels laboristes, va començar a donar detalls. Resulta que el 29 de gener, Margaret Bennett, la mare de la Jennifer, es va posar en contacte amb diputats conservadors per explicar-los la història de la seva filla i que no podia ser que triguessin tant a operar-la. Després de 12 dies sense obtenir resposta, li va enviar una carta als laboristes.

Tres dies després, el 17 de febrer, des dels conservadors es va escriure a la família Bennett descrivint el cas com a inacceptable i culpant a la falta de recursos. El 25 de febrer se li va oferir l'operació, i el 5 de març va ser operada.

El 12 de març, Sandra Yarwood, una investigadora laborista es va posar en contacte amb la família i va dir que farien un anunci sobre Jennifer i els problemes amb el SNS (encara que no va dir que exagerarien tant). Dies abans de l'emissió l'hi van mostrar l'anunci al pare, perquè donés el seu vistiplau al vídeo en relació al fet que no es nomenava en cap moment a la seva filla.

El problema per als laboristes és que no només els pares de la nena votaven al partit conservador, sinó que l'avi de la Jennifer era exalcalde conservador i vicepresident de la secció local. L'home, que no era ximple, va avisar als conservadors, que ja tenien tota la munició indispensable per atacar el vídeo una vegada sortís per antena.

El partit conservador va anar filtrant a la premsa el que va considerar (i era) un frau, i no només l'anunci va fer que s'oblidés la bona campanya laborista o els problemes en sanitat, sinó que va minvar ostensiblement la credibilitat del partit i del seu candidat. El propi The Sun, a doble pàgina, va titular una altra frase cèlebre: “Si Kinnock diu mentides sobre una nena malalta, alguna vegada dirà la veritat sobre alguna cosa?“.

Que se sabés el nom de la nena i que es mentís sobre un tema tan important va fer que molta gent perdés la confiança en Kinnock i en el seu partit. L'assumpte, a més, i per a desgràcia laborista, va ser durant molts dies el principal tema polític del país.

Si no haguessin mentit i si haguessin investigat mínimament de qui parlaven tal vegada (o no) el resultat electoral hagués estat diferent. El Partit Conservador va guanyar les eleccions de 1992 amb una estreta majoria de 21 escons. El líder laborista Neil Kinnock va renunciar tres dies després.