Milions de persones van anar o bé voluntàriament o bé reclutades per al servei militar durant la Segona Guerra Mundial. La majoria d'aquests ciutadans-soldats no tenien idea de com comportar-se per evitar la divulgació accidental d'informació important per a l'enemic. Per remeiar aquesta situació, el govern nord-americà va establir regles de conducta. El que segueix és un extracte d'un document donat a cada soldat en entrar a la zona de combat, sobre el que no podia dir en una carta als seus familiars:
1. No escrigui informació militar de les unitats de l'Exèrcit - ubicació, la força, material o equip.
2. No escrigui sobre les instal·lacions militars.
3. No escrigui sobre els mitjans de transport.
4. No escrigui sobre els convois, les seves rutes, ports (inclosos els ports d'embarcament i desembarcament), temps en ruta, la protecció marina, la guerra o els incidents que ocorren al camí.
5. No divulgui els moviments dels vaixells, navals o comercials, les tropes o avions.
6. No esmenti els plans i previsions o les ordres per a les operacions futures, ja siguin coneguts o simplement suposicions
7. No escrigui sobre l'efecte de les operacions de l'enemic.
8. No parli de cap baixa en cap moment, excepte amb el permís de l'autoritat, i només utilitzant el nom complet de la víctima.
9. No tracti de formular o utilitzar un sistema de codis, xifrat, abreujat, o qualsevol altre mitjà per ocultar el verdader significat de la seva carta.
10. No indiqui la seva ubicació geogràfica llevat que estigui autoritzat per l'autoritat competent
Aquestes regles, al costat d'altres més, i al costat de les regles que calia complir en parlar amb desconeguts o en el moment de ser capturats per l'enemic, eren les conegudes com "Loose Lips Sink Ships (alguna cosa així com "les llengües soltes enfonsen vaixells"). Durant la Segona Guerra Mundial el govern dels EUA va promulgar aquesta campanya per ajudar a mantenir els soldats i mariners sans i estalvis. Es van imprimir un munt de cartells amb aquest eslógan i es van distribuir per tot arreu, al front però també a les ciutats, perquè els familiars no expliquessin on eren els seus fills o germans.
Això era en els anys quaranta. Avui en dia, amb càmeres, telèfons mòbils, videocàmeres i Internet, el problema de la seguretat operacional dels militars s'ha ampliat notablement. El correu electrònic i els blocs són excel·lents per a la moral i per mantenir-se en contacte, però també pot revelar molt sobre les ubicacions, els moviments de tropes, i els desplegaments. A més, les fotos poden donar una instantània d'un lloc que seria millor que no es publiqués.
És per això que l'armada nord-americana s'està posant les piles, tal com indica Wolfgang Gerstenecker (en castellà, traduït per Lucía Martínez a wikio). Així, l'armada intenta inculcar al personal militar que utilitzi "correctament" les xarxes socials (en especial Twitter i Facebook), i ha publicat, i difós el manual de 32 pàgines “Navy Command Social Media Handbook“, a través del qual la cúpula de la Marina li dóna als seus membres consells sobre l'ús correcte i conscienciat de Twitter i Facebook. I per això, de l'advertència de la segona guerra mundial "Loose lips sink ships" (les llengües soltes enfonsen vaixells) sorgeix la de "Loose tweets sink fleets" (els Tweets solts enfonsen la flota).
El "Navy Command Social Media Handbook" conté pautes generals de com han d'utilitzar les xarxes socials els membres de l'Armada. Per exemple, es desactivaran possibles missatges com "La meva filla està al vaixell XYZ i arribarà a la ciutat/al país ABC dins de X dies". La variant que es proposa i que seria segura, seria per exemple "La meva filla està a bord de l'USS-Stennis". Una entrada a Twitter sobre un portaavions o una actualització en el Facebook sobre un canvi d'ubicació pot donar més informació de la que li sembla acceptable als militars. Com fa setanta anys, la informació és en temps de guerra una arma molt important. Com diu Wolfgang, "l'enemic sempre escolta, i en els dies d'avui, també fa click. "
