El Codi Da Vinci és una novel·la escrita per Dan Brown i publicada per primera vegada per Random House el 2003. S'ha convertit en un best seller mundial, amb més de 80 milions d'exemplars venuts i traduït a 44 idiomes, i amb una pel·lícula molt taquillera. Al llibre, l'Opus Dei estaria presumptament involucrat en una conspiració per encobrir la verdadera història de Jesucrist, que s'hauria casat amb María Magdalena i hauria tingut descendents que van arribar a França. La teoria exposada literàriament per Brown implica que el cristianisme hauria viscut conscientment dins d'una mentida forjada per l'Església Catòlica durant els últims dos mil anys. Això ha despertat gran quantitat de crítiques per contenir errors històrics, geogràfics, religiosos i culturals i per realitzar afirmacions sobre fets presumptament històrics sense aportar proves, però en molta gent alguna cosa va quedar, pensant que una mica de veritat tenia. A més, es va demostrar que els boicots i queixes de l'església (sobretot de l'Opus Dei) tan sols aconseguien donar-li més importància els continguts del llibre.

El 2006, el 22% de britànics havien llegit la novel·la, i d'ells, un de cada tres creien que el Priorat de Sió existia. Així, en ple apogeu de vendes de la novel·la, l'església es va adonar de que era impossible frenar el pensament de la gent, i que no era possible convèncer al poble que alguna cosa del que deia la novel·la no tenia sentit, especialment quan aquestes històries ja havien estat escoltades al llarg dels anys. Va ser llavors, el maig de 2006, quan la diòcesi de Wesminster va crear el "Da Vinci Code Response Group", un grup de persones que a base d'un bon entrenament podien fer comentaris sobre la pel·lícula i el llibre, i respondre a dubtes per desacreditar-la. El grup estava coordinat per Austen Ivereigh, el Cardenal Arquebisbe de Westminster i director d'Assumptes Públics. No era un òrgan oficial de l'Església Catòlica i contenia diversitat d'opinions i persones, entre elles un abat benedictí, dos sacerdots, teòlegs i acadèmics, així com els membres de l'Opus Dei i laics catòlics que treballen en comunicació. I, tal com indiquen a la seva pàgina web: "el grup s'ha format a causa que el codi Da Vinci (CDV) és el comerç d'una ficció explicat com un fet real. Creiem que el CDV és divertit i innocu en la mesura que es tracta com una ficció. Nosaltres no creiem en condemnes, boicot o protestes. [L'existència del grup és perquè la pel·lícula] és una trampa creada per Dan Brown: que l'Església està a la defensiva perquè està involucrat en un encobriment".

Des de la seva pàgina web deixaven números de contacte, argumentaris, respostes, crítiques raonades a la pel·lícula, etc... també es podien descarregar fullets informatius i infinitat de recursos, tot online. De manera offline, es van escriure cartes al director en diaris, es va participar en debats, etc... I tot això va ser molt més important que no boicots.

En l'actualitat, aquesta classe de comitès han sortit de nou a la llum amb la visita del Papa al Regne Unit, al mig dels escàndols de pederàstia. Així, i "casualment" també des de la diòcesi de Westminster, s'ha creat "Catholic Voices", que com indica Rey Lennon, es tracta d'un equip de 20 persones laiques (és a dir, no sacerdots), d'entre 20 i 40 anys, que després d'haver-se preparat durant mesos, ara està a disposició de la premsa, per explicar i defensar, amb fonaments, la posició d'un catòlic normal i participar dels innombrables debats sobre el tema que s'estan donant en aquests dies. Es tracta de speakers laics, que són estudiants universitaris, docents o professionals. Els membres de Catholic Voices van aprendre a respondre preguntes, a moure's en una entrevista davant de micròfons i càmeres, de manera convincent, sobre temes que van des de la prohibició de l'ús del preservatiu fins a l'escàndol dels abusos sexuals. La seva funció és sobretot defensar la resposta del Papa.

Resulten curiosos aquests grups de resposta, però en realitat no són res nou. En els anys 20, als Estats Units, es va crear el comitè Creel, format per joves comunicadors, psicòlegs i sociòlegs, contractats per crear un brou de cultiu als Estats Units i influir en l'opinió pública, generant un sentiment patriòtic per intervenir en la primera guerra mundial. Entre les seves idees trobem els "comitès d'homes de 4 minuts". Van aconseguir 75.000 voluntaris, i allà on hi havia un debat se'ls podia trobar. En aquell temps, els oradors aprofitaven els descansos en cinemes i teatres, esglésies, sindicats ... per aixecar-se i donar el seu discurs. Una xerrada precisa a favor de la guerra, recolzant la intervenció dels Estats Units, i de només 4 minuts com a màxim. Van fer un milió de mítings, amb la qual cosa van arribar a cent milions d'oients (als Estats Units hi havia 120 milions de persones).

I és que tenir gent preparada per respondre, i no només en els mitjans de comunicació, sinó als barris , les comunitats veïnals i fins i tot entre amics, és quelcom bàsic per a la comunicació.