Un partit polític pot aglutinar mitjançant Internet a molta gent al seu voltant, persones anònimes que poden estar d'acord amb les idees que prediquen o amb la seva ideologia, i que a través de correus electrònics o clics de ratolí poden mostrar la seva simpatia cap a un partit determinat. Però cal tenir en compte que aquestes persones segurament ja voten en l'actualitat el candidat del partit en qualsevol elecció que es produeixi. Així doncs, per a què serveix tenir-les aglutinades? Doncs serveix en un primer moment per a generar una comunitat de persones afins, persones que a través de la xarxa escoltin argumentaris, coneguin altres simpatitzants del partit, es sentin partícips de les idees i propostes que es donen a l'organització, i a sobretot, el crear aquestes comunitats permet tenir en un mateix espai (llista de correu, grup de Facebook, xarxa social pròpia a NING, llista de Twitter, blog col·laboratiu, etc...) a persones que pensen de manera semblant políticament i que poden per tant ser segmentades.
Tanmateix, i malgrat que no és fàcil aconseguir crear una comunitat àmplia, l'error més comú és no aprofitar aquesta comunitat per crear iniciatives i accions polítiques a la xarxa però sobretot fora d'ella, i portant les idees del partit a gent aliena a aquesta política partidista, però que no és aliena a les persones membres. Parlem de familiars, amics i coneguts dels ciberactivistes, que confiaran molt més en un conegut que els envia informació que no si reben un correu electrònic o un fullet electoral directament del partit. El boca/orella continua triomfant i els partits polítics han de teixir complicitats en la seva comunitat afí per a que cada persona surti i difongui les seves idees a la seva pròpia xarxa personal.
Per desgràcia per als partits, no és tan senzill com dir "difoneu la paraula" i ja està, sinó que cal crear activitats i continguts perquè puguin ser difosos, i cal crear coses a fer per a aquells que no vulguin o no sàpiguen crear els seus propis continguts. Si un partit no ensenya o proposa clarament el que es pot fer per ell, segurament aconsegueixi poca participació i per tant poca difusió. Ja Jesse Ventura va pensar una cosa semblant a la seva campanya de 1998, però és des de les eleccions al senat de 2006 als Estats Units, i especialment a la campanya presidencial de 2007-2008, que es van crear per a aquests "menesters" els "action center". Aquests action center oferien un conjunt d'activitats per fer, sovint classificades per temps de durada de cada activitat. Així, i citant l'exemple del partito democratici di sinistra italià el 2009: van crear activitats d'un minut (enviar una postal, un sms...), 5 minuts (difondre el banner del partit, obrir un blog, reexpedir un vídeo de Youtube...), 30 minuts (fes una proposta al partit, fes preguntes al candidat...) o més temps (fes-te voluntari, recull fons...).
Òbviament és en període electoral quan aquests action centers tenen més validesa, però és molt interessant i aconsellable la seva creació i manteniment també en precampanya (o campanya permanent). I fora del període electoral també es poden oferir enllaços per llegir articles interessants.
Un exemple d'aquest últim tipus d'action centers és "5 clics pel Canvi” creat per Convergència i Unió, dins de la seva xarxa social "Cativistes”, formada per 1.800 simpatitzants. Cada dia s'ofereixen 5 accions per ajudar el partit, que normalment no porten més d'un minut cada una.
Amb això creen activitats per a la seva comunitat, difonen la informació que desitgen es conegui a través de diferents mitjans (via Cativistes, però també via Facebook, Twitter o la web de CiU), i generen o donen a conèixer continguts que poden ser interessants per al partit o la seva comunitat. A més, no deixa de ser un bon entrenament per a quan la campanya electoral comenci de debò, i llavors les activitats segurament seran diferents, però els activistes ja estaran acostumats a aquests 5 clics.
