L'aproximació i la proximitat dels polítics i els ciutadans es veu de vegades com a inaccessible. La possibilitat (o el pensar que és impossible) de parlar amb ells fa que sovint els polítics siguin vistos com persones estranyes, fora de la vida comuna dels "mortals".
Tanmateix això no és així. Un polític és una persona com qualsevol, amb una agenda més complicada normalment, però que sol ser molt més accessible del que creiem.

Sens dubte no és fàcil quedar amb el president del govern o el president de la Generalitat i prendre un cafè, però no és tan complicat (o molt menys del que la majoria de gent pensa) quedar amb un diputat, un regidor, un candidat o un càrrec públic. N'hi ha prou de vegades amb un correu electrònic o una trucada perquè més aviat o més tard aquest encontre es pugui realitzar.
De vegades molts ciutadans pensem que els polítics viuen a part, però no és veritat. Els ciutadans hem de poder parlar amb ells. Tanmateix de vegades molts polítics pensen que realment viuen a part. Això ja és més problemàtic, per a ells i per als ciutadans.
Un polític que vol servir a la seva ciutat, país, poble... no pot allunyar-se massa de la gent. No han d'oblidar que encara que no tinguin la porta del seu despatx oberta de bat a bat per a qui vulgui anar, de tant en tant han d'obrir una finestra.

En canvi, difícilment arribaran al nivell d'Elvis Presley. Llegeixo en el blog d'Orlando Jorge Mera una història mítica en la política americana. Mítica per lo desconeguda i curiosa que és, i perquè la foto d'aquesta trobada és encara de les més sol·licitades als arxius nacionals dels Estats Units.

Aquesta foto recull la trobada entre el president Richard Nixon i Elvis Presley, la llegenda del rock, presa a la Casa Blanca el 21 de desembre de 1970. En els anys setanta, tant Nixon com Presley estaven en moments molt difícils, i Presley que, en la seva vida havia escrit sols quatre cartes, li va escriure una carta al president Nixon, de cinc pàgines, sol·licitant-li una entrevista.

Presley va volar per sorpresa a Washington, i a l'avió va escriure aquesta carta, parlant del seu amor al país i que volia ajudar en alguna cosa, per exemple en la lluita contra les drogues. Va ser el mateix Elvis que va lliurar la carta en mà (que havia escrit al mateix avió) a l'agent de seguretat de la porta de la Casa Blanca, i se'n va anar al seu hotel.

L'endemà, des de la Casa Blanca, encara pensant que era una broma, el van cridar per quedar aquell mateix dia. L'encontre es va estendre per gairebé una hora. Dins de la conversa, Presley li va sol·licitar a Nixon que el nomenés "agent federal antinarcòtics", la qual cosa li va ser atorgat immediatament amb un "badge". Presley li va regalar a Nixon una "Colt 45", la qual està exhibida a la Biblioteca Nixon. Al seu torn, Nixon li va regalar a Presley diversos "souvernirs" de la Casa Blanca. El "badge" és avui exhibida a la casa de Presley a Graceland, al costat de desenes d'altres plaques de policia, ja que Presley feia col·lecció, de badges i d'armes.

L'interessant i curiós és que aquest encontre va romandre en secret, amb l'acord de Nixon i Presley, durant tretze mesos. Ni tan sols el servei secret ni les dames que van saludar Presley a la Casa Blanca no el van revelar a ningú, fins que un periodista, tretze mesos després, revisant les memòries del Suplent de Director John Finlator es va trobar amb la notícia que a "Elvis Presley se li havia atorgat una llicència com a agent federal antinarcòtics". Després la història és coneguda. Nixon renuncia de la Presidència dels Estats Units el 9 d'agost de 1974. Presley mor el 16 d'agost de 1977, amb una sobre dosi de drogues. Nixon es va cuitar en aclarir que eren "drogues legals", per evitar el contrast amb el fet que Presley morís amb una sobredosi, sent "agent federal antinarcòtics".

La història de tot el que va ocórrer darrere d'aquesta foto pot ser llegida aquí. Impressionant relat. Definitivament, en política, de vegades, el que no es veu és més important que el que es veu.
I, malgrat no ser Elvis, podem conèixer i parlar amb els polítics, encara que difícilment no serà el mateix dia que ho demanem.