Divideix i venceràs ("Divide et impera" o "Divide et Vinces") és un clàssic en les estratègies de l'art de la guerra per debilitar i sotmetre els pobles. El terme, malgrat que ja es coneixia en l'antiguitat, va ser encunyat per Juli Cèsar al seu llibre "De Bello Gallico" (la guerra de les Gal·lies), on explicava com el triomf romà en la Guerra de les Gal·lies es va deure essencialment a una política de "dividir" els seus enemics, posant-se del costat de tribus individuals durant les seves disputes amb oponents locals.
Més recentment està l'exemple de l'imperi colonial britànic, que donant suport a unes tribus i no a d'altres va poder trobar un territori desunit i en guerra constant entre ells i aconseguir el poder. De fet, aquesta situació també va sobreviure a la independència de l'Índia britànica, que es va traduir en una sèrie de batalles internes, fragmentant el que va ser el major imperi de l'Índia britànica en 6 estats independents (L'Índia, el Pakistan, el Nepal, Bangladesh, Bhután i Sri Lanka).
En resum, si pretens conquerir un territori, i, anteriorment a la seva conquesta aconsegueixes que els teus enemics batallin entre si, per mitjà d'una divisió social, cultural o religiosa, aquesta divisió que aconsegueixes gairebé assegurarà la teva victòria sobre aquests territoris.

En política s'usa per definir una estratègia per mantenir un territori o una població dividida. Si estan dividits, no es poden unir contra un enemic comú, i el govern, a més, ha de lluitar contra aquests opositors interns, debilitant les accions de l'Estat. Aquesta estratègia, també teoritzada per Maquiavel en "El príncep", suggereix que la millor manera d'obtenir el poder és sembrant la intriga entre els qui governen (o qui pot arribar a governar) per aconseguir la seva separació. Maquiavel va sentenciar: "Teseo no hagués pogut desenvolupar el seu valor, si no hagués trobat dispersats els atenesos... ".

Durant la guerra freda, aquesta estratègia s'utilitzava per part dels Estats Units a través de la tramesa de missatges, d'allà la creació de Radio Liberty o Ràdio Free Europe, que donava notícies (en les seves respectives llengües) als països de l'est. A Afganistan (de 1985 a 1993) i a Iraq (des de 1994) també era per al mateix. Fins llavors s'havia fet a començaments del segle XX a través del llançament de fulls volants, per exemple la "guerra de paper" a la guerra civil espanyola. Aquesta és una estratègia de propaganda de guerra (que també es fa a la xarxa, per cert), per intentar convèncer i per donar arguments als opositors dels diferents governs "enemics".

En l'actualitat, tanmateix, l'accés a la xarxa està canviant la situació. En primer lloc, no fa falta enviar missatges, ja que amb una connexió a Internet es pot accedir perfectament, d'altra banda, l'oposició a qualsevol dictadura es realitza pels joves a través de telèfons mòbils i de xarxes socials.
Així doncs, ens trobem en un nou escenari en el que la prioritat ja no és enviar missatges per dividir els països, sinó aconseguir que aquests opositors tinguin la tecnologia necessària per organitzar-se entre si. I les xarxes socials estan fomentant aquest rol organitzatiu d'acció col·lectiva i al seu torn són un altaveu internacional del que està passant dia a dia.

Un bon exemple el veiem a Iran, en la denominada revolució verda on milers de persones es van sortir al carrer (i a la xarxa) a protestar i a explicar el que estava passant, organitzant-se i ajuntant-se en manifestacions. La majoria d'aquests activistes són joves estudiants, tots ells "nadius digitals", amb accés a tecnologia mòbil, blocs, xarxes socials i plataformes online. El seu govern intenta combatre'ls al carrer, però també a la xarxa. Els règims repressius cada vegada tenen més experiència en la seva habilitat per a l'ús d'eines sofisticades que censuren, filtren, monitoritzen i busquen a aquests moviments de resistència. No interessa que informin al món i als seus compatriotes, però encara interessa menys que s'organitzin. Per això la repressió a la xarxa i per això també atacs cibernètics per fer caure webs.

Durant aquelles setmanes, Estats Units va crear programari per evitar la censura a Internet per part de l'Iran, fins i tot va parlar amb Twitter perquè no fes cap de les seves típiques "aturades per manteniment" durant les protestes. També va dotar de diners agències perquè busquessin mètodes per permetre l'accés a Internet des de l'Iran a través de fons del departament d'Estat.
Com indica Noah Shachtman a Wired, comparant aquesta situació amb l'anterior tramesa de missatges a través de la ràdio, "la diferència rau en que el contingut ja no és l'important; l'èmfasi està en recolzar la infraestructura tècnica i deixar que la ciutadania decideixi per si mateixa què dir. La pròpia comunicació pot fer caure el despotisme".

Alec Ross és l'assessor d'innovació d'Hillary Clinton, la secretària d'Estat. Sota les seves premisses s'ha creat una xarxa social via mòbil a Pakistan, Humari Awaz ("Our Voice"), des d'on es van enviar més de mig milió de missatges en tan sols les dues primeres setmanes. El secretari de defensa, Robert Gates, afegeix que "the freedom of communication and the nature of it, is a huge strategic asset for the United States".

Aquest és el present, dedicar ingents quantitats de diners a fi de dotar d'accés a la comunicació a ciutadania opositora per debilitar governs. Sun Tzu deia que "si utilitzes l'enemic per derrotar l'enemic, seràs poderós en qualsevol lloc on vagis".
La xarxa i l'accés a ella pot ser també una arma poderosa, i sense haver d'anar enlloc.

[Foto: Hamed Saber / Flickr]