Per a Nixon, tal com va escriure en les seves memòries, els presidents postmoderns "han de ser mestres en l'art de manipular els mitjans de comunicació, no sols per guanyar les eleccions sinó per dur a terme la seva política i recolzar les causes en què creuen. Alhora, tant sí com no, cal evitar que se'ls acusi de manipular-los". Per a una imatge postmoderna, la imatge ha de prevaler sobre el sentit.

En el període Nixon, com indica Christian Salmon, la multiplicació dels mitjans de comunicació, el creixement del nombre de periodistes acreditats i la internacionalització de la cobertura mediàtica van erosionar la relació íntima entre el poder i la premsa. La televisió va obrir un accés directe al públic gràcies als avenços tecnològics (satèl·lits de comunicacions), augmentant l'accés a la informació immediata per a tot el país. Alhora, la presidència Nixon veia com les ingerències de la premsa organitzaven petits "incendis" diaris que minaven la bona premsa del president.

És per això que Richard Nixon va crear la White House Office of Communications, que ha perviscut fins a l'actualitat, i es va envoltar d'un núvol d'assessors de comunicació (entre ells William Safire i David Gergen), per intentar esquivar una mica a la premsa de Washington i, amb els seus missatges a través de la televisió, intentar arribar directament als ciutadans nord-americans. El seu objectiu és controlar l'agenda, i evitar que la controli la premsa. Amb el Watergate es demostra qui va guanyar la batalla, i com va néixer el quart poder (la premsa).

En presidències posteriors, el poder de la premsa es va anar incrementant, i no va ser fins a Reagan que, amb els seus missatges televisius i el màrqueting polític de masses arribava a tota la població nord-americana. Cada dia s'elaborava la "line of the day", el missatge o història diària que calia portar a través de missatges des de la Casa Blanca fins al públic, a través de la premsa i de la televisió. Es preparaven les frases i els escenaris, les imatges i les aparicions televisives, que Reagan, com a bon actor, interpretava a la perfecció. En posteriors eleccions, el poder de la premsa va ser variable, incrementant-se o diluint-se en successius anys, i incrementant la seva politització.

A qualsevol part del món, la premsa és el pas intermedi entre els polítics i la ciutadania, per les seves opinions o pels seus filtres. Els missatges directes polític-població són possibles a través de la televisió o la ràdio, però no és possible fer-ho tots els dies. La relació personal amb els votants tampoc no és massa plausible, malgrat sortir al carrer i saludar i interactuar. El missatge no arriba directament.

Amb l'arribada d'Internet, les coses poden canviar, per primera vegada existeix una manera de posar-se en contacte directe i ràpid amb la ciutadania. Obama ho va entendre, amb constants trameses de correus electrònics i de missatges als mòbils a tots aquells que ho desitjaven. És la comunicació directa, sense mitjancers.

Sembla poca cosa, però és una revolució. Hi pot haver, en certa manera, l'antic ágora grec. No necessitem als mitjans per informar-nos (o que els polítics ens informin) de les seves activitats. Sempre necessitarem les seves opinions i les seves anàlisis, però per primera vegada podem rebre missatges directes de la classe política. Apareix segons alguns teòrics, el cinquè poder, com va dir Ignacio Ramonet: "la xarxa com a superació dels mitjans de comunicació tradicionals, i les possibilitats d'organització social en xarxa, serien el cinquè poder -en especial la Blogosfera-, que en aquest cas escaparia al seu exercici per part de l'Estat i dels mitjans de comunicació massius privats tradicionals i seria exercit per la societat per si mateixa".

Això sí, sempre que els polítics vulguin fer-ho. N'hi ha molts que no entenen que la ciutadania, en aquests temps i en aquest context, ens hem acostumat a participar, dialogar, compartir i idear coneixement, a relacionar-nos per la xarxa a través de múltiples eines. En un context així, els polítics han de participar de la conversa o quedaran fora, allunyats de la ciutadania i de l'opinió pública.

Com indicava Enrique Dans, hi ha dues pors (o por a rebre crítiques) principals que expliquen que molts polítics no conversin i no s'impliquin en apropar-se a la gent: "El polític està massa ocupat per dedicar-se a aquestes coses" i "El que ha de fer és governar i deixar-se d'aquestes coses". La pregunta seria, de veritat és falta de temps o falta de prioritats? Votaré un polític que em diu que entre les seves prioritats no hi ha el comunicar-se directament amb els seus electors? De veritat suposa una mala assignació de prioritats que un polític dediqui temps a escriure (posts o frases curtes a Twitter o Facebook) perquè els ciutadans ho llegeixin?