Fa algunes setmanes un cartell de Barack Obama amb el rostre pintat a l'estil Joker i amb la inscripció "Socialism" va aparèixer sobre els murs de Los Angeles i d'altres ciutats nord-americanes. Immediatament els mitjans de comunicació van treure la notícia, al principi interpretant el manifest com una incitació a l'odi racial, sense pensar que podria ser un missatge simplement polític.

Transcorreguts uns dies s'ha descobert que la imatge va ser creada per Firas Khateeb, un estudiant de 20 anys de Chicago. La seva obra primogènita consistia només en això: va prendre la portada de Times de març de 2006 i va reconvertir Obama en el dolent de Batman. Sense més (o amb tota) intencionalitat que aquesta, i la va exposar a l'escrutini públic en el seu Flickr. La imatge hauria passat desapercebuda si els crítics conservadors no l'haguessin usat per qualificar la política del president electe Obama com de "socialisme". I la imatge amb el rètol va començar a recórrer els blogs ultraconservadors i antiobamistes, i d'allà va saltar en forma de cartells als murs d'algunes ciutats. A partir de la campanya a la xarxa i de la seva visualització presencial al carrer, els mitjans de comunicació tradicionals en van parlar, creant un efecte dòmino que fins i tot ha fet que es comercialitzi l'Obama-Joker.

De nou, una campanya (innocent o no) surt de la xarxa i es fa coneguda i visible quan és esmentada en els grans mitjans de comunicació. Com indica Vincenzo Cosenza en el seu blog, "la història és interessant per moltes raons: l'ús d'una icona cinematogràfica en el context polític, les dinàmiques participatives i de difusió del missatge, les divergències d'interpretació del mateix segons les conveniències de cada part, la censura de Flickr, o la transformació del gest polític en comercialització".

Segons la meva opinió, una campanya primer ha de tenir molt èxit (també participatiu) i ser molt visible a la xarxa per aparèixer en els mitjans. Una vegada ho fa, la campanya multiplica exponencialment la seva difusió i la seva participació. Aquest ha de ser l'objectiu, no?.

En el blog de Cosenza he trobat també una idea interessant que podria explicar aquesta relació (necessària) en el present i sobretot en el futur entre l'èxit d'una campanya a Internet i la seva aparició en els mitjans tradicionals. Vicenzo Cosenza parla del llibre “Cultura Convergent” del profesor Henry Jenkins, director del Comparative Media Studies Program del MIT. Jenkins analitza amb atenció els canvis que estan ocorrent en els mitjans de comunicació mainstream i els mitjans de comunicació grassroot (és a dir, els produïts des de baix, gràcies a continguts generats pels usuaris/entusiastes no professionals), per a concloure que no es perfila a l'horitzó un enfrontament apocalíptic entre mitjans diferents que conduirà al final de la comunicació de masses tal com la coneixem. Per a Jenkins, el poder dels mitjans de comunicació mainstream està en l'amplificació de la informació, mentre el dels mitjans de comunicació Grassroots està en la seva diversificació, és probable i desitjable que se'n vagi cap a una convergència d'ambdós.
Només aquesta convergència pot fomentar la participació i el desenvolupament d'una intel·ligència col·lectiva.

Per cert, a Itàlia també ha aparegut un Berlusconi-Joker, en el que el gran Antonio Sofi defineix com un procés de photoshop participatiu en política.