Aquesta tarda, mentre jugava amb Spotify, he estat llegint un interessant article d'Ismael Peña que m'ha cridat l'atenció.

Per a Ismael, la xarxa es configura com l'estructura dominant en la societat present i futura. "En aquesta xarxa, les institucions -com les persones- seran nodes, un node més d'un gran entramat, d'una quadrícula a què cal pertànyer. En cas contrari, el risc de quedar desconnectat [...] serà molt elevat i, en molts casos, insostenible per a la continuïtat d'una causa o d'una organització amb aspiracions a tenir un impacte entre els seus conciutadans".
Per a un polític o per a una organització política pertànyer a la xarxa ja no és només una opció, sinó la naturalesa cap a la qual sembla anar la societat. Serà molt difícil, doncs, canviar o participar de l'esmentada societat sense formar part de la xarxa.

En l'actualitat, a través de la xarxa, la informació flueix. Molts generem coneixement, d'altres el compartim, d'altres l'usem, el variem, ho llegim, ho analitzem, ho descartem... Tal com diu Peña, "la informació no és sinó una matèria primera més que es transmet a cost zero, establint nexes entre diferents nodes de la Xarxa".

Aquesta informació compartida, mòbil i mal·leable "permet explorar noves vies de col·laboració mai abans somiades per les organitzacions i molt menys per les persones a títol individual. Per una part, permet recuperar per a les causes col·laboradors potencials que, per diferents motius havien quedat exclosos de l'acció ciutadana. D'altra banda, permet atrapar col·laboradors experts i formats que podran involucrar-se en tasques intensives en coneixement. A més, donada la virtualitat, permet una acció ciutadana altament distribuïda, tant territorialment com temporalment".

Amb permís d'Ismael, afegiria un tercer grup de potencials col·laboradors, i és la gent que mai no ha estat activa en política, aquells als quals la política no els interessa.
La interconnexió de xarxes, d'amics, de coneguts, d'amics dels meus amics, de fluxos d'informacions que ens arriben, la flexibilitat de plataformes i xarxes, fa que per a alguns determinats temes, temes sovint locals o minoritaris, de "la llarga cua" de la què també Ismael parla al seu article, aconsegueixi que gent que mai no havia participat políticament ho faci. Potser no de manera "conscient". Potser no digui: "Participaré en política", però sí que a la xarxa hi ha milers de maneres de donar suport a causes, de difondre una notícia política que ens interessa, o reexpedir un twit que parla d'algun acte...

David Osimo diu que amb els projectes de participació electrònica ens hem de dirigir no als que normalment ja estan actius políticament, sinó a aquells que no mostren interès per la política. Crec que és a partir de la xarxa, dels nostres contactes i de la nostra influència (major o menor) envers els que ens coneixen, com podem intentar-ho. I és això el que els partits polítics han d'entendre. Una persona pot ser que no recolzi al partit, però sí que pot recolzar a una determinada causa del partit. Cal aprendre a no veure la participació com un tot i a intentar arribar a més gent, apropar-la a l'organització.