Pels europeus que van viure la segona guerra mundial, entrar a la UE representava una imatge de pau, de reconciliació. Per aquells que van viure dictadures durant la segona meitat del s. XX, entrar-hi representava l'ideal de la democràcia, de ser igual que els altres països, una imatge de normalitat. És una història de percepcions polítiques. En canvi, actualment no percebo cap imatge ni cap valor, o almenys, des de la UE no ens ofereixen cap idea o relat que pugui captar l'atenció de les noves generacions i de les velles, a les que la idea d'una UE que representa els valors de reconciliació o de democratització ja ha quedat enrera.

La idea de la UE ofereix valors que podem compartir. No sé qui deia que a Europa el que més ha servit per a generar una comunitat és l'erasmus i ryanair. I només el primer és una iniciativa de la UE! A dia d'avui es podria afegir l'euro o Schengen: viatjar per 16 països europeus sense haver de canviar de moneda ni d'haver d'ensenyar passaport.

Tot i així, la ciutadania europea no té una imatge real ni en molts casos bona de la UE. És el gegant econòmic que de tant en quant fa una directiva estranya que molesta, i la institució que té el logo en els cartells de les carreteres. Però si aquesta és la visió que es té de la UE no és només culpa de la gent, sinó tal com hem après aquests dies, és culpa de tres factors.

1. La premsa, que no fa massa cas al que passa més enllà de l'Estat, i que no informa el suficient de la importància que la UE té tant pels estats com per a la població
   
2. Els Estats, que s'aprofiten de la UE a través de fons econòmics, que a l'hora d'inaugurar quelcom no es diu d'on van sortir la gran majoria de diners
   
3. La mateixa Unió Europea, principal culpable. Són ells qui han de donar-se a conèixer, de demostrar la seva importància, i molt més si els altres dos actors citats, especialment el segon, no fa rés.

Donaré un exemple. Per a la construcció de l'AVE Madrid-Barcelona, la UE va pagar el 72% del cost de les obres. El dia de la inauguració hi havia la Magdalena Álvarez, ministra de foment aleshores, però ningú de la UE. No van ser convidats i tot va quedar (com el 99% de vegades) com un èxit del govern respectiu.

Són els estats els que s'aprofiten del que fa la UE. Si surt bé és gràcies als estats o regions (que són qui es fan la foto), si no surt bé és culpa de la UE. Tot això genera desconfiança vers la institució, i la genera per desconeixement, i per què per a un govern sempre és més fàcil dir que les coses dolentes o que comporten maldecaps per a la ciutadania provenen de Brussel·les. I és cert que provenen de la UE, però també és cert que aquestes lleis (directives) europees i la seva transposició a lleis nacionals, són el 80% de la feina dels parlaments dels països de la Unió, tal com ens van dir Jaume Duch (portaveu del Parlament Europeu). O sigui, que la grandíssima majoria de lleis que s'aproven aquí provenen de la transposició d'una llei ja aprovada a Brussel·les (promoguda normalment per la Comissió europea i consensuada per Parlament i pel Consell). Per tant, el que hauria de ser important per als ciutadans són l'elaboració d'aquestes normes, les quals es preparen a la UE.

És a dir, que crec que la UE s'enfronta a dos grans problemes de comunicació, per una part, la falta d'un relat que expliqui i doni valor al que es fa, alguna cosa que doni valor a pertànyer a una mateixa comunitat, i per altre part, el desconeixement i la ignorància (per culpa de qui sigui) sobre per a què serveix.

Com superar-ho? No és fàcil, però el principal i més urgent crec que hauria de ser donar valor al que es fa, especialment en inversions en infraestructures (que és el que la població veu diàriament). Si s'obligués als Estats no només a posar el logo de la UE als cartells, sinó obligar a que fos algú de la UE (el president de la Comissió, per exemple), qui hagués d'inaugurar l'obra, i que s'informés públicament del cost que paga l'Estat o el govern i del cost i tant per cent que paga la UE. Potser així es guanyaria quelcom, i és que la gent vegi que un dels serveis que més aprofita la ciutadania (les infrastructures) provenen de la UE.

Un altre problema que tenen en la seva política de comunicació és a comunicació que fan els seus propis polítics, dels que generalment no se'n parla. El cas més extrem, i que és el més usual, passa durant les eleccions europees (precisament ara que estem en campanya es pot veure clarament), i és que els seus candidats sovint no parlen sobre la UE, sinó sobre aspectes que afecten a tot el país, no expliquen el que faran a Europa, sinó que la campanya sol ser un afegit a les campanyes nacionals.
I tot plegat és culpa de que Europa no s'explica, d'acord, però és que els candidats tampoc s'expliquen, i provoquen que les eleccions europees siguin un entrenament per a les properes eleccions nacionals, una manera de desgastar al govern o a l'oposició, depenent de qui guanyi. Els candidats s'han d'apropiar del mot Europa, se l'han de fer seu i explicar què fan allà i per què volen estar-hi, en què afecta el que es decideix a Brussel·les en la vida de la ciutadania. Tal com van indicar Raimon Obiols i Alejo Vidal-Quadras: “la gent no percep el poder real del Parlament europeu”.

Altres problemes és la visió de la Unió Europea com una lluita constant entre els Estats. A la Comissió Europea hi ha 27 comissaris, un per país, el que fa que, entre altres coses, la gent percebi la política europea com una guerra o una negociació constant per arribar a consensos. Poc a poc, el Parlament Europeu va adquirint més poder, i amb l'entrada en vigor del tractat de Lisboa (primer semestre de 2010, en principi) les coses canviaran: les decisions a la comissió europea es prendran per majoria (que ho votin suficients països per a que s'arribi 65% de la població europea o al 55% dels països) . Tot i així, caldrà veure si les coses canvien molt, o si almenys es percep algun canvi per part de la població.