Una de les preguntes que tenia abans d'anar a terres basques era si era possible el canvi. No em refereixo al canvi en el govern d'Euskadi (que ja veurem), sinó que del que m'agradaria parlar és d'un altre canvi, el canvi de visió de la política, de la manera de comunicar i comunicar-se, i d'entendre l'organització partidària i la generació de campanyes electorals d'una manera diferent.

Aquesta nova manera de fer política és la política de sempre però amb un canvi substancial: no som espectadors sinó participants. Que no tot el món vol participar? Que no tot el món té accés a la xarxa? Que molta gent no sabrà aprofitar-ho? I que? L'objectiu és donar oportunitats de participació i d'interactivitat a la xarxa a totes aquelles persones que vulguin fer-ho.

Aquest cap de setmana he après (o confirmat) dues coses importants:

1. Hi ha gent compromesa en canviar aquesta manera d'entendre el món i la lògica política organitzativa actual
2. Els polítics comencen a saber que la societat no és la mateixa ni s'organitza de la mateixa manera que fa uns quants (pocs) anys, i saben que hauran de canviar tard o aviat.

El canvi que arriba a cada vegada més parts de la societat i que certament ja ha arribat a moltes persones no és cap canvi que esquinci a la societat ni a les organitzacions, sinó una evolució, una adaptació, basat en les noves maneres de comunicar-se i en les noves tecnologies que ho permeten.
Aquesta comunicació, per si sola, no fa que els partits guanyin mes vots, però sí fa que aconsegueixin una nova manera de difondre el seu missatge a molta més gent (que es sentin partícips de la campanya) i per tot el territori. És això el que dóna vots.
Així, és la presència personal, parlant a la cara de la gent, generant confiança, com sí es poden (i es guanyen) eleccions. Això ho vam veure amb Obama, però no s'ha d'anar tan lluny i tal com Rafa Larreina ens indicava, és amb la proximitat, amb la presència al territori com es genera aquesta confiança i sobretot aquesta capacitat de ser present en l'imaginari d'aquestes persones i d'aquesta població. Amb el sentiment de què és amb aquest candidat/a amb el que et sents representat. Si un polític difon més el seu missatge, si dóna valor al que poden fer per la campanya els simpatitzants o militants, aquestes persones actuaran al seu territori.

Que Patxi López ens parli des del seu blog, des de Twitter i des de Facebook no és una casualitat electoral, sinó que ja portava temps fent-ho. El problema està en aquells partits que han usat aquestes eines de comunicació (siguin aquestes o alguna altra) només durant les eleccions. En aquest últim cas, i com és lògic, no es percep confiança.
Com qui diu, la gent acaba de conèixer a aquest candidat/a a la xarxa, no sap si és real o si és ell mateix, no ha tingut temps de conèixer el que opina i publica, i el pitjor: no es fia que continuï amb la seva "vida virtual" una vegada concloses les eleccions. En aquest sentit, és lògic que per molta web, blog, canal de vídeo, twitter o Facebook, molts candidats no poguessin fer-se un buit a la xarxa. No perquè la xarxa els deixés (que també), sinó que ells mateixos (o els seus consellers) no van saber entendre que la xarxa no és publicitat, i que per aconseguir resultats cal tenir una àmplia comunitat, la qual no s'aconsegueix en 15 dies de campanya (i en alguns casos ni en 15 mesos).
La confiança, la reputació i credibilitat online és un treball lent, que necessita el suficient temps com per generar feedback, reconeixement i finalment, la participació (virtual o presencial).

En totes les reunions que hem tingut ens han parlat de la diferent actitud de la societat basca, del canvi en la societat. Així, ja en l'Aurreku Eguna, Ricardo Ibarra ens parlava de la necessitat d'una política diferent i de generar participació. Em va encantar la seva frase de "el futur és un país desconegut". Aquest país del futur és desconegut, però caldrà fer-ho entre tots i amb una nova òptica.
Tots els esforços que fan des de Politika 2.0 van en aquest sentit. Tant Idoia Llano, Iñaki Murua, M@k, Mikel Agirregabiria, Ricardo Ibarra o Josu Garro (que són a qui vaig conèixer) com la resta del grup són pioners a portar a la política i als partits eines i maneres de comunicar-se que la societat ja porta usant anys.

Cal fer que la gent se senti partícip del que es fa, que sàpiguen que es poden informar en qualsevol moment del que necessiten i que poden parlar, dialogar i fins i tot proposar coses als polítics. Els polítics (i són una altra cosa que hem après aquests dies) no són difícils de trobar ni de poder entaular una bona conversa, només fa falta tenir el contacte necessari, i són ells els que han de permetre que aquest contacte sigui possible a través de la xarxa (més ràpid, més fàcil i més còmode que una trobada presencial).
En el sentit d'aportar llocs de contacte, una eine que m'ha encantat i que no vaig citar ahir és el GPS de la web d'Ibarretxe, on es podia veure l'agenda del candidat, però també saber per on va, veure els vídeos de cada acte i veure les fotografies amb els veïns. Aquests veïns es poden sentir més pròxims al candidat si saben per on passarà, on trobar-lo i on podran escoltar el que hagi de dir, i sens dubte més partícips si es veuen en les fotografies o en els vídeos.
És la informació (la capacitat de rebre-la i de generar-la) un altre dels signes d'aquests temps.


Només amb Internet no es poden guanyar eleccions, ni bojos. La xarxa és una eina que ajuda a comunicar-se, a crear comunitat i, ben usada, a generar idees recollint el talent d'aquesta comunitat mitjançant la participació. Podem trobar un altre bon exemple en la política d'incentivament de participació que ha protagonitzat en el Parlament basc la seva Presidenta, Izaskun Bilbao, que ens va explicar tot el que han fet aquesta última legislatura i que dóna per a un altre post (que espero fer aquests pròxims dies). Com la Presidenta deia: "cal compartir el que fem per aprendre tot de tots, aprofitar les idees de la gent per millorar."

A les mans dels polítics està usar la xarxa i aquest esperit colaboratiu i usar-lo correctament, i en aquesta campanya basca hem vist que, en general, i excepte algun cas clar, són lluny malgrat grans idees i iniciatives.

Eskerrik asco!!