Enrique ens enumera unes bones reflexions a l'hora de pensar i portar a terme un projecte de participació:

• No hi ha fórmules màgiques però la participació ciutadana no s'improvisa, requereix d'un treball previ amb el teixit associatiu i definir amb molta claredat que s'entén per participació ciutadana, quins seran els seus límits. En ocasions, l'enlluernament del concepte duu a llançar-se eixelebradament a realitzar experiències participatives sense una labor prèvia adequada.

• Els primers passos no són metodològics sinó polítics. La participació sempre té una base política. L'important no és tant com anem a realitzar el procés participatiu sinó la decisió política de donar un lloc a la participació ciutadana en el procés de presa de decisions. Quan aquesta premissa no està clara és fàcil trobar-se amb sorpreses.

• És important que estiguin convençuts una bona part de l'equip tècnic i polític de l'ajuntament i, sobretot, aquells que es veuran afectats tant pel procés com per les decisions que resultin d'aquest. Obrir una dinàmica participativa implicant a "els de fora" sense comptar amb el convenciment "dels de dintre" és una decisió d'alt risc.

• Apostar per la participació ciutadana no consisteix a redactar reglaments o a crear òrgans en els que tinguin cabuda els ciutadans, com tampoc consisteix a convocar més assemblees, almenys en primera instància. El primer és apostar per noves maneres de fer i de relacionar-se amb la ciutadania que permeti treballar conjuntament a polítics, tècnics i ciutadans en un clima de col·laboració.

• És important saber que la participació ciutadana requereix d'un temps per a la construcció de confiança mútua. Per a això, a més de temps és necessària la paciència i el desplegament d'habilitats com la capacitat d'escolta.

• Abans de llançar-se a convocatòries genèriques és convenient començar amb trobades a petita escala i haver realitzat un treball previ mitjançant contactes informals amb els actors clau.
  

• Cuidar la logística: el lloc, la col·locació, la forma, l'agenda,.... Sovint els polítics i els tècnics no són les millors persones per a trencar el gel.

• Cal assumir l'existència de conflictes en el procés. La construcció de consensos dependrà de com es gestiona aquest conflicte. Pensar que pel mer fet de desenvolupar processos participatius el consens està assegurat duu a la frustració immediata. Quan no hi ha una dinàmica de relació amb la ciutadania i el seu entramat associatiu els primers contactes van fent brollar tot l'acumulat. Saber gestionar aquesta "explosió", no entrar en la dinàmica de justificacions, evitar veure la discrepància com el "cavall de Troia" de l'oposició política, són alguns dels elements que no es poden oblidar per a acabar amb èxit el procés.

No sempre podem tenir més democràcia obrint més la participació, ja que està haurà d'estar ben regulada, difosa i permetre que la ciutadania tingui un sentiment de confiança amb aquesta administració, que es fiï que el que està fent pot canviar alguna cosa, que serà escoltada.
És l'administració (o el partit polític que ho prepara), i no els ciutadans, la que ha de cuidar de que la ciutadania es senti escoltada, atesa, i d'oferir les eines adequades per a aquesta participació.

En aquest cas, Sacanell ens parla de les relacions presencials, però és exactament el mateix que en les relacions participatives virtuals. Jo entenc que una administració pot tenir una vida presencial i una virtual, però en el fons, és unint ambdós elements com crearà la seva pròpia identitat, i ha de ser possible confiar en ella, o qualsevol idea de participació que comenci es veurà minvada des d'un començament.