Vaig llegir en un post del blog d'Iñaki Anasagasti un interessant enllaç a un article de Pablo Pardo a El Mundo, on es feia una interessant pregunta: Per què les campanyes electorals nord-americanes són el major espectacle del món? Per tres raons: als americans se'ls ha que convèncer per que es registrin en el cens electoral i votin; l'aparell dels partits és inexistent; i la lluita es desenvolupa en un país immens en el qual el vencedor sol guanyar per la mínima.

I a Espanya no captem sovint aquest estil genuïnament americà de fer campanya. «Aquí tendim a copiar el màrqueting electoral dels Estats Units, però només en la forma, no en el fons. Posem vídeos a YouTube, o llancem missatges de text en mòbils, però no usem això per mobilitzar els ciutadans», explica Rafael Rubio, un consultor polític que ha treballat a la campanya de John McCain.

Aquestes són les sis grans diferències entre les campanyes als Estats Units i a Espanya:

La televisió.

A Espanya, les campanyes només compten per a la seva publicitat amb el temps que els regala la televisió pública. Als EUA, compren temps per emetre anuncis a tot el país. Això fa que al nostre país cada partit només produeixi dos o tres anuncis per campanya. Als EUA, una campanya produeix fins 12 espais publicitaris en una setmana.

Internet.

No solament serveix per captar donacions. També com mitjà publicitari. Segons Joe Trippi -l'home que va descobrir la importància d'internet com mitjà d'electoral quan va dirigir el fallit intent de Howard Dean per aconseguir la nominació demòcrata l'any 2004-, només al portal YouTube hi ha 14,5 milions d'hores de vídeos al canal oficial de Barack Obama.

A Espanya, internet tot just ha estat utilitzat. En les eleccions de març passat hi va haver alguns intents per encoratjar els debats en blogs, per exemple, però aquests esforços ni tan sols no assoleixen el nivell d'EUA en les eleccions de 2000, quan una ben coordinada campanya online de George W. Bush va liquidar les esperances de John McCain d'aconseguir la nominació republicana.

El professionalisme.

A Espanya, les campanyes les duen a terme essencialment membres de cada partit. Als EUA, el 80% del personal de les campanyes són professionals d'empreses especialitzats en aquest sector. El mateix professionalisme s'aplica als polítics. Tant McCain com Obama han estat gairebé dos anys en campanya, i han viatjat per tot el país. Això els ha donat una tremenda disciplina i un coneixement molt bo de l'electorat. als EUA, un candidat no pot aconseguir la nominació a la Presidència amb un cop de mà en un congrés, o sent designat a dit pel seu predecessor. Allà se l'han de treballar, i molt.

El poc pes del programa electoral.

A EUA, el «programa, programa, programa» de Julio Anguita és una recepta per al desastre. El que importa són els seus punts de vista en una sèrie de qüestions -normalment, menys de 20- que preocupen l'electorat. El candidat pot anar adaptant les seves propostes en aquest sentit a mesura que canvia la situació, com ha succeït per exemple amb McCain en el cas de la crisi financera.

El 'microtargeting'.

Els partits nord-americans identifiquen els votants gairebé un a un. No solament saben qui és republicà i qui és demòcrata, sinó també, per exemple, quin republicà és favorable a l'avortament i partidari de la retirada de l'Iraq, la qual cosa pot fer que voti per Obama. Aquesta informació es deu a les bases de dades que elaboren empreses especialitzades, com la Voter Vault (literalment La caixa forta del votant) del Partit Republicà, que aplica 16 variables a cada elector.

El microtargeting permet a cada candidat personalitzar el seu missatge, com si li parlés directament a cada votant.

A Espanya, els més que s'ha fet són models de cartes diferenciats (home/dona, etcètera). Al nostre país, a més, donades les limitacions que imposa la Llei de Protecció de Dades a l'ús d'informació personal, el microtargeting és virtualment impossible.

Els diners.

Per professionalitzar la campanya, fan falta molts diners. Obama ha recaptat fins a la data 650 milions de dòlars (510 milions d'euros) i McCain porta al voltant de 325 milions de dòlars (255 milions d'euros), segons estimacions del Times de Londres. A això cal sumar la despesa d'altres organitzacions -des de sindicats fins a esglésies- en favor de cada candidat. Obama i McCain en poden haver gastat cada un, directament o indirectament, 2.000 milions de dòlars (1.570 milions d'euros).