Dijous passat, el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, va llançar la seva nova pàgina web, un compendi de tota la seva activitat en la xarxa resumida en la nova pàgina.
Benach és des de fa temps un exemple de com un polític aprofita les noves tecnologies per a establir comunicació, mitjans de participació i vincles relacionals amb els seus lectors i no tan lectors.

En la seva nova web, a part de la seva biografia, notícies, agenda i enllaços, podem veure els seus últims twits i posts més destacats, i accedir als seus canals a twitter, youtube, twitxr, blog personal, blog del Parlament, facebook i flickr.

Benach ha fet d'Internet una de les seves fonts de coneixement del que la gent pensa i fa, i ho ha aconseguit obrint-se a la participació. És un exemple per a molts altres, i es pot veure clarament al donar una ullada a algunes webs de presidents d'altres parlaments:

• Jose Bono - Espanya. No té web pròpia
• Norbert Lammert - Alemanya. Bundestag. No té web pròpia
• Gianfranco Fini - Italia. No té web pròpia
• Bernard Accoyer - França. No té web pròpia
• Patrick Dewael - Bèlgica. Té una web propia, des d'on es pot enviar alguna pregunta mitjançant un formulari, i accedir al seu perfil de Facebook. També té una galería de fotos molt visual, tot i que sense vídeos.

• Nancy Pelosi - Estats Units. Disposa de la seva pròpia web, molt completa. Té un blog de notes de premsa, amb discursos, galeria de fotos, vídeo, podcasts amb les seves intervencions, i el que més m'ha cridat l'atenció, una pàgina per als nens que entren al web.

• Peter Milliken - Canadà - Té una web personal mínima, bastant dolenta, amb alguns discursos i fotos. Té una altra web personal, no sé quina és pitjor.
• Sauli Niinisto - Finlàndia. Té una web personal, amb blog, fotos i forma de contacte.

En resum, molts presidents de parlaments encara han de millorar la seva comunicació amb la ciutadania.