Ahir va tenir lloc a la seu de CDC la xerrada "Campanyes electorals i web 2.0. Com fer política avui", organitzada per la sectorial de noves tecnologies del partit, i que va comptar amb les ponències de Jordi Segarra, Antoni Gutierrez-Rubí i Toni Aira.

Properament hi haurà disponible un vídeo sobre tota la jornada, però m'avanço intentant fer un resum sobre el que es va dir. La jornada va ser molt interessant i ple a vessar de gent.

Jordi Segarra. Les claus d'una campanya 2.0

Obama no ha inventat rés. El que s'ha fet durant la campanya és posar en sintonia uns quants factors que ja existien. Les noves tecnologies han donat les eines necessàries. La gent és l'eix de la seva campanya, amb que ha desenvolupat una verdadera "Grassroots campaign".

Hi ha dos eixos principals en la campanya:

1. La seva xarxa social, crear un moviment per estructurar el seu missatge

2. Finançament. Era la campanya més rica. En un 85% eren petites aportacions, moltes de les quals a través de la xarxa.

No és la primera campanya on la xarxa ha tingut un paper principal. Al 2004, ja Howard Dean va canviar les regles del joc participant en política a través d'Internet. Llavors es va adonar que calia canviar la manera de fer campanya, adonant'-se que encara que no es guanyi, s'ha de lluitar a tots els estats, cal tenir presència per a que algun dia es pugui canviar. Cal crear un "caldo de cultiu" i és el que ara s'ha aconseguit amb Obama.

Així, feia falta finançament i un exèrcit de persones per a fer campanya: veïns, familiars, el sócrates de bar al que sempre escoltem, perruquer... són gent que crea opinió, que pot defensar el candidat a llocs allunyats i a lloc on mai no havien guanyat els demòcrates.

Gràcies a la xarxa i a la cohesió de l'equip, unes idees senzilles i clares, un líder, una rigidesa en no canviar el missatge ... Obama va guanyar les eleccions. El candidat va estar present a tots els estats i el seu discurs va ser per a tothom, no només per als seus votants. És un candidat proper amb un missatge proper.

Respecte als voluntaris, molts d'ells aconseguits a través de la xarxa, eren tres milions de persones que no cobraven rés sent treballadors amb dedicació a vegades espartana. S'han de creure que són igual d'importants que els treballadors que cobren, s'han de sentir útils i reconeguts.

La gran xarxa social va ser MyBarackObama. Allà hi havia mil activitats per a fer: donar fons, montar esdeveniments, connectar-te amb els teus amics de xarxes socials, fer porta a porta, trucades...

També un factor important de la campanya va ser segmentar per idees i condicions, jugant amb els logos (la O d'Obama conjugada amb logos de minusvàlids, jueus, feministes...).

Tot conta, són una multiplicitat de factors que Obama ha sapigut unir i sintonitzar, i molt sovint gràcies a les noves tecnologies de comunicació. En aquest sentit, al 2008, la xarxa ha marcat la diferència.

Antoni Gutierrez Rubí. Campanyes electorals i web 2.0

Encara no entenem la transcendència política que té que Obama sigui president d'USA. La campanya ha estat diferent, i una de les principals diferències és que moltes de les millors iniciatives de campanya han estat fetes des de fora de la campanya.

Analitzant com la campanya d'Obama incidirà en el futur de les campanyes que es fan al país, observa tres característiques que ha tingut la campanya:

1. La marca Obama

Anem cap a una societat on la imatge i la seva importància canviarà la manera de fer campanya. La marca Obama ha crescut a nivell mundial d'una manera que mai no s'havia produït.

El nom d'Obama ja accentúa unes virtuts, segons Trias de Bes: 1. tenir un bon nom, diferent, fresc, que s'entèn a tot arreu; 2. Posseïr un significat (esperança), 3. Un bon eslogan o relat (yes we can), 4. atributs de marca (tecnologia, multiculturalitat...) i 5. Tenir un bon logotip (la O d'Obama, que es converteix en el símbol de la campanya (sortida del sol, prosperitat, plasticitat. La O també ha format part de HOpe, VisiOn, cOurage... La O és fàcil, es poden fer declinacions. Un exemple és la campanya de Pepsi, amb un logo semblant al d'Obama -foto de Roc Fernàndez).

2. Tothom vol ser Obama

El yes we can s'ha convertit en una icona de la resistència activa. Tot ve de la campanya llatina "sí, podemos" i del seu discurs quan va perdre les primàries de 2004, i en el futur s'utilitzarà força. Hi ha ganes de connectar-se amb una marca i una imatge que va més enllà del seu país.

3. Tesi: copiar? Imitar? Canviar

Obama ha entès la manera de comunicar la política. Idees per adequar la seva campanya a les campanyes que es realitzen al nostre país:

1. Importància de la marca i de la comunicació (en la linia dels valors... adèu a la publicitat electoral clàssica)

2. La participació i la mobilització: si no es genera talent, voluntariat, gent... no es guanya (a USA, un de cada 3 electors va ser contactat aquestes eleccions)

3. Coalició amb la ciutadania. Cal fer més sumes que ningú

4. Hi ha d'haver una proposta que respongui a realitats concretes, però ha d'anar més enllà, no estar només adreçada als electors, sinó al país, integradores

5. L'estil. Més que un líder polític ha estat un líder cultural i social (venda de llibres, descàrrega de cançons... líder de la modernitat)

Toni Aira. La influència dels mitjans de comunicació en la política

Avui en dia, per a fer política cal tenir molt en compte els mitjans de comunicació. La política 2.0 és fes-t'ho tu mateix o altres ho faran per tu. Hi ha mitjans importants per a fer-ho i cal aprofitar-los. Cal marcar l'agenda, que no t'arrosseguin. En un món en clau audiovisual, això és clau.

Als polítics no se'ls demana el que se'ls demanava abans. A Sarkozy se'l criticava ser més un líder mediàtic que polític, però això és el que ha de fer. La política és un procés comunicacional (Robert Meadow dixit). Els polítics estan pendents dels mitjans, i la interacció és tan explícita que és complicat jugar-hi.

Avui en dia s'ha d'utilitzar les seves armes per a fer política i anivellar-se amb ells. Els mitjans juguen un rol intrusiu, la premsa fa política. Les noves tecnologies et donen opcions per a tornar-t'hi. D'altra banda, mitjans de comunicació i política estan baixos de consideració, per això hi ha altres alternatives buscades per a la gent, i que es poden trobar a la xarxa. Els partits han d'aprofitar aquestes noves eines de comunicació.

Cal seguir les regles de joc amb els mitjans, que demanen impacte i simplicitat (exemple, campanya de ciutadans, d'Albert Rivera despullat). Els mitjans, fan i desfant líders, icones, marques, producte.

Els partits es veuen abocats a una campanya permanent... on tot compta, tot pot sumar, detalls, estètica, colors corporatius...

Què es pot fer per a superar el propi missatge? Els partits han d'evolucionar cap a mitjans de comunicació. Ara hi ha nous canals i eines, videoblogs, televisió de partits, youtube, facebook, flickr... En resum, guanya pes el marketing i el llenguatge comercial, són els nous protagonistes de la política. I la xarxa fa que la seva difusió sigui exponencial, i el seu circuit és molt més ampli del que tenien abans.

També guanya pes la propaganda negativa. Si trionfa la publicitat i l'estil comercial, el mateix passa amb la publicitat negativa. També guanyen pes els spin doctors, els assessors de comunicació.

S'ha de crear un circuit paral·lel al del mitjans però sense obviar els mitjans de comunicació actual.

Foto de David Madí, presentant l'acte. Al fons, Marc Pallarès, Roc Fernàndez, Albert Medran i jo. (extreta del twitter de Rubèn Novoa).