El creixement de la presència dels partits polítics en Internet ha estat global i ràpid des dels seus orígens en les eleccions al congrés nord-americà de 1994, amb alguns candidats inaugurant les seves pàgines web (que no eren sinó mers aparadors amb una còpia d'algun pamflet o cartell).

Malgrat que no va ser dels primers polítics a estar en xarxa, es pot dir que el candidat republicà a les eleccions americanes, Bob Dole, va ser el primer que va legitimar Internet com eina política. Així, al final del seu primer debat presidencial amb Bill Clinton, el 1996, Dole va recitar públicament l'url de la web de la seva campanya, i va encoratjar la gent a visitar-la. No té cap importància que no la digués correctament i s'oblidés d'un punt en la url (http://www.dole96com), sinó que el més important és que Internet va irrompre en l'escena política.

No obstant això, el primer pioner en l'ús electoral d'Internet va ser el candidat a governador de Minnesota el 1998: Jesse Ventura. Ell va crear una llista amb correus de milers de voluntaris, així els podia mobilitzar ràpidament els dies de campanya. Només quatre anys després, en la campanya de l'any 2000, tots els candidats nord-americans tenien i utilitzaven webs per a donar-se a conèixer (fins i tot el candidat republicà Steven Forbes va anunciar la seva candidatura a president per la xarxa).

En totes les eleccions del planeta va començar a aparèixer Internet com una eina utilitzada majoritàriament, i a aquells candidats que no ho utilitzaven se'ls veia com endarrerits en les noves tecnologies. En l'economia mundial era l'època del boom de les empreses .COM i es veia Internet com el paradigma del futur. Coleman, un conegut polítòleg i especialista en el tema, feia un símil amb l'ús que es feia d'Internet a principis dels anys 2000. L'autor descriu que en 1959 el Regne Unit va tenir la seva primera “elecció per televisió”, la primera campanya política seguida per la televisió, tot i que la majoria dels candidats no sabien com aprofitar-se del nou mitjà ja que els anuncis i les presentacions a càmera es feien com si anés la ràdio o un míting, respectivament. No va anar fins al 1964 que es va començar a utilitzar bé, en la campanya de Harold Wilson contra Alec Douglas (recordeu en aquest punt el famós debat televisiu de 1960 entre un Kennedy ben vestit i segur de si mateix i un Nixon refredat i amb vestit negre). Segons Coleman, les campanyes electorals de principis del segle XXI en el Regne Unit i els Estats Units van ser de nou com la campanya de 1959: tot el món sabia que Internet era important però ningú ho sabia utilitzar correctament, i només s'utilitzava per a inserir publicitat com si la web fós un mitjà escrit.

A partir del 2004 els grans partits ja utilitzen (o ho intenten) la i-campanya per a complementar les campanyes tradicionals via televisió, ràdio, premsa, telèfon i anuncis. És especialment destacat el paper que té ja Internet en la campanya electoral de Howard Dean, que comença a usar estratègies de xarxa que implementa en la seva web i per a la seva campanya: vídeo, blog, sms, petició de correus electrònics per a aconseguir voluntaris.

Mitjançant Internet, les campanyes ja no es basaven solament a acaparar espais en televisió, ràdio o en els mitjans tradicionals de comunicació, sinó que, tal com ja va demostrar Dean, mitjançant la xarxa es podia aconseguir implicació de la gent, voluntaris i fins i tot una mica de reciprocitat i interactivitat, es podia iniciar un “moviment polític”.

A partir de 2006, i alhora que Internet es difonia ja en la majoria de llars desenvolupades, en qualsevol web de partit dels països més avançats es podien veure notícies actualitzades, agenda, blogs, vídeos i àudio de discursos i d'actes, accedir a la majoria de documents i imatges que el partit podia oferir.

És a partir de 2007, estimulat per la proximitat de la campanya nord-americana a primàries demòcrates i republicanes, per les eleccions presidencials franceses, britàniques, etc… juntament amb l'aparició i consolidació de la Web 2.0 i per tant amb mil noves opcions de compartir i crear informació per la gent, que hem vist canvis en la manera de fer campanya política per Internet.
Aquests canvis que jo observo no són tant en la manera de fer campanya per Internet, sinó en la manera que la ciutadania s'implica en aquesta campanya.

Veig cinc possibles canvis bàsics:

1. Possibilitat real d'interactivitat. Blogs, formularis, enquestes, fòrums en webs de partits i candidats, xats, etc., on destacaria per les seves implicacions presents i sobretot futures l'ús de nanoblogs com Twitter. Tot això permet que la gent interactuï, participi, que es creïn vincles entre el partit o candidat i els seus potencials votants, que els mateixos que participen puguin conèixer a gent similar, que es creïn xarxes de suport, donar a conèixer el missatge polític a molta més gent.

2. Recerca de mètodes de crowdsourcing (es demanen voluntaris des del partit per a fer coses que abans costaven molts diners en treballadors (fer trucades, crear webs, participar en actes, votar enquestes en diaris, escriure cartes al director, etc.) i a més es doten a aquests voluntaris amb les últimes tecnologies perquè puguin accedir a llistes de votants).
És bàsic per a això aconseguir aquests voluntaris a través de la web, i el més important, aconseguir el seu codi postal per a poder segmentar encara més la campanya, per a saber què volen i què poden fer per i per a la campanya en cada racó del país, involucrant a la seva comunitat a escala local.

3. i-Campanyes personals. Aquest és potser el canvi més radical. Actualment no és necessari que un partit polític o un candidat creïn una campanya sobre cert tema i ho donin a conèixer, qualsevol persona pot crear una campanya en el seu blog, o un vídeo, i difondre'l, fer cada vegada major “la bola”. I això s'assoleix sense que el partit hi tingui gens que veure, encara que vagi a favor seu.

4. “Tot és usable i és usable per tots i en tots els formats”. Si algú crea un vídeo o fa una fotografia o crea un text, sigui el partit o no, aquest vídeo o el que sigui es pot inserir en qualsevol lloc, es pot compartir, enviar per e-mail, es pot transformar en infinitat de formats. Es pot difondre més ràpid que mai abans i arribar al màxim nombre de persones possibles.
Això és així gràcies als repositoris de vídeos (youtube, bliptv, dailymotion), imatges (Flickr), sons (Odeo), presentacions de powerpoint (slideshare, slide), etc… tots gratuïts i tots àmpliament coneguts.
El missatge no està estàtic a la web del partit, sinó que navega en infinitat de webs i blogs, donant a conèixer aquest missatge a un públic exponencial.

5. Xarxes socials. L'auge de les xarxes socials com Facebook fa que sigui relativament senzill trobar una xarxa de persones que tenen els teus mateixos gustos i ideologia. Per a un partit o candidat és útil saber qui són aquestes persones, no sols per a comptabilitzar-les sinó per a enviar-los missatges directes i material de campanya com poden ser vídeos o argumentaris. Altres xarxes socials interessants i que s'estan explotant actualment en Estats Units són les xarxes socials temàtiques o personals (de gent gran, de joves, d'empresaris, d'afro-americans, hispans, etc.), on si el partit o candidat aconsegueix entrar pot ser una gran font de simpatitzants i sobretot de segmenació de la campanya cap a aquesta temàtica o situació personal.

Internet i tenir una estratègia clara i constant de comunicació política a través d'aquest mitjà ha demostrat que “la campanya permanent” és possible també a través de la xarxa, i que, al contrari que en la televisió o els mitjans de comunicació tradicionals, la xarxa permet veure dia a dia l'avanç de la campanya, la implicació de la gent envers el partit o envers el candidat, i que la creació de xarxes, encara que quedin quatre anys per a les pròximes eleccions, és utilíssima per a un partit a l'hora de preparar-se i de guanyar visibilitat.


Nota: Aquesta és una actualització del primer post que vaig publicar, al maig de 2006, que es quedava en les eleccions de 2002. Per descomptat, li feia falta posar algunes novetats ;)