Bloc | Sobre mí | Contacte | Treballo a

El filibusterisme parlamentari

Jefferson Smith (James Stewart) és un jove ingenu i idealista, nomenat senador. Ignora que a Washington haurà de veure-se-les amb polítics i empresaris sense escrúpols que li faran perdre la fe. Quan intenta denunciar la corrupció, és injustament acusat d'enriquir-se i expulsat del Senat. Però té un últim torn de paraula, que dura, tal com dicten les lleis nord-americanes, fins que acaba. El jove senador parla durant 23 hores seguides, defensant apassionadament a la democràcia, i posant en evidència una important trama de corrupció. Així acaba (perdó per l'spoiler) la pel·lícula, de 1939, “Cavaller sense espasa”, de Frank Capra.

Dimecres passat, Rand Paul, senador republicà, va bloquejar la votació sobre John Brennan com a director de l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA) d'Estats Units, en protesta pels atacs amb avions no tripulats contra ciutadans nord-americans. Paul va parlar durant 12 hores i 52 minuts, i el seu equip va anar tuitejant i pujant al seu web les primeres set hores de discurs.

El que va fer Rand Paul i el que feia el protagonista de la pel·lícula és el que es denomina “filibusterisme”. Es tracta d'una tècnica d'obstruccionisme parlamentari, mitjançant la qual es pretén bloquejar l'aprovació d'una llei gràcies a un discurs de llarga durada. És eficaç en els sistemes parlamentaris en els quals els representants polítics no tenen fixat un temps límit per intervenir: un congressista pot parlar el que desitgi sempre que no s'assegui o es detingui. Normalment, s'arriben a llegir en veu alta llibres de receptes, novel·les, etc… fins que es posposa la sessió.

Rand Paul va quedar lluny del rècord marcat per Strom Thurmond el 1957 en intervenir durant 24 hores i 18 minuts contra la segregació racial. Thurmond va començar a parlar a les 20.54h el 28 d'agost i va continuar fins a les 21.12h la nit següent, arribant a recitar la declaració d'independència, la carta de drets, el discurs de comiat del President George Washington i multitud de lleis i altres documents històrics sense baixar-se de l'estrada.
Però Thurmond no va ser l'únic legislador “filibuster” sobre aquesta llei, l'acta de drets civils. Segons els registres del Senat, els senadors van aconseguir sabotejar durant 57 dies la votació gràcies al filibusterisme, entre el 26 de març i el 19 de juny de 1957, el dia en què per fi es va poder votar.

I no és quelcom nou, havent-hi nombrosos exemples, a Estats Units i en la tradició parlamentària  anglosaxona. Com indica Ignacio Prados: ja en la República de Roma, Cató el Jove era conegut per aguantar dies sencers sense parar de parlar amb tal de detenir qualsevol iniciativa del seu enemic polític Juli Cèsar, o en 2010 els laboristes van retardar fins al límit el debat d'una llei, provocant que a la cambra dels Lords els empleats haguessin de preparar llits i organitzar un catering per prevenir la llarga nit que els esperava als Lords esperant que la Cambra dels comuns enviés la llei confirmada.

També apareix un exemple en un capítol de “L'ala oest de la Casa Blanca”. És un mer simbolisme, normalment per cridar l'atenció dels mitjans, i per donar-se a conèixer, o donar a conèixer el que és a punt d'aprovar-se. Una bona mesura de pressió, si no et quedes en blanc!.

 

0 Comments:

Post a Comment




RSS Blogger