Jefferson Smith (James Stewart) és un jove ingenu i idealista, nomenat
senador. Ignora que a Washington haurà de veure-se-les amb polítics i
empresaris sense escrúpols que li faran perdre la fe. Quan intenta
denunciar la corrupció, és injustament acusat d'enriquir-se i expulsat
del Senat. Però té un últim torn de paraula, que dura, tal com dicten
les lleis nord-americanes, fins que acaba. El jove senador parla durant
23 hores seguides, defensant apassionadament a la democràcia, i posant
en evidència una important trama de corrupció. Així acaba (perdó per l'spoiler) la pel·lícula, de 1939, “Cavaller sense espasa”, de Frank
Capra.
Dimecres passat, Rand Paul, senador republicà, va bloquejar la votació sobre John Brennan com a director de l'Agència
Central d'Intel·ligència (CIA) d'Estats Units, en protesta pels atacs
amb avions no tripulats contra ciutadans nord-americans. Paul va parlar
durant 12 hores i 52 minuts, i el seu equip va anar tuitejant i pujant al
seu web les primeres set hores de discurs.
El que va fer Rand
Paul i el que feia el protagonista de la pel·lícula és el que es
denomina “filibusterisme”. Es tracta d'una tècnica d'obstruccionisme
parlamentari, mitjançant la qual es pretén bloquejar l'aprovació d'una
llei gràcies a un discurs de llarga durada. És eficaç en els sistemes
parlamentaris en els quals els representants polítics no tenen fixat un
temps límit per intervenir: un congressista pot parlar el que desitgi
sempre que no s'assegui o es detingui. Normalment, s'arriben a llegir en
veu alta llibres de receptes, novel·les, etc… fins que es posposa la
sessió.
Rand Paul va quedar lluny del rècord marcat per Strom
Thurmond el 1957 en intervenir durant 24 hores i 18 minuts contra la
segregació racial. Thurmond va començar a parlar a les 20.54h el 28
d'agost i va continuar fins a les 21.12h la nit següent, arribant a
recitar la declaració d'independència, la carta de drets, el discurs de
comiat del President George Washington i multitud de lleis i altres
documents històrics sense baixar-se de l'estrada.
Però Thurmond no va
ser l'únic legislador “filibuster” sobre aquesta llei, l'acta de drets
civils. Segons els registres del Senat, els senadors van aconseguir
sabotejar durant 57 dies la votació gràcies al filibusterisme, entre el
26 de març i el 19 de juny de 1957, el dia en què per fi es va poder
votar.
I no és quelcom nou, havent-hi nombrosos exemples, a
Estats Units i en la tradició parlamentària anglosaxona. Com indica Ignacio Prados: ja en la República de Roma, Cató el Jove era conegut per
aguantar dies sencers sense parar de parlar amb tal de detenir
qualsevol iniciativa del seu enemic polític Juli Cèsar, o en 2010 els
laboristes van retardar fins al límit el debat d'una llei, provocant que a la cambra dels Lords els empleats haguessin de preparar llits i
organitzar un catering per prevenir la llarga nit que els esperava als
Lords esperant que la Cambra dels comuns enviés la llei confirmada.
També apareix un exemple en un capítol de “L'ala oest
de la Casa Blanca”. És un mer simbolisme, normalment per cridar
l'atenció dels mitjans, i per donar-se a conèixer, o donar a conèixer el
que és a punt d'aprovar-se. Una bona mesura de pressió, si no et quedes
en blanc!.