Amb una amplària de 54 quilòmetres, l'estret d'Ormuz, un estret angost entre el golf d'Oman, localitzat al sud-est, i el golf Pèrsic, al sud-oest, és la clau per al control del petroli mundial. En la costa nord es localitza Iran i en la costa sud l'enclavament omaní de Musandam. Vuit països tenen accés a aigües internacionals a través d'ell. Per Ormuz passa, de mitjana, un buc petrolier gegant cada deu minuts, que és el 40% de la demanda mundial de petroli (18 milions de barrils diaris). Qui controla l'estret controla l'economia mundial.

Dimarts passat el Vicepresident d'Iran, Mohammad Resa-Rahimi, va dir que si Occident imposa sancions a les exportacions de petroli d'Iran, per l'estret “no passarà ni una gota de petroli”. La resposta nord-americana, que compta amb 20 vaixells de guerra a la zona va ser que no ho tolerarien.

Diferents experts dubten que Iran pugui mantenir tancat l'estret durant massa temps, malgrat que els últims dies estan publicitant el seu potencial militar. “Casualment” van començar maniobres militars en l'estret l'última setmana, fins a ahir dilluns, quan van provar i van difondre àmpliament per a tot el món els seus nous míssils. No obstant això, sí que un conflicte podria provocar una paralització de l'estret, amb el consegüent augment del preu del petroli a 200 dòlars per barril, el doble del preu actual, i amb això una crisi econòmica internacional catastròfica. Encara que el conflicte durés uns pocs dies, Iran si que té capacitat militar per establir mines marítimes al llarg de l'estret, amb el que el tràfic marí es pararia i haurien de ser els vaixells d'Estats Units els que les desactivessin. Això faria que haguessin de parar, i serien un blanc més fàcil per als iranians. Són només especulacions, per descomptat, però l'economia no pot parar-se, i això ho saben els iranians i els nord-americans.

Per a Iran una guerra seria un suïcidi polític i militar, però la seva situació és desesperada. La pressió econòmica internacional està ofegant la seva economia. El rial va perdre un 12% del seu valor respecte al dòlar i acumula una caiguda del 66% des de fa un any. Com indicava Ángeles Espinosa a El País, desanimats davant el fracàs de la diplomàcia perquè Iran renunciï al seu programa nuclear, els estrategues nord-americans fa ja diversos anys que van engegar una via paral·lela de pressions financeres a resultes de la qual la majoria dels bancs internacionals i grans empreses van abandonar Iran. No obstant això, l'alt preu del petroli, que proporciona el 80% dels ingressos iranians, ha permès buscar vies alternatives (sobretot les vendes a Xina i l'Índia) i que els seus governants es mantinguin en el poder malgrat una gestió desastrosa. Per tant, si s'inclouen sancions econòmiques al seu petroli, el país –i els seus líders- s'enfonsen. D'aquí la seva retòrica bel·licista i sobretot populista, per acontentar als seus ciutadans.

Aquesta retòrica va augmentar amb la llei de defensa ratificada per Barack Obama en les últimes hores de 2011, que inclou un augment de les sancions contra el banc central d'Iran, al que es qualifica d'instrument fonamental per al rentat de diners amb el qual es finança el seu programa nuclear. La llei imposa sancions a totes aquelles persones o entitats que facin negocis amb el banc central iranià, el banc Markazi. La Casa Blanca, no obstant això, ha aconseguit marge de maniobra per no obrir un conflicte directe amb Iran de forma immediata. D'una banda, és Obama qui ha de decidir quin tipus de sancions imposa. Per una altra, aquestes penalitzacions no entraran en vigor fins a dins de sis mesos, la qual cosa li ofereix a Teheran la possibilitat de reaccionar i evitar un major aïllament en l'escena financera.

Aquesta és la raó per la qual el règim iranià va augmentar aquesta setmana la seva retòrica bel·licista i va començar les maniobres militars a Ormuz: evitar l'aplicació de la llei o la seva suavització. També pressionen així a la UE, que el proper mes ha d'aprovar una resolució similar. A més, no és quelcom nou. Cada pocs anys, des de fa trenta, Iran recorre a aquesta retòrica bel·licista parlant de tancar Ormuz. El que sí és novetat és que la seva tecnologia militar ha augmentat molt (només en l'estret tenen 23 submarins i 100 vaixells). Per això segueix fent-ho, encara que mai hagi complert la seva amenaça de bloqueig de l'estret ni es creu que ho facin tret que la tensió sigui fortísima. D'altra banda, aquest any hi ha eleccions a França i a Estats Units. Qualsevol conflicte tindrà repercussions i a Iran –i en aquests països- ho saben. És interessant també veure la versió dels iranians, i no tan sols la que ens arriba des dels nostres mitjans de comunicació occidentals.

La retòrica de guerra a Ormuz és perillosa, perquè augmenta en ambdós bàndols, en l'occidental, perquè no volen un augment de la tecnologia militar iraniana, a Iran, perquè aquesta retòrica nacionalista beneficia als seus líders. Es tracta d'una llarga partida d'escacs. Això sí, mentre discuteixen, Iran guanya temps.

Llegeixo a Foreign Policy que l'ayatolah Ali Khamenei, líder suprem de l'Iran, va visitar la ciutat de Qom el passat 19 i 20 d'octubre. Qom és l'epicentre religiós de l'Iran i la residència de la major part de les autoritats superiors religioses del país.

És complicat a occident trobar informació sobre les seves activitats, però també sovint ho és a l'Iran, un país on les tecnologies de la informació estan ajudant a organitzar-se als seus ciutadans, hiperconnectats, per canviar el règim, com vam poder veure en les revoltes del mes de gener, i on a la xarxa no es pot trobar tanta informació com voldria el règim sobre el que fan. Potser per això l'oficina del líder suprem té un compte de Twitter que proporciona actualitzacions i enllaços, incloent fotos, de les seves activitats. Ja ho va fer Chavez quan va veure que l'oposició veneçolana monopolitzava Twitter.

El compte de Khamenei no està verificat, i té tan sol 800 seguidors. No segueix a ningú i només posa enllaços. Però n'hi ha prou amb una direcció on contactar amb algú (un reply) perquè es creï alguna campanya a Twitter, enviant-li milers de missatges, per exemple per a què intercedeixi per presos a punt de ser executats.

Iran té una població de 70 milions de persones, i d'elles el 60% té menys de 25 anys.
Al país, la ràdio i la televisió pertanyen a l'Estat, és per això que la xarxa s'està rebel·lant com l'única eina per a comunicar-se i per a fer política contra el poder establert, i és just per aquesta raó que el govern iranià intenta que aquests continguts en la xarxa no puguin ser vistos.

Iran (juntament amb l'Aràbia Saudita i la Xina) està al capdavant de la repressió a Internet, segons la consideració que fa l'informe de Reporters sense fronteres on es recorda que "segons el conseller del fiscal general de Teheran, les autoritats van bloquejar en 2008 cinc milions de llocs web". Per a assegurar-se aquesta censura, des de 2006 la velocitat de connexió està limitada a 128 kbits/s, el que limita el visionat de vídeos (tot i que Youtube es censura regularment, com el New York Times o la Wikipedia) i la càrrega de pàgines web.

A la xarxa, s'estima que hi ha uns 20 milions d'internautes, que escriuen 700.000 blogs. Els blogs escrits per la diàspora iraniana al món encara són més nombrosos, i evidentment, amb un sentit més polític i crític amb el govern religiós. Una gran anàlisi sobre la blogosfera iraniana que recomano es va realitzar a l'abril de 2008 pel Berkman Center for Internet and Society de la Universitat de Harvard (que resumeixen a Netpolitique), on es delimiten quatre grans grups de bloggers:

1. Laics-reformadors. Molts d'ells a l'estranger, per raons òbvies, i molts altres (la majoria) que escriuen sota pseudònim. Són crítics amb el govern i en alguns casos, perseguits i buscats per "Activitats o propaganda contra la seguretat de l'Estat"
2. Conservadors-religiosos. A favor del govern i de la revolució islàmica
3. Poesia persa. Tradicional i molt seguida en el país
4. Altres temes

En aquest context, el passat 22 de maig es van triar els tres candidats que es presenten contra Mahmud Ahmadineyad a president del país en les eleccions del pròxim 12 de juny, tots escollits amb el vistiplau dels clergues del Consell dels Guardians de la Revolució, que van descartar a altres 471 candidats.
Tots ells s'han llançat a la web per a fer campanya, intentant esgarrapar vots de les persones crítiques i descontentes amb el règim, i ho fan allí on es troben aquestes veus crítiques: a la xarxa, sigui en blogs o especialment en xarxes socials com Facebook.
La política a Iran (o la qual va en contra del règim) es desenvolupa a la xarxa i a través de SMS (el 47% de la població té telèfon mòbil), i és la població jove (que van néixer després de la revolució de 1979) la que la porta a terme.

Veurem el que succeïx, però m'agradaria deixar una reflexió de Netolution: "L'introduction du télégraphe en Iran dans les premières années du vingtième siècle a contribué au déclenchement de la première révolution contre le régime despotique de la dynastie Kadjar, celle du téléphone et des cassettes dans les années soixante-dix a aidé l' ayatollah Khomeini a lancer se révolution contre le Shah, aujourd'hui le réseau Internet et la télévision par satellite son arrivés en Iran offrant de nouveaux appétits à la troisième génération d'iranien".


Fotografía superior extreta de Gran Angular (vía un twit de Carlos).