La retòrica dels discursos és important durant una
campanya electoral, però hi ha estudis que demostren que aquesta retòrica,
construïda per persuadir al públic i a l'oposició, no funciona de la mateixa
manera quan ja s'està governant que quan només s'és candidat. En un
interessantíssim article d'Ezra Klein al The New Yorker,
titulat “The Persuader”, que resumeixo
a continuació en aquest post, parlen d'un estudi en 2003 de George Edwards, director del Centre
d'Estudis Presidencials de la Universitat de Texas, que va voler analitzar
empíricament la importància que havien tingut els discursos de Ronald Reagan
durant el seu mandat per canviar les decisions polítiques i persuadir a la
societat. Reagan és considerat potser, junt a Roosevelt, el millor comunicador
de la història política nord-americana.
Entre els seus descobriments, Edwards indica que si bé Reagan va aconseguir l'aprovació de les disposicions més importants de la seva agenda -com les retallades d'impostos de 1981- les enquestes d'opinió pública mostraven que el suport als programes de regulació i la despesa en atenció de la salut, el benestar, els problemes urbans, l'educació, la protecció del medi ambient i l'ajuda a les minories -tots els programes als quals el President s'oposava- van augmentar el seu recolzament en lloc de disminuir durant el mandat de Reagan, malgrat els seus fantàstics discursos contra aquestes temàtiques. I va disminuir el suport popular al rearmament i l’augment de despesa militar, malgrat els esforços de Reagan per persuadir amb les seves frases a l'opinió pública. En altres paraules “les persones van ser menys persuadides per Reagan quan va deixar el càrrec del que eren quan va assumir el càrrec”.
Tampoc la presidència de Reagan es distingeix per una connexió personal inusualment forta amb l'electorat. Un estudi realitzat per Gallup el 2004 va trobar que, en comparació de tots els índexs presidencials d'aprovació, el de Reagan va ser lleugerament inferior a la mitjana, amb un 53%. Va ser només després de deixar el càrrec que els nord-americans van començar a veure’l com un líder excepcionalment agradable i eficaç, un misticisme que ha crescut amb els anys, i d'aquí la importància que va cobrar durant les primàries republicanes d'aquest any. Segons Edwards, el veritable assoliment de Reagan va ser aprofitar que a la fi dels 70, després d'una crisi, els sentiments conservadors estaven en auge. Reagan seria el beneficiari d'aquestes tendències, i no el seu instigador.
Edwards va seguir analitzant altres líders, com a Franklin Delano Roosevelt. En l'actualitat tenim la sensació que la seva retòrica, sobretot a través de la ràdio, era molt bona i que amb ella podia persuadir a qualsevol, però en realitat quan era president tan sols donava tres discursos a l'any, i en poques ocasions tenien a veure amb canvis en la legislació. Es van estudiar aquests discursos i es va observar que amb prou feines havia aconseguit amb ells augmentar un 1% el seu índex d'aprovació. Tampoc va ser capaç de convèncer als nord-americans per entrar en la Segona Guerra Mundial, per exemple, fins a Pearl Harbor.
Un altre exemple és el de Bill Clinton. Entre la seva primera presa de possessió, al gener de 1993, i la seva primera elecció mid-term, al novembre de 1994, va viatjar a gairebé 200 ciutats i pobles, i va fer més de dues-centes aparicions i discursos per vendre la seva presidència i les seves iniciatives legislatives (en particular el seu projecte de llei d'atenció de salut). No obstant això, els republicans van prendre el control de la Càmera de Representants per primera vegada en quaranta anys.
A Estats Units el discurs de l'Estat de la Nació és l'acte més important, on es proposen més iniciatives i es prepara un millor discurs. Però un estudi de Gallup que els ha analitzat des de 1978, va concloure que “aquests discursos no solen afectar la imatge pública d'un president d'una manera significativa, malgrat la quantitat d'atenció que reben“. El 2012, per exemple, Obama tenia un 46% de suport, i un 47% el dia després.
Ser president no és el mateix que ser aspirant a la Presidència. Quan s'està en campanya, donar un bon discurs ajuda a aconseguir les seves metes. Quan ja s'és President, donar un bon discurs fins i tot pot impedir l'assoliment dels objectius.
L'article enumera alguns casos, en els quals tant demòcrates com a republicans poden estar d'acord en alguna cosa (per exemple anar a Mart –Bush 2004) o la reforma sanitària (els republicans estaven a favor, fins i tot Romney la va fer quan era governador). Encara que l'oposició no tingués cap opinió prèvia anterior (com a viatjar a Mart) va bastar amb que un president ho anomenés per estar completament en contra, i a més, avui dia els partits operen com disciplinats (el 2009 i 2010 els demòcrates i els republicans van votar a favor de les idees del partit el 90% de les vegades). Com indica Frances Lee, de la Universitat de Maryland, i autora del llibre “Més enllà de la ideologia” (2009) “no es tracta dels partits, sinó que es veu el president no com a líder legislatiu, sinó com a líder del partit“.
Per dir-ho més senzillament, el partit del President no pot guanyar tret que l'altra part perdi. I ambdues parts ho saben. Aquesta, segons Lee, és la veritable naturalesa del sistema polític nord-americà. Ambdós partits poden posar-se d'acord en les seves esferes mitjanes, però quan és el president qui comenta el tema, l'oposició sol exercir com a tal, encara que estigués d'acord al principi.
El treball d'Edwards suggereix que la persuasió del President no és efectiva amb el públic. El treball de Lee suggereix que la persuasió del President en realitat podria tenir un efecte anti-persuasiu en la part contrària al Congrés. Però si els discursos no fan diferències, què les fa? Una altra mirada a les presidències de Franklin Roosevelt i Ronald Reagan ofereix una resposta. Roosevelt va ser un dels dos presidents al segle XX els partits del qual van obtenir escons en les eleccions de meitat de període. Això va ser el 1934 -any en el qual l'economia va créixer en un 10%. Però en les eleccions parcials de 1938, un any després l'economia es va enfonsar en una recessió i els demòcrates van perdre setanta-dos escons en la Càmera. Si Roosevelt hagués estat candidat a la reelecció, ell també, gairebé segur, hagués perdut. El mateix li va succeir a Reagan: durant els seus dos primers anys en el poder l'economia va caure en recessió. En el moment de les eleccions de 1982 de mid-term els republicans van perdre vint i sis escons. Però llavors l'economia es va recuperar. Al novembre de 1984, la desocupació havia caigut al 7,2 per cent, i l'economia, sorprenentment, estava creixent a una taxa anual del 7%. Reagan va ser escollit per a un segon mandat.
No hi ha cap raó per creure que els discursos de Franklin Delano Roosevelt o Ronald Reagan havien canviat a pitjor durant aquests anys. Ho havia fet el context i la manera en què se sentia l'electorat.
Però la conclusió de l'estudi és que els discursos han d'existir sempre. Si el polític no ho intenta no podrà persuadir a ningú, i a més es veurà com un president sense idees i sense valentia per realitzar el que va prometre, algú que s'amaga. El lideratge públic és ineficaç en general, durant els períodes de govern dividit. Però la passivitat és encara més perillosa.
Per a més detalls recomano la lectura d'aquest llarg article de Klein (que he resumit molt encara que no ho sembli!), especialment per la gran quantitat d'exemples. [Gràcies Jaume Bellmunt per passar-m'ho]
I ja donant la meva opinió personal, considero que encara estant possiblement d'acord amb aquesta teoria, hi ha un dèficit, ja que els discursos no actuen sempre amb l'objectiu de persuadir. De vegades es tracta de mantenir viu un missatge, o d'inserir un tema en la societat i en els mitjans de comunicació, i en altres ocasions serveixen per cohesionar i mantenir actius als simpatitzants. Un discurs mentre s'és president no és només per persuadir (que segons l'estudi d'Edwards no funcionaria), un discurs és també un element d'afirmació personal per qui ho fa i sobretot per qui ho escolta.
Entre els seus descobriments, Edwards indica que si bé Reagan va aconseguir l'aprovació de les disposicions més importants de la seva agenda -com les retallades d'impostos de 1981- les enquestes d'opinió pública mostraven que el suport als programes de regulació i la despesa en atenció de la salut, el benestar, els problemes urbans, l'educació, la protecció del medi ambient i l'ajuda a les minories -tots els programes als quals el President s'oposava- van augmentar el seu recolzament en lloc de disminuir durant el mandat de Reagan, malgrat els seus fantàstics discursos contra aquestes temàtiques. I va disminuir el suport popular al rearmament i l’augment de despesa militar, malgrat els esforços de Reagan per persuadir amb les seves frases a l'opinió pública. En altres paraules “les persones van ser menys persuadides per Reagan quan va deixar el càrrec del que eren quan va assumir el càrrec”.
Tampoc la presidència de Reagan es distingeix per una connexió personal inusualment forta amb l'electorat. Un estudi realitzat per Gallup el 2004 va trobar que, en comparació de tots els índexs presidencials d'aprovació, el de Reagan va ser lleugerament inferior a la mitjana, amb un 53%. Va ser només després de deixar el càrrec que els nord-americans van començar a veure’l com un líder excepcionalment agradable i eficaç, un misticisme que ha crescut amb els anys, i d'aquí la importància que va cobrar durant les primàries republicanes d'aquest any. Segons Edwards, el veritable assoliment de Reagan va ser aprofitar que a la fi dels 70, després d'una crisi, els sentiments conservadors estaven en auge. Reagan seria el beneficiari d'aquestes tendències, i no el seu instigador.
Edwards va seguir analitzant altres líders, com a Franklin Delano Roosevelt. En l'actualitat tenim la sensació que la seva retòrica, sobretot a través de la ràdio, era molt bona i que amb ella podia persuadir a qualsevol, però en realitat quan era president tan sols donava tres discursos a l'any, i en poques ocasions tenien a veure amb canvis en la legislació. Es van estudiar aquests discursos i es va observar que amb prou feines havia aconseguit amb ells augmentar un 1% el seu índex d'aprovació. Tampoc va ser capaç de convèncer als nord-americans per entrar en la Segona Guerra Mundial, per exemple, fins a Pearl Harbor.
Un altre exemple és el de Bill Clinton. Entre la seva primera presa de possessió, al gener de 1993, i la seva primera elecció mid-term, al novembre de 1994, va viatjar a gairebé 200 ciutats i pobles, i va fer més de dues-centes aparicions i discursos per vendre la seva presidència i les seves iniciatives legislatives (en particular el seu projecte de llei d'atenció de salut). No obstant això, els republicans van prendre el control de la Càmera de Representants per primera vegada en quaranta anys.
A Estats Units el discurs de l'Estat de la Nació és l'acte més important, on es proposen més iniciatives i es prepara un millor discurs. Però un estudi de Gallup que els ha analitzat des de 1978, va concloure que “aquests discursos no solen afectar la imatge pública d'un president d'una manera significativa, malgrat la quantitat d'atenció que reben“. El 2012, per exemple, Obama tenia un 46% de suport, i un 47% el dia després.
Ser president no és el mateix que ser aspirant a la Presidència. Quan s'està en campanya, donar un bon discurs ajuda a aconseguir les seves metes. Quan ja s'és President, donar un bon discurs fins i tot pot impedir l'assoliment dels objectius.
L'article enumera alguns casos, en els quals tant demòcrates com a republicans poden estar d'acord en alguna cosa (per exemple anar a Mart –Bush 2004) o la reforma sanitària (els republicans estaven a favor, fins i tot Romney la va fer quan era governador). Encara que l'oposició no tingués cap opinió prèvia anterior (com a viatjar a Mart) va bastar amb que un president ho anomenés per estar completament en contra, i a més, avui dia els partits operen com disciplinats (el 2009 i 2010 els demòcrates i els republicans van votar a favor de les idees del partit el 90% de les vegades). Com indica Frances Lee, de la Universitat de Maryland, i autora del llibre “Més enllà de la ideologia” (2009) “no es tracta dels partits, sinó que es veu el president no com a líder legislatiu, sinó com a líder del partit“.
Per dir-ho més senzillament, el partit del President no pot guanyar tret que l'altra part perdi. I ambdues parts ho saben. Aquesta, segons Lee, és la veritable naturalesa del sistema polític nord-americà. Ambdós partits poden posar-se d'acord en les seves esferes mitjanes, però quan és el president qui comenta el tema, l'oposició sol exercir com a tal, encara que estigués d'acord al principi.
El treball d'Edwards suggereix que la persuasió del President no és efectiva amb el públic. El treball de Lee suggereix que la persuasió del President en realitat podria tenir un efecte anti-persuasiu en la part contrària al Congrés. Però si els discursos no fan diferències, què les fa? Una altra mirada a les presidències de Franklin Roosevelt i Ronald Reagan ofereix una resposta. Roosevelt va ser un dels dos presidents al segle XX els partits del qual van obtenir escons en les eleccions de meitat de període. Això va ser el 1934 -any en el qual l'economia va créixer en un 10%. Però en les eleccions parcials de 1938, un any després l'economia es va enfonsar en una recessió i els demòcrates van perdre setanta-dos escons en la Càmera. Si Roosevelt hagués estat candidat a la reelecció, ell també, gairebé segur, hagués perdut. El mateix li va succeir a Reagan: durant els seus dos primers anys en el poder l'economia va caure en recessió. En el moment de les eleccions de 1982 de mid-term els republicans van perdre vint i sis escons. Però llavors l'economia es va recuperar. Al novembre de 1984, la desocupació havia caigut al 7,2 per cent, i l'economia, sorprenentment, estava creixent a una taxa anual del 7%. Reagan va ser escollit per a un segon mandat.
No hi ha cap raó per creure que els discursos de Franklin Delano Roosevelt o Ronald Reagan havien canviat a pitjor durant aquests anys. Ho havia fet el context i la manera en què se sentia l'electorat.
Però la conclusió de l'estudi és que els discursos han d'existir sempre. Si el polític no ho intenta no podrà persuadir a ningú, i a més es veurà com un president sense idees i sense valentia per realitzar el que va prometre, algú que s'amaga. El lideratge públic és ineficaç en general, durant els períodes de govern dividit. Però la passivitat és encara més perillosa.
Per a més detalls recomano la lectura d'aquest llarg article de Klein (que he resumit molt encara que no ho sembli!), especialment per la gran quantitat d'exemples. [Gràcies Jaume Bellmunt per passar-m'ho]
I ja donant la meva opinió personal, considero que encara estant possiblement d'acord amb aquesta teoria, hi ha un dèficit, ja que els discursos no actuen sempre amb l'objectiu de persuadir. De vegades es tracta de mantenir viu un missatge, o d'inserir un tema en la societat i en els mitjans de comunicació, i en altres ocasions serveixen per cohesionar i mantenir actius als simpatitzants. Un discurs mentre s'és president no és només per persuadir (que segons l'estudi d'Edwards no funcionaria), un discurs és també un element d'afirmació personal per qui ho fa i sobretot per qui ho escolta.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
