En un temps en què és complicat veure demanar perdó a un polític, em venia de gust explicar la vella història de Checkers.
En la seva campanya al Senat de 1950, Richard Nixon es va guanyar un sobrenom que el va acompanyar al llarg de tota la seva vida: Tricky Dick, Ricardet el Trampós, per les males arts que va aplicar per arrabassar-li l'escó a la demòcrata Helen Garrahan Douglas. Ella era una ferma anticomunista, però Nixon la va batejar com Pink Lady i va utilitzar de manera malévola el suport que brindava a la senadora una organització amb una sigla molt semblant a la de la Lliga de Dones Comunistes. A qualsevol hora del dia sonaven els telèfons a les cases i una veu deia: “Sabia vostè que Helen Douglas és comunista?“. Si qui rebia la trucada deia, en respondre, “Voti Nixon“, podia triar immediatament un premi entre una gran varietat d'electrodomèstics.
Va ser l'inici d'una meteòrica carrera política que el va portar a ser el vicepresident més jove de la història d'Estats Units el 1952. Durant aquesta campanya presidencial en la qual ell era candidat a vicepresident, es va descobrir que un grup d'industrials californians i texans havia creat un fons en el seu benefici, que suplís el que deixava de guanyar en dedicar-se a la política en detriment de la seva professió d'advocat. La premsa va descobrir el fons quan Nixon ja recorria el país en campanya. Des dels mitjans es pressionava a Eisenhower perquè el retirés del tiquet presidencial.
Enmig de la convulsió per la notícia, Nixon va tornar a Los Angeles i allí, en un discurs de 30 minuts, es va posar davant de les càmeres de televisió. En el discurs, vist per 60 milions de teleespectadors, es va defensar, va explicar amb pèls i senyals el seu patrimoni i va atacar als seus oponents, i va instar al públic a posar-se en contacte amb el Comitè Nacional Republicà (RNC) per a que diguessin que havia de romandre com a candidat a vicepresident. (vídeo 1 y 2).
Com indica Rodrigo Pinto, citant el llibre Nixon. La arrogancia del poder, d'Anthony Summers: “Nixon va argumentar que el fons no era secret; que tots els diners havia estat destinat a la campanya; i que cap dels contribuents havia rebut “més consideració” que qualsevol ciutadà comú. Per descomptat, mentia en les tres coses, però va tenir èxit en la negació sobretot gràcies a que va reconèixer que un texà li havia regalat un cocker spaniel blanc i negre, batejat per la seva filla Tricia com Checkers. “Ja saben vostès -va dir- que les nenes, com tots els nens, adoren al gos. Només vull dir una cosa, ara com ara, al marge del que diguin, anem a quedar-nos-el“.
La referència al gos va aconseguir que la ciutadania s'identifiqués amb ell, l'humanitzés. Nixon ho sabia i per això ho va utilitzar. En aquella època, Checkers va ser realment el “millor amic” de Richard Nixon, a qui li va ajudar a ser vicepresident i per tant, a guanyar posteriorment la Presidència dels Estats Units.
En la seva campanya al Senat de 1950, Richard Nixon es va guanyar un sobrenom que el va acompanyar al llarg de tota la seva vida: Tricky Dick, Ricardet el Trampós, per les males arts que va aplicar per arrabassar-li l'escó a la demòcrata Helen Garrahan Douglas. Ella era una ferma anticomunista, però Nixon la va batejar com Pink Lady i va utilitzar de manera malévola el suport que brindava a la senadora una organització amb una sigla molt semblant a la de la Lliga de Dones Comunistes. A qualsevol hora del dia sonaven els telèfons a les cases i una veu deia: “Sabia vostè que Helen Douglas és comunista?“. Si qui rebia la trucada deia, en respondre, “Voti Nixon“, podia triar immediatament un premi entre una gran varietat d'electrodomèstics.
Va ser l'inici d'una meteòrica carrera política que el va portar a ser el vicepresident més jove de la història d'Estats Units el 1952. Durant aquesta campanya presidencial en la qual ell era candidat a vicepresident, es va descobrir que un grup d'industrials californians i texans havia creat un fons en el seu benefici, que suplís el que deixava de guanyar en dedicar-se a la política en detriment de la seva professió d'advocat. La premsa va descobrir el fons quan Nixon ja recorria el país en campanya. Des dels mitjans es pressionava a Eisenhower perquè el retirés del tiquet presidencial.
Enmig de la convulsió per la notícia, Nixon va tornar a Los Angeles i allí, en un discurs de 30 minuts, es va posar davant de les càmeres de televisió. En el discurs, vist per 60 milions de teleespectadors, es va defensar, va explicar amb pèls i senyals el seu patrimoni i va atacar als seus oponents, i va instar al públic a posar-se en contacte amb el Comitè Nacional Republicà (RNC) per a que diguessin que havia de romandre com a candidat a vicepresident. (vídeo 1 y 2).
Com indica Rodrigo Pinto, citant el llibre Nixon. La arrogancia del poder, d'Anthony Summers: “Nixon va argumentar que el fons no era secret; que tots els diners havia estat destinat a la campanya; i que cap dels contribuents havia rebut “més consideració” que qualsevol ciutadà comú. Per descomptat, mentia en les tres coses, però va tenir èxit en la negació sobretot gràcies a que va reconèixer que un texà li havia regalat un cocker spaniel blanc i negre, batejat per la seva filla Tricia com Checkers. “Ja saben vostès -va dir- que les nenes, com tots els nens, adoren al gos. Només vull dir una cosa, ara com ara, al marge del que diguin, anem a quedar-nos-el“.
La referència al gos va aconseguir que la ciutadania s'identifiqués amb ell, l'humanitzés. Nixon ho sabia i per això ho va utilitzar. En aquella època, Checkers va ser realment el “millor amic” de Richard Nixon, a qui li va ajudar a ser vicepresident i per tant, a guanyar posteriorment la Presidència dels Estats Units.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
