Domingo Tortorelli era un polític uruguaià, que es va presentar consecutivament a les eleccions de 1942 i de 1946, per a la presidència del país, pel seu partit “La Concordança”.

El seu balcó, a l'avinguda "18 de Julio" cantonada amb Juan Paullier, de Montevideo, estava estratègicament situat, just en el camí que recorrien setmanalment desenes de milers de persones, que passaven pel seu carrer d'anada (o de tornada) a l'estadi “Centenario” per veure algun partit de futbol. Totes les tardes treia el cap a la seva gran balconada i envoltat de les banderes del seu partit i de grans pòsters, donava discursos davant els sorpresos vianants.

Des d'allí es va fer molt famós entre els ciutadans de Montevideo. En primer lloc perquè era incansable cridant des de la seva balconada, per la seva oratòria i per la seva simpatia, que arrencava “hurras!” mentre parlava. En segon lloc, per les seves propostes electorals extravagants si arribava a ser president. La més coneguda d'elles és la de fer carreteres només de baixada (per estalviar combustible), la de posar fonts amb llet a cada cantonada per als nens, baixar a la meitat el preu del vi i el sucre, obligar al matrimoni als 25 anys (perquè naixessin bonics nens), posar sostre a l'estadi del Centenario (en els anys 40 era una quimera), construir 200 cinemes gratuïts, posar sostre a les places perquè els pobres no dormissin al ras, decretar que la jornada laboral seria únicament de 15 minuts, crear una Venècia (amb góndoles incloses) en una zona del país, etc…

També baixava del balcó i recorria pobles i ciutats, sempre acompanyat de moltíssima gent que acollia les seves idees amb humor. La gent li tenia afecte encara que no el podia prendre molt de debò per l'absurdesa de la seva plataforma política. Aquí es barrejaven absurds, irrealitats i somnis impossibles que buscaven per tots els mitjans fer feliços als seus potencials electors. Fins i tot va publicar un diari, editat i escrit només per ell, on en la portada posava, per impressionar, que tenia un tiratge de 500.000 exemplars.

Tortorelli comptava, per a la seva activitat, amb la invalorable ajuda de la seva esposa Anatolia Manrupe (candidata a vicepresidenta –quelcom inèdit en l'època-) fent de secretària del Partit. Anatolia repartia pamflets als transeünts, mentre Tortorelli, des de la balconada de la seva casa, feia els seus discursos.

Encara que despertava molta simpatia i va ser realment popular (encara se'l recorda i fins i tot es va fer una sèries de televisió sobre ell) mai va treure més de 50 vots en les eleccions generals. Quan em van explicar fa uns dies la història (gràcies a la gent del Bar Cambalache) em van venir dues idees al cap. La primera és que hi ha candidats que aprofitaven qualsevol espai per aconseguir visibilitat, i res millor que un balcó en un lloc increïblement concorregut. La segona lliçó és que, encara que no es tinguin possibilitats, també amb humor, simpatia i ganes poden fer que la gent s'interessi per alguna cosa i ser recordat fins i tot 70 anys després.

Tortorelli va ser possiblement un dels primers polítics bufos. No va sortir escollit en aquesta època, per descomptat. Potser per això els carrers encara són de pujada.