Ahir va fer trenta anys que François Mitterrand es va convertir en el primer president d'esquerres (i únic) triat a França, quelcom que els socialistes aspiren a repetir en les Presidencials de 2012. Ahir, doncs, se celebrava una efeméride que ha quedat gravada en les ments de l'esquerra francesa per l'explosió de goig que va suposar la victòria del candidat progressista enfront del sortint Valéry Giscard-d’Estaing.

Malgrat la pluja que queia sobre París aquell 10 de maig de 1981, les masses van sortir al carrer en un ambient festiu que es va traduir en un concert espontani a la plaça de la Bastilla, en contrast amb les celebracions de la dreta en els Camps Elísis. Fins a 200.000 persones van ser-hi presents. En commemoració d'aquella festa, els socialistes organitzaran un gran concert en el lloc que va servir d'escenari fa 30 anys.

Als seus 65 anys, Mitterrand, el polític que havia estat funcionari durant el règim de Vichy, que havia renovat el discurs del Partit Socialista (PS) i que s'havia apropat als comunistes, desplaçava de l'Elisi als conservadors hereus del General de Gaulle, pare de la V República francesa, que havien governat durant 23 anys. Després dels 14 anys de Mitterrand en el palau presidencial, la dreta (Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy) va guanyar el 1995, 2002 i 2007.

Com indica Antonio Jiménez Barca, “França sencera sembla viure aquests dies sota l'efecte d'una sort de mitterrandmanía, que va començar a percebre's al gener, quan es van celebrar els 15 anys de la seva mort. El fenomen ha arribat al paroxisme aquests dies, en complir-se l'aniversari de la seva arribada al poder: hi ha documentals gairebé cada nit sobre la seva vida, sobre la seva capacitat dialèctica, sobre la seva relació amb la televisió, sobre aquesta nit especial en què va derrotar a Giscard d’Estaing; s'estrenen obres de teatre que versen sobre ell; s'editen llibres en els quals amics, col·laboradors o exministres consignen les seves converses amb l'expresident. Els diaris llancen edicions especials. Els lectors envien missatges en els quals expliquen què va significar aquesta victòria, on estaven, què feien aquella tarda…”

I per descomptat, els ara líders socialistes, encara emfrascats en unes primàries, intenten ser vistos com els seus successors. Ségolène Royal va convidar a antics ministres de Mitterrand a un acte, François Hollande, exprimer secretari del PS, un altre dels postulants, es va desplaçar ahir a Château-Chinon, localitat de la qual Mitterrand va ser alcalde durant 20 anys, mentre l'actual primera secretària, Martine Aubry, inaugurava una jornada de portes obertes dedicada a la memòria de Mitterrand.

A un any de les presidencials del 2012, les enquestes situen al Partit Socialista com a favorit –especialment si el candidat és Dominique Strauss-Kahn- enfront d'un Nicolas Sarkozy que segueix sense aixecar cap. Segons l'últim sondeig, de l'institut TNS Sofres per a le Figaro Magazine, la popularitat del president francès està al punt més baix des de la seva arribada a l'Elisi, al maig del 2007, amb un 20% d'opinions favorables.

De Mitterrand s'evoca el que va significar el seu triomf i veure un socialista en el poder, i no tant la seva personalitat. S'oblida allò dolent (mentides sobre la seva malaltia i a la seva família, amants, …) i només es parla del que va significar per unir a l'esquerra, i les seves grans millores socials, al costat del gran poder de França a Europa (amb el seu homòleg alemany Helmut Kohl).

També s'oblida sovint qui volia ell que fos el seu successor, el seu gos Baltique, un llaurador negre que li va acompanyar fidelment els últims anys de la seva vida, i al que fins i tot va proposar, irònicament, perquè fos membre del consell econòmic i social de França, i al qual, quan li van demanar que donés una llista de successors per a la presidència, col·loqués en quart lloc, per davant d'algun altre membre del partit socialista. Òbviament (crec) no ho deia de debò, però és una mostra de la gran estima que li tenia. Baltique va tenir una importància crucial en aquesta època en l'Elisi, i fins i tot en el llibre “Interlocuteur privilégié, j’ai protégé Mitterrand”, de Daniel Gamba, es diu que quan el gos no estava content tot el govern tremolava. A part d'aquest llibre on se cita al gos, es van escriure 5 llibres parlant de la biografia de Baltique, la qual cosa mostra la gran importància que va tenir.

En les exèquies de Mitterrand, a Baltique no li van deixar entrar a l'església i es va quedar fora, a la porta i sota la pluja, sostingut durant tota la cerimònia per un exministre d'economia. Això li va valer que li escrivissin una cançó.