Quan l'home es refereix a les coses ho fa transformant les «impressions» que aquestes li produeixen en «expressions» del seu propi sentir. Aquestes «expressions» són les «metàfores» amb què l'home va recobrint la realitat i omplint-la de símbols, que acabaran desenvolupant-se en mites i relats, que del que ens parlen en realitat és de la vida dels homes, de la seva història. Aquesta era una de les teories filosòfiques de Hans Blumenberg. Com ell deia, només podem accedir a certs conceptes a través de la metàfora, "que aconsegueix obrir-nos dimensions de l'ésser que d'una altra forma romandrien inaccessibles".

I és que les metàfores, com també indica George Lakoff a la seva "carta oberta a Internet" (1991), són importants: "la pregunta de si hauríem de declarar la guerra en el Golf pertany a les metàfores. El Secretari d'Estat Sr Baker considera que Saddam "amenaça el nostre suport econòmic". Per al President Bush, Saddam "estrangula" la nostra economia. El General Schwartzkopf caracteritza l'ocupació de Kuwait de "violació". En realitat, existeix un extens sistema de metàfores, en gran part, inconscient que utilitzem de forma automàtica, sense realitzar cap tipus de reflexió, a l'hora de comprendre allò complex o les abstraccions".

En una altra de les seves obres, Lakoff i Johnson parlen de la metàfora com a principal mecanisme pel qual entenem conceptes abstractes i raonem. D'allà, la importància de la metàfora en la construcció del discurs i de la imatge que volem transmetre. Les metàfores, en un discurs polític, donen caràcter narratiu al candidat, aconsegueixen que els oients entenguin millor què senten i que desitgen els polítics. Les metàfores, expressades com a part d'un relat, són importants, no només perquè són una gran eina de comunicació, sinó que també perquè fan que el relat tingui un sentit simbòlic.

Cada metàfora té el seu simbolisme, i és molt curiós veure l'ús que ambdós candidats principals en les eleccions catalanes van fer de les metàfores en els seus dos discursos de final de campanya, dijous 25 i divendres 26, al palau Sant Jordi de Barcelona. Es dóna la circumstància que ambdós van utilitzar metàfores marítimes per expressar els seus sentiments i el relat amb què es presentaven en aquesta cita electoral, i van ser els dos millors discursos que els he sentit a ambdós.

José Montilla, en el seu discurs, deia, parafrasejant a Marx, "Hi ha un tsunami conservador que recorre tot Europa: el tsunami de la dreta. El tsunami que vol retallar drets, prestacions i que vol una sortida neoliberal contra la crisi. Què hem de fer? Fugir? Veure com l'onada de la dreta nacionalista espanyola del PP i l'onada de la dreta nacionalista catalana de CiU ens passen per sobre? Un tsunami que trenqui tot el que hem construït? Un tsunami de dretes en un país d'esquerres? Us proposo que aixequem un espigó alt i fort. Un mur que aguanti l'envestida de les onades. Un mur que defensi l'Estat del Benestar, les polítiques socials, la justícia i l'autogovern. Un espigó resistent, feta de tota la gent d'esquerres i progressista d'aquest país. Un mur de vots catalanistes, progressistes, d'esquerres i socialistes que detingui el tsunami conservador. Voleu fer història? Doncs fem que Catalunya sigui la primera en detenir la tempesta conservadora".

En el discurs d'Artur Mas, aquest es presenta com un vaixell al mig del mar, a punt d'arribar a port: "Fa set anys vam quedar al mig del mar, lluny de la costa. Fins llavors vam tenir un bon timoner, Jordi Pujol, però de sobte ens vam quedar sols, lluny de terra; només teníem la profunditat de l'horitzó i la il·lusió, els somnis. [...] Allí, sols en mig de la immensitat, amb un onatge fort i gent que pensava que seríem nàufrags. No podíem canviar els vents, però sí moure les veles [...] Hem recobrat les forces i vam posar rumb a Ítaca. I ara estem a punt d'arribar a l'illa. Ha estat una llarga travessia, amb mars embravits, mars en calma, i fins i tot taurons. Estem a punt de fondejar a l'illa, però no sabem si trobarem aplaudiments o silenci. Ho dirà Catalunya diumenge, però només el viatge ja ha valgut la pena".

Si analitzem ambdós relats, expressats en les seves respectives metàfores, podem observar com Montilla es reafirma com el port segur, el mur que evitarà que entrin "els dolents". És una metàfora defensiva, de garantia, de seguretat. Per la seva part, Artur Mas parla de si mateix com el vaixell que arriba a casa, que torna després de passar mil desaventures, que ha sobreviscut i que vol fondejar al port.

Són bones metàfores, molt simbòliques, i ja sabem, després del resultat, que l'espigó no va aguantar. Entre altres coses, potser el vaixell (i el seu relat) era massa gran.