En un urbanisme controlat, planificat al màxim, la gent segueix fent el que els és més senzill, més obvi, allò que consideren més encertat. Per molta planificació, la ciutadania té el seu propi pensament. Aquests chemins du desir, paths of desire, caminitos de deseo o caminets feliços, o com algú també els anomena simplement dreceres són corriols que discorren per llocs on la “planificació” no els ha previst. Quan aquestes dreceres queden traçades i es fan visibles, són la prova gràfica que l'entorn tendeix a prendre la seva forma a partir de l'ús que d'ell fem les persones, per sobre de les limitacions en forma de paviment, tanca o vorera sorgides dels “criteris” de disseny d'un despatx d'arquitectura o enginyeria.

En campanyes polítiques online, s'ha intentat portar als ciutadans, votants, simpatitzants o militants a una planificació que no sempre ha estat l'adequada, una planificació que ha oblidat per on discorrien els caminets de desig de la gent. Sovint s'oblida que la ciutadania que està online també existeix en l'univers offline, que la ciutadania que és activa en política de manera online també ho pot ser offine, i que fins i tot la ciutadania que tal vegada no és activa pot trobar “dreceres” al món offline per accedir a missatges polítics que estan a la xarxa.

Considero que aquesta és la nova prova de foc de la política a la xarxa (i segurament també del màrqueting): aconseguir enllaçar, a través de “dreceres”, el món físic amb el món virtual, amb una infinitat d'informacions que, per motius econòmics, o d'espai, no es poden trobar en un cartell al carrer, però que sí poden reenviar a tota la informació sobre el tema present en Internet.

Fins ara, aquests enllaços els podíem trobar en els cartells o fullets electorals, on, de vegades, s'escriu la url de la web del partit o del candidat. Però això implica que l'usuari ha d'entrar al seu mòbil, obrir l'explorador i escriure l'adreça de la web. No és cap drecera, sinó que és una ruta planificada que és àrdua de realitzar, per temps i per ganes. Quanta gent ho fa? Ningú? Està bé per recordar la url, per crear una imatge de marca de la web del partit, però no per aconseguir públic que llegeixi el missatge que es vol donar. A més, no implica un missatge segmentat, sinó que la web, òbviament, porta a la home del partit o del candidat.

Però amb la tecnologia mòbil i el seu ús més que habitual, tot això pot canviar. Els mòbils van a deixar de ser només telèfons per convertir-se en l'instrument més versàtil, global i potent del que mai hem gaudit. Cada vegada més petits, còmodes i complets, aquests nous dispositius s'adapten bé a la nostra vida en moviment. La política i la comunicació política ha d'adaptar-se a aquesta realitat imparable. Hem de trobar-la en el nostre mòbil, de la mateixa manera que trobem el nostre banc, als nostres amics o el nostre treball. Amb la tecnologia mòbil ja és possible segmentar, arribar al públic al que volem arribar, senzillament a través d'algunes eines i d'algunes “dreceres”:

1. Un bon exemple són els codis QR, que podríem, si se'ls ocorre, trobar en fullets o en cartells de partits. El codi QR, creat el 1994 per Denso-Wave és un “codi de barres” o matriu gràfica que emmagatzema dades i permet mitjançant un dispositiu mòbil amb càmera o una webcam llegir el codi i mostrar-nos les dades que es contenen en ell, que poden portar a webs amb informació concreta sobre un tema o sobre les propostes d'un candidat. Un bon exemple està en els cartells del candidat britànic Martin Tod, o el de Wolfgang Heubish, en les passades eleccions municipals alemanyes.
En ambdós casos portava a la pàgina web (configurada per a mòbils) dels candidats, però es podria millorar, per exemple aprofitant fullets temàtics o missatges segmentats, el codi QR dels quals portin a una informació específica pels que estiguin llegint aquest codi. També es podrien inserir codis QR en diaris, en revistes temàtiques… que portessin a la informació que es vol mostrar a aquest públic.

2. També els SMS estan desenvolupant el seu màxim potencial, especialment després de les passades eleccions nord-americanes de novembre de 2010. Encara que això donaria per un post, resumiré citant a Mauro Accurso: “Imaginin entrar a un bany i llegir cartells amb la llegenda “Text FLUSH to Robin” o “Text WASH to Robin”. Aquesta era part de la campanya del Senador demòcrata Robin Carnahan per recol·lectar la major quantitat de números en la seva base de dades. Qui teclejava flush, wash, o wake up, rebia informació sobre la campanya de Carnahan per netejar la política. El seu opositor Republicà, Roy Blunt tampoc es va perdre aquesta eina per fer propaganda i va estar viatjant al voltant de Missouri en la seva microbus pintat amb la frase “Text JOBS to BLUNT”, i en fer-ho es rebia informació sobre les idees d'ocupació del candidat.

3. Els porta a porta no són quelcom nou, però a través dels telèfons mòbils connectats a Internet, permeten configurar-los d'una manera mai vist fins ara. En el partit demòcrata nord-americà, s'ha creat una eina, instalable en qualsevol iPhone o iPad, que permet saber on cal anar, qui ha anat, que votarà cada veí, i especialment que controla quantes cases ha visitat cada voluntari. És una informació valuosíssima a la qual pot accedir-se des de qualsevol lloc, mentre es realitza la campanya, que ofereix a més argumentari, barris (o carrers) més o menys visitats, etc… La personalització que s'aconsegueix cara a cara, i l'agilitat i eficiència de la xarxa, enllaçades en un dispositiu mòbil.

4. Activitats offline amb souvenirs online. Quan es genera algun esdeveniment offline, es pot dir als presents que trobaran les fotografies i els vídeos de l'acte, i d'ells mateixos, a la web. Recordo (o em sona) que en algun acte del PP andalús, tots els presents podien trobar, l'endemà, totes les fotos que s'havien fet amb el candidat, Javier Arenas, en la web que s'havia creat específicament per a l'acte. És també una bona eina per ser usada en trobades presencials d'amics de Facebook dels candidats, per exemple.

5. La realitat augmentada. No conec encara cap cas en què s'hagi usat en política, però podria (i segur ho serà) una bona possibilitat. La realitat augmentada és la combinació d'elements reals i virtuals, mitjançant la generació d'imatges en 3D que apareixen al costat d'objectes físics reals. És una cosa que està de moda i les empreses experimenten amb aquest nou camp per atreure l'atenció dels consumidors. Un bon exemple, encara que hi ha centenars, en el màrqueting actual, és el calendari d'Audi, que podeu veure en aquest vídeo, o l'exemple d'IKEA o Tissot.

Són petits exemples de com aconseguir una drecera, que enllaci i relacioni dues grans avingudes, el món offline i el món presencial, i crear la drecera on la gent se senti més a gust, on ho desitgi, no només creant un carrer desert que és posar la url de la web del partit. Sinó que puguin ampliar la informació des de qualsevol lloc, a qualsevol hora, i, si és nou o divertit, dir-s'ho als seus amics o relacions. Aquests haurien de ser els caminets de desig dels partits.