El president Obama apareixerà en un episodi de "Caçadors de mites", al Discovery Channel el pròxim 8 de desembre, segons va informar la Casa Blanca diumenge passat. Obama, que ja ha gravat el seu cameo en la sèrie, parlarà sobre un antic mite: "Arquímedes va calar foc a una invasió de la flota romana amb miralls que reflectien els raigs del sol?". El programa s'emetrà durant la fira de la ciència a la Casa Blanca, que comptarà amb els guanyadors de la ciència, tecnologia, enginyeria i concursos de matemàtiques de tot el país.

No és el primer cameo d'un polític. Un cameo és l'aparició d'un famós o personatge conegut en una pel·lícula, en una sèrie de televisió o en qualsevol mitjà. Normalment són aparicions curtes en una, dos o tres escenes i sense importància per a la trama.

Malgrat que es diu que el primer polític en aparèixer en un cameo va ser Leon Trotsky en 1914, a “My Official Wife” (però encara no havia arribat als Estats Units), va ser segurament Richard Nixon el primer polític que ho va fer, en l'exitós programa de comèdia, amb sketches, “Laugh in”. Durant l'episodi del 16 de setembre de 1968, Nixon, candidat llavors a la presidència, va aparèixer durant uns segons amb una inflexió de veu incrèdula, demanant “Sock it to me?”. Es va convidar també l'oponent de Nixon, el vicepresident Hubert Humphrey, però es va negar. D'acord amb George Schlatter, creador de la sèrie, "Humphrey va dir més tard que aquesta decisió va poder-li costar l'elecció", i "Nixon va dir que va ser la seva aparició a "Laugh-in" pel que va ser triat".

Per a Nixon significava humanitzar-se i segurament reparar el mal fet a la seva imatge durant els debats televisats contra Kennedy uns anys abans. A partir de llavors, els polítics (o els seus assessors) van veure els cameos com una forma ràpida d'adquirir una imatge de "persona divertida" i de persona senzilla i oberta. A més, aparèixer en pel·lícules, però sobretot en sèries de televisió, permetia als polítics semblar més propers a les famílies, entrant a les llars. Com indica Marty Linsky, “Good politicians know that all politics is local, and there’s nothing more local than being in someone’s living room with characters they know well”.

Bons exemples els tenim en les aparicions de Gerald Ford (1983) i Henry Kissinger (1983) en la sèrie "Dinastia", el senador Gary Hart (1985) a "Cheers", el governador californià George Deukmejian (1987) a "Hotel", el governador de Texas Mark White (1986) a "Dallas", el governador de Massachussetts Michael Dukakis a "St. Elsewhere" (1985) i "Tanner on Tanner" (2004), Nancy Reagan a "Arnold", la senadora Barbara Boxer a "Murphy Brown" (1994), "les noies Gillmore" (2002) o "Larry David" (2007), etc...

És sobretot a "Tanner on Tanner” on els cameos són més seguits, amb cameos de polítics i d'altres personalitats de la vida real com Al Franken, Janeane Garafalo, Joe Lieberman, Tom Brokaw, Ronald Reagan Jr., Alexandra Kerry, Michael Dukakis, Luke Macfarlane, Chris Matthews, Dee Dee Myers, Dick Gephardt, Barack Obama, Michael Moore, Steve Buscemi, Bill Clinton, Charlie Rose, Mario Cuomo i Martin Scorsese.

En pel·lícules, John McCain apareixia en "De boda en boda" (2005), el senador Patrick Leahy, un fan de Batman, es doblava la veu a si mateix en la sèrie animada Batman i va fer cameos a Batman and Robin (1997) i The Dark Knight (2009), Nelson Mandela a "Malcom X" (1992), Geraldine Ferraro a "Contact" (1997), Barbara Boxer a "Traffic" (2000), Arnold Schwatzeneger a "The expendables" (2009)...
El 2011, està previst el cameo de Bill Clinton a la pel·lícula "Resacón en Las Vegas II".
A Europa, són coneguts els cameos de Mikhail Gorbachev a la pel·lícula "Faraway, So Close" (1993), o de Tony Blair amb la seva veu en un capítol dels Simpsons, “the regina monologues” (2003). També la reialesa ha fet cameos: Carles Gustau, rei de Suècia, va aparèixer en la sèrie “Mika” (Mika och renen Ossian på äventyr). I l'actual rei de Jordània Abdullah II va aparèixer breument a Star Trek: Voyager "Investigacions", mentre encara era príncep.

Els cameos són, a més, un fenomen estudiat per a la comunicació política. Així, els polítics republicans apareixien en algunes sèries (Arnold, Vacaciones en el mar, Hotel...), mentre que els polítics demòcrates intentaven aparèixer en d'altres (Dallas, St. Elsewhere, Silver spoons, …). Depenent de l'argument i de la població que més veia aquestes sèries o pel·lícules.

I són sovint els assessors polítics els que demanen que els seus candidats apareguin en sèries. Un bon exemple el tenim amb la petició de George W. Bush, durant la campanya de 2001, d'aparèixer a "The West Wing" (que no va ser acceptat), encara que sí que es va aconseguir colar Rahm Emmanuel.

La humanització del candidat i la seva presència a les nostres sales d'estar, a través de sèries o pel·lícules que veiem, permet a aquests polítics aparèixer com a més propers, més divertits i extravertits, i amb menys rigidesa com la que podem veure durant discursos o rodes de premsa. És quelcom a tenir molt en compte.