La invitació de blocaires a esdeveniments polítics: congressos, mitings, actes de campanya... no és rés nou. Aquestes invitacions es van començar a donar, com no podia ser d'una altra manera, amb el mateix auge dels blocs i amb els canvis que aquestes noves maneres de comunicar-se estan modificant la societat, que ha canviat radicalment tant els seus hàbits i preferències de consum com les seves formes de comunicar-se, de conèixer-se i relacionar-se. Les organitzacions no són alienes a aquest fenomen i entenen cada vegada més el poder dels blogs en la percepció de la seva imatge en la societat.

El 2005, Garrett Graff va ser el primer blogger que va poder accedir a una roda de premsa de la Casa Blanca. Una mica després, el 2006, George Bush ja va convidar altres bloggers a l'acte de la firma d'una llei sobre transparència que alguns congressistes demòcrates també van recolzar (Obama va ser un dels capitosts).
Des de llavors, les invitacions a bloggers a actes polítics no podem dir que sigui quelcom que es fa molt, però sí que cada vegada té major interès per a les organitzacions polítiques, com es va demostrar a la campanya francesa de 2007 (per part de Ségoléne Royal i de Nicolas Sarkozy) o durant la campanya nord-americana de 2008, per citar només els majors exemples.
A Espanya, es va convidar a alguns blocaires a actes de campanya al febrer/març de 2008, i especialment es van obrir a aquest públic en els congressos de molts d'aquests partits en aquell mateix estiu (PSC, CiU, PSOE, PP València, IU...). Des de llavors, molts actes compten amb la presència de bloggers, convidats per institucions polítiques o pels propis partits.

El passat 21 de desembre ens van convidar, a Albert Medrán i a mi, a la recepció anual que fa Convergència i Unió als periodistes per nadal. Per primera vegada s'obria aquest acte a bloggers. No perquè expliquéssim el que allà succeïa, que suposo que també, sinó per donar una sensació de transparència i de respecte i "escolta" als nous mitjans.
Amb l'Albert, parlàvem durant aquest acte de les raons per les quals ens havien convidat a ambdós, preguntant-nos el perquè.

Durant aquests dies que han transcorregut (una semaneta de vacances offline, en el meu cas) vaig pensar a intentar expressar en un post algunes reflexions sobre la importància d'aquestes invitacions en les relacions dels partits i de les organitzacions polítiques amb els denominats "nous influencers" de la ciutadania.

1. En primer lloc, és tremendament difícil mesurar l'abast i l'efectivitat d'aquest tipus d'actes per la pròpia naturalesa dels presents. No hi sol haver una escala quantitativa del bé que ha anat. Com indiquen a ETC. sobre aquest tema: "Tots escriurem i recomanarem? Al blogger no li sol agradar que li diguin que ha d'escriure, així que el tret disparat per la marca, li pot sortir per la culata". No es pot mesurar l'èxit per les persones que han parlat d'un acte, sinó per la relació que es pot establir en el futur amb aquestes persones: de simpatia, de vot, d'activista, o senzillament de respecte.

2. A les xarxes socials són encara els bloggers els que poden generar més opinió i difusió, i és per això que en qualsevol gestió de la comunicació un no se n'ha d'oblidar. Alguns bloggers poden donar més visibilitat a un esdeveniment que certs mitjans de comunicació, és per això que són importants, però també ho són per la proximitat que aquests bloggers generen amb el partit/persones que els conviden. Aquesta proximitat genera més confiança, més interactivitat i, segurament, menys crítiques en el futur.
Un altre tema interessant és la percepció que tenen els lectors dels blogs. Tal com indica Hugo García, "tendim a concedir major credibilitat a una altra persona com nosaltres, a un igual, a un individu corrent que comparteix les seves experiències i que ens aconsella partint d'aquestes, que a un mitjà de comunicació sobre el qual sempre recaurà la sospita d'un interès comercial ocult".

3. Un blogger, a més, no sols genera continguts en els seus blogs, sinó que sovint pot ser un prescriptor en xarxes socials (Twitter, Facebook...) el que genera fins i tot més visibilitat als continguts que genera. Tanmateix, i aquest és el gran canvi dels últims mesos: ja no és necessari tenir un bloc per poder ser un prescriptor. Hi ha moltes persones que participen activament en xarxes socials com Twitter i Facebook. No necessiten cap bloc, i poden tenir més influència que qualsevol altre blogger.
Les organitzacions polítiques que fins ara convidaven bloggers ho feien perquè havien "escoltat" a la xarxa, i a qui era més interessant conèixer i donar-se a conèixer com a organització. Ara han de fer el mateix, i mirar també més enllà dels blocs.

4. Canvi en el llenguatge. El que els partits s'obrin a noves maneres d'explicar les coses, sovint sense tenir res a veure amb la pròpia organització, fa que el propi llenguatge amb què s'explicaran les coses que succeeixen (si s'expliquen) sigui diferent. Un nou punt de vista, un llenguatge més personal, més propi, dirigit a nous públics que potser mai no llegirien un article resum en un diari tradicional.

5. No es sol convidar a un sol blocaire (solen ser un mínim de 5). La reunió d'aquestes persones genera interacció personal, de manera presencial, i al "terreny" del partit convocant. Som animals socials i la presencialitat és el que millora les relacions virtuals. Les organitzacions polítiques poden interactuar amb els convidats, i els convidats amb ells. I també important: els convidats entre ells.
Són els contactes, el networking, conèixer una altra manera de veure les coses o alguna nova idea rebuda una de les (moltes) raons de la presència de bloggers en aquests actes, i que sigui aprofitat pels partits. Convidant a diferent gent cada vegada, a més, es crea una xarxa de "potencials" col·laboradors, siguin o no votants o ni tan sols simpatitzants del partit. Convidar un blogger no significa que aquest o aquesta vagi a parlar bé del partit o de l'acte, però sí que sol significar que almenys en parlarà coneixent-lo de prop.

6. Sovint, actes partidistes permeten aglutinar un munt de bloggers del propi partit. Aquest acte, d'afirmació de la comunitat, genera una millora en les relacions entre aquests bloggers, i entre aquests i el partit. Poden néixer noves idees, noves amistats i noves col·laboracions que ajudin la campanya del partit polític.
Aquests bloggers, al seu torn, poden relacionar-se presencialment amb bloggers externs. Entendre's, potser convèncer d'alguna cosa (o al revés!), i en resum, relacionar-se.

7. Les organitzacions polítiques no s'han de tancar només a invitacions a bloggers polítics, els quals sempre parlem del mateix ;)
No seria interessant que per parlar del programa electoral de cultura d'un partit es comptés també amb la presència de bloggers que escriuen blogs culturals? Potser que coneguessin el conseller de cultura (present o futur), o al secretari d'estat, o al regidor...?
Però pot ser amb temes esportius, política d'immigració, treball, educació... i de moment no es fa mai per aquí.
Tampoc no s'han de tancar les invitacions a grans actes. Sovint se celebren congressos regionals o fins i tot municipals. Els blogs, a part de temàtics, també es poden diversificar per territori. Cal buscar el més local possible ja que són aquestes persones les que donen als seus lectors la informació de primera mà del lloc en el qual viuen.

8. L'aprenentatge i el divertiment és bàsic. No pots convidar a un blogger i que no tingui rés a explicar (al contrari, això és pitjor, ja que explicarà poc o res i a sobre l'has convidat). No s'ha de ser la seva ombra, sens dubte, però cal donar-li informació, saludar-lo, presentar-li altres persones, que tingui accés al que tenen accés els periodistes... És necessari que pugui escoltar el que es diu per interpretar-ho a la seva manera (per a això se'l convida!), que aprengui del que es diu en aquest esdeveniment.

9. Eines. Un blogger pot tenir moltes ganes de parlar del que ha vist (o no). I potser escrigui ràpidament alguna cosa, però des del partit polític se li han d'oferir incentius perquè el que expliqui encara sigui millor. I no em refereixo a diners o a sopars, sinó a fotografies de l'acte, altres resums, vídeos... i això ha d'estar penjat a la xarxa abans que el blogger convidat arribi a la seva casa, amb un correu electrònic enviat a la seva adreça i un enllaç a aquests continguts, que són, en definitiva el que pot utilitzar per narrar la seva experiència i els que faran que el text millori.

10. La condició humana. Citant de nou a ETC: "Els bloggers som estómacs agraïts [...] Ens sol agradar que ens convidin a menjar i a beure, que ens facin sentir importants i influents i que ens donin una excusa per ajuntar-nos amb nostres iguals... tan senzill com entendre la condició humana". I sí, us (em) conec i sé que a qualsevol normalment li agrada estar en el "fregado", que el convidin, prendre una copa de cava al costat dels polítics que veiem per la televisió... En això, ens tenen el cor guanyat ;)


Crec que no em deixo rés del que se m'havia acudit aquests dies. Sento el "totxo" post-nadalenc!

Articles interessants:
- Els grups de pressió i la invitació a periodistes, de Ricardo Cuevas
- Consells per a muntar un esdeveniment de bloggers de Daniel Calamonte (vía S. Sabaté)