Bloc | Sobre mí | Contacte | Treballo a

L'Efecte Bandwagon

L'Efecte Bandwagon, també conegut com l'efecte d'arrossegament, és l'observació de que sovint les persones fan i creuen certes coses fundant-se en el fet que moltes altres persones fan i creuen en aquestes mateixes coses. L'efecte és pejorativament anomenat comportament gregari, particularment quan és aplicat als adolescents. Les persones tendeixen a seguir a la multitud sense examinar els mèrits d'una cosa en particular.

En política, l'efecte Bandwagon significa que algunes persones voten per aquells candidats o partits que és probable que resultin guanyadors (o que són proclamats com a tals pels mitjans de comunicació), esperant estar en el 'costat guanyador' al final.
M'ha semblat molt interessant la història del terme bandwagon, que m'ha recordat un post de Daniel Eskibel, un expert en psicologia política. Bandwagon es tradueix com el carro que porta una banda en una desfilada. A la campanya nord-americana de 1848, Dan Rice, un còmic de renom i pallasso, va voler ajudar la campanya de Zachary Taylor (del partit Whig), i del que era membre. Taylor va guanyar, sense ser favorit i sense haver exercit mai un càrrec públic i va ser el 12è president dels Estats Units, i Dan Rice en va tenir bastant que veure.

Com explica perfectament Eskibel, Dan Rice tenia el seu propi carro de música (bandwagon) i se li va ocórrer usar-lo a la campanya electoral de Taylor per atreure l'atenció de la gent amb la música. A mesura que avançava la campanya electoral, més i més popular es tornava el bandwagon. A sobre del mateix, a més de la banda musical, anava el candidat a President i el seu entorn polític més proper. Però quant més i més popular era el bandwagon del candidat Zachary Taylor, més dirigents polítics es pujaven al mateix i l'acompanyaven. Cada vegada més. I la gent es divertia observant cada dia quin nou dirigent es pujava al bandwagon.

Anys més tard, els bandwagons eren peça ineludible de tota campanya electoral als Estats Units. I es va popularitzar la frase "pujar-se al carro" per descriure l'actitud de qui sols busquen associar-se amb l'èxit dels altres més enllà de les seves pròpies conviccions.
Però com Eskibel diu: "No és que simplement pensin que votaran el candidat A perquè A segurament serà el guanyador. És més aviat un estat d'ànim col·lectiu, un impuls ancestral que sembla venir del fons més primitiu del nostre cervell. Aquest impuls a seguir el ramat, a deixar-nos arrossegar per ell, a deixar-nos portar. El cervell humà ha desenvolupat magnífiques habilitats [...] però tot aquest desenvolupament s'ha fet conservant intacte el cervell animal que li subjau. Incloent aquell comportament de ramat que en foscos temps prehistòrics segurament va ser vital per sobreviure en un entorn hostil i perillós. En campanyes electorals, l'efecte bandwagon opera sobre la part menys informada de l'electorat i amb menors definicions partidàries i ideològiques. Però opera. Ho fa sobre un percentatge de vegades major i de vegades menor de l'electorat. Però opera. Per això moltes campanyes electorals busquen provocar aquest efecte bandwagon".

Per això és tan important de vegades per als partits anar bé en les enquestes, per aparèixer com a potencials guanyadors i embolicar-se d'aquest "alè" de positivisme.

Seria interessant pensar si aquest efecte Bandwagon es pot extrapolar a la xarxa. És obvi que abans les campanyes polítiques tenien lloc especialment durant el període electoral. Tanmateix, en l'actualitat el període electoral dura d'elecció a elecció, en un estat gairebé constant de campanya permanent. Aquesta campanya permanent té visibilitat a la televisió i als diaris, però també a la xarxa.

Dia a dia, veiem com la gent participa en política de la manera més simple, a través d'un click de ratolí. Es pot fer política a Facebook (encara que segurament gent a qui la política no li interessa ni ha pensat que la fa), mitjançant els seus vots a notes d'altres persones (m'agrada), compartint aquesta nota amb els seus amics, fent-se admirador de segons quines pàgines, amb les causes... També a Twitter, fent un retweet d'alguna frase que tingui a veure amb la política, o participant en algunes converses o discussions a favor o en contra d'algunes opcions polítiques. A youtube, reexpedint o compartint algun vídeo graciós a favor o en contra d'algun partit o polític...
També en el que llegim que fan els nostres amics/coneguts a les xarxes socials, comentaris, esdeveniments, enllaços,... que tenen a veure amb un partit o un altre.

Totes aquestes accions, no una en sí, sinó totes alhora, de molta gent diferent, també pot, potser, fer que la gent noti alguna cosa en l'ambient, més visibilitat d'un partit que d'un altre, més accions, més "suports" rebuts a la xarxa a cert grup. La xarxa com a multiplicador d'accions, les quals llegim, veiem, que no mirem potser o que tan sols mirem en diagonal, però que són allà, que es noten i que potser puguin fer-nos pensar que aquest partit és al carro guanyador, senzillament perquè li veiem molta més visibilitat allà on ens movem més (a la xarxa), i per tant molta més presència al nostre voltant.
No conec cap estudi sobre això, així que només puc preguntar-me si aquesta reflexió pot ser certa.

I, repetint la frase del post d'Eskibel... I aquella música de 1848 encara continua sonant.

 

2 Comments:

  1. Manel des de l'Exili said...
    Excel.lent article i molt interessant.

    Estic força d'acord amb el que descrius de les xarxes d'internet poden fer d'efecte Bandwagon.

    Ja saps que des de Reagrupament, la xarxa d'internet ha estat i és vital per les nostres possibilitats.
    e-Xaps said...
    Moltes gràcies, Manel!

    La xarxa és cada cop més bàsica a l'hora de relacionar-se amb simpatitzants i amb potencials votants, però no oblideu (i estic segur que no ho feu) que no ho és tot, ni molt menys. L'exemple de Segoléne Royal a França. Guanyava de carrer a Internet, però a l'hora de la veritat Sarkozy era molt Sarkozy ;)

    Salut!!

Post a Comment




RSS Blogger