Anomenant-l'ho "El candidat d'Internet", a Barack Obama se l'ha comparat amb Kennedy (el candidat de la televisió), que va innovar com ningú ho havia fet fins aleshores en la seva campanya política i en la seva imatge personal a través de la televisió, en la seva campanya de 1960 contra Nixon.
En l'últim any, la campanya de Obama ha treballat per a integrar les tecnologies en línia que van permetre el sorgiment polític de Howard Dean el 2004 (move-on, i-mailing a simpatitzants, actes convocats a través del correu electrònic) amb noves eines a Internet que fa quatre anys eren impensables, com són les xarxes socials i les eines de vídeo i comunicació online, però la campanya d'Obama no s'ha quedat aquí i no ha deixat d'utilitzar les relacions personals i presencials que sorgeixen del tipus xerrada de veí A amb el seu veí B.

La campanya de Barack Obama, a part d'una acurada posada en escena, s'ha basat en una idea, un relat. Aquesta idea és el canvi i l'esperança, i per a difondre'l ha usat les armes tradicionals de qualsevol campanya política: mitjans de comunicació, notes de premsa, anuncis a televisió, ràdio, cartells, fulletons, etc... Però hi ha una cosa en el que la resta de candidats no van pensar, i és a tenir una veritable estratègia a Internet, basada en la interconnexió entre candidat i electors.

Mitjançant aquesta estratègia, la campanya ha pogut anar informant sobre qualsevol novetat en la campanya, sobre on anirà el candidat, el que pensa, i el més important, ha permès per primera vegada l'ús d'aquestes eines en xarxa a gran escala per part de la població per a poder fer la seva pròpia campanya (i fins i tot creant eines pròpies per a ajudar al candidat, com MyBarackObama). La xarxa ha permès que el missatge del candidat s'incrementi exponencialment i a través de moltíssimes eines. Tot el que ha fet, dit o pensat Obama aquest últim any ha estat difós per la web del candidat, per blogs, per SMS, pel seu canal de televisió i YouTube, per Facebook i per Twitter, a part d'altres xarxes socials temàtiques com per exemple Blackplanet (per a persones de color), Migente (per a hispans) o AsianAve (per a asiàtics) . I cadascun d'aquests missatges (creats i difosos per experts professionals en les noves tecnologies (en el seu equip de vídeo hi ha 50 persones editant i pujant vídeos a la xarxa)) ha estat difós per centenars de milers de persones que formen la xarxa del candidat.

Tota aquesta campanya virtual té un element quantificable clar, com són per exemple els 108.000 subscriptors al seu canal de YouTube o els 2.330.000 admiradors de la seva página de Facebook, entre altres números increïbles com per exemple els diners de donacions que ha aconseguit a través d'Internet (poques quantitats de moltíssima gent superen moltes quantitats de poques persones). Però els més importants són els elements qualificables. Parlaríem de tota la campanya que han fet els seus voluntaris, reclutats a través de la xarxa, i que podien fer des de petits gestos (enviar un correu als seus amics) a grans coses com convocar als seus veïns a festes "Obama" o recórrer el seu poble porta a porta per a fer campanya.

Cap candidat/a hagués pogut aconseguir l'activitat i la presència en qualsevol lloc d'Estats Units sense Internet, tal com ho ha fet Obama a través de la xarxa, aconseguint la implicació gratuïta en política de milions de persones que fins a llavors mai havien militat (moltes ni votat) ni havien fet cap tipus de campanya: eren només ciutadans anònims que navegaven per Internet.

Article publicat a Crònica.cat.


I parlant d'Obama, la seva nova cançó de campanya, comparable al "Yes, we can".