Des dels anys setanta, però sobretot en els darrers anys, es comença a estendre el que els sociòlegs anomenen la síndrome NIMBY, que és l'acrònim de l'expressió anglesa not in my back yard (“no en el meu pati del darrere” o “no davant de la meva casa”). Consisteix en la reacció que es produeïx entre determinats ciutadans que s'organitzen per a enfrontar-se als riscos que suposa la instal·lació en el seu entorn immediat de certes activitats o instal·lacions que són percebudes com perilloses.

La paraula NIMBY és usada amb connotacions pejoratives per defensors del desenvolupament, que acusen a qui defensen el "no en el meu pati del darrere" d'insolidaris o hipòcrites. Aquesta accepció negativa resulta més clara si utilitzem l'acabo SPAN, versió catalanitzada de les sigles angleses i que signifiquen "Sí, Però Aquí No". És a dir, l'efecte NIMBY o SPAN, com es prefereixi, respon en teoria a plantejaments no exempts d'insolidaritat, ja que l'oposició dels ciutadans no es produeïx davant la veritable essència del problema, sinó per que aquest els afecta directament. Aquesta suposada insolidaritat és, a més, una de les principals crítiques que es fan a aquests grups ciutadans amb l'objectiu de desprestigiar-los i acabar instal·lant l'activitat o instal·lació pretesa. (més a Wikipèdia).

Així, cada vegada són més els col·lectius que es queixen per qüestions diverses, des de la instal·lació en el barri d'una depuradora, a un centre de drogodependències, una antena de telefonia mòbil, un pàrquing subterrani, etc... i que són problemes molt més visibles en grans ciutats. Hi ha persones que estudien aquest fenomen pel que fa referència al màrqueting i a l'ús polític que poden fer els partits (sobretot de l'oposició) d'aquests grups de persones, normalment col·lectius de veïns. Una d'aquestes persones que analitzen aquesta tipologia de grups és en Guillem López i Bonafont, que des del seu excel·lent blog Pròxim-IT analitza sovint aquest fenomen social.
En un recent post ens parla de com el partit Plataforma per Catalunya està usant als moviments NIMBY de la ciutat de Vic com arma electoral d'una manera professionalitzada, però aquestes regles d'actuació es poden ampliar a qualsevol partit polític que vulgui pressionar al govern local:

1. Estudi de percepcions: Tots els membres del partit tenen clares les directrius d'estar constantment alerta per a detectar qualsevol brot de protesta amb l'objectiu de posteriorment agafar el control d'aquesta protesta i fer-se-la seva

2. Campanya permanent: No s'ha de perdre cap oportunitat per desgastar el govern i s'han de dedicar esforços a activar petits moviments veïnals de protesta. A partir d'aquí, el partit es va posicionant dia a dia com defensor del poble davant la dolenta praxi de l'administració i esprem al màxim la síndrome de David i Goliath para aconseguir que la població ho vegi com l'únic que defensa els seus interessos.

3. Grassroots campaigns i astroturfing: Quan en algun mitjà es tracta una temàtica de l'interès del partit, immediatament ordena a tots els seus col·laboradors/seguidors que participin en els fòrums, debats i qualsevol tipus de mecanisme participatiu que aquell mitjà ofereixi. És així com aconsegueix estendre la percepció que la major part de la població està en contra d'aquells temes dels quals ell es queixa i crea l'espiral del silenci entre aquells que els defensen. El mateix passa entre els els treballadors dels mitjans de comunicació, que acaben adoptant la mateixa percepció que el partit ha propiciat i conseqüentment li atorguen més protagonisme del que li pertoca.

4. Proximitat: La proximitat és l'única forma de trencar amb les barreres conegut/estrany que caracteritzen als moviments veïnals. Els veïns només confien en aquelles persones que veuen més pel barri i és per això que el líder del partit no desaprofitarà cap ocasió per deixar-se veure en tots els actes i celebracions que es fan en el territori afectat. Paral·lelament, el partit pot anar difonent el seu argumentari basat en la manca d'atenció de l'executiu respecte els “interessos reals de la ciutadania”.

5. Cultura de la protesta: Una de les poques maneres de treure cert rèdit electoral en la nostra societat és aprofitant els votants disconformes i potenciant la cultura de la protesta.

6. Discurs: La millor manera d'activar a una població adormida pel discurs tecnocràtic de l'administració és introduint un component afectiu i emotiu en totes les declaracions. Un discurs racional respecte la idoneïtat o no d'un mercat en un dia determinat o d'una obra en un territori concret no interessa a ningú, però si parla de com afecta a un veí aquella obra i quines repercussions podria tenir per a ell i la seva família sí.

Aquest tema és important perquè, cada vegada més, els partits d'oposició estan usant a aquests moviments veïnals NIMBY, que també proliferen cada vegada més gràcies a exemples d'altres grups NIMBY d'altres barris o poblacions, però també a una raó clara: cada vegada tenen més repercussió, no solament per les protestes en si que realitzen (fulletons, adhesius, pancartes als balcons, manifestacions, talls de carrers, disturbis, etc…) sinó també per la visibilitat que Internet pot donar al seu missatge i la importància de la xarxa per a la difusió d'aquest missatge i de les imatges.

Per a molts NIMBY es creen pàgines web, correus electrònics de protesta, es pengen fotografies dels diversos actes i manifestacions en YouTube i el seu propi canal en Flickr, i els blogs donen difusió exponencial del seu missatge. També s'aprofiten els blogs de polítics en el govern per a expressar les qujas mitjançant comentaris, i per descomptat són aprofitats per polítics de l'oposició per a parlar del problema en els seus propis blogs.
Tot això fa augmentar les crítiques al partit polític governant, i si el partit d'oposició està atent al fenomen pot reportar-li al seu torn rèdits electorals i de presència (positiva) en l'imaginari del barri o de la localitat.

A Pròxim-IT podeu trobar informació contrastada sobre aquest fenomen.