El 30 de maig de 1983, Felipe González, nomenat uns mesos abans president del govern espanyol, aterrava a Rabat, la capital del Marroc, en el que seria el seu primer viatge oficial com a president. Sense saber-ho, González estava començant una tradició que perdura fins avui, sense importar la ideologia del partit governant. L’any 1996, José María Aznar, al maig –dos mesos després de guanyar les eleccions- també visitava aquesta ciutat, igual que l’any 2000, i el mateix va fer José Luis Rodríguez Zapatero -en aquest cas a Casablanca- el 19 d’abril de 2004 i al maig de 2008.

Si no passa res estrany, dimecres vinent 18 de gener, seguint la tradició, Mariano Rajoy viatjarà al Marroc en el que serà el seu primer viatge oficial. Rajoy ja va dir durant el debat electoral que aquesta seria la seva primera visita. Ja va parlar amb Mohamed VI per telèfon i el ministre d’Afers exteriors i de Cooperació, José Manuel García-Margallo ja està preparant des d’ahir la visita amb el ministre delegat d’Afers exteriors del Marroc, Youssef Amrani.

És normal en el primer viatge escollir un país veí, la qual cosa simbolitza en l’inici d’una legislatura presidencial la cortesia de conèixer personalment als veïns. És el cas dels primers viatges presidencials a Estats Units, gairebé sempre a Canadà (Obama 2008, Clinton 1993, George H. Bush 1989, Lyndon Johnson 1964, John F. Kennedy 1961) o Mèxic (George W. Bush 2001, Ronald Reagan 1981, Gerald Ford 1974).

Altres exemples, el 2011, han estat el viatge de Dilma Roussef a Argentina, quan va ser escollida president de Brasil, o d’Ollanta Humala a Brasil, o el del president colombià Santos també a aquest país.

L’objectiu d’anar a aquestes destinacions properes en els primers viatges és perquè les relacions solen ser bones i els viatges curts. És una bona prova, i senzilla, per un recentment escollit president, perquè es vagi foguejant en política internacional i augmenti la seva confiança.

És per això que a Espanya sorprèn una mica aquest entossudiment per visitar sempre primer al veí del sud, amb relacions polítiques més complicades, sobretot quan en l’agenda econòmica del nou govern del PP prevalen sobretot les relacions econòmiques amb Europa, és a dir, França i Alemanya, que en principi serien viatges més senzills com a “debut” presidencial.

La política està feta sovint de símbols que es compleixen de legislatura en legislatura. El viatge a Rabat i la visita al rei del Marroc és obligada –i ja tradicional-, sembla, en la política espanyola, i no anar ja podria ser vist amb recel pel veí.

Però existeix una altra raó. Rajoy va estar tota la campanya electoral advocant per augmentar el poder de l’agricultura i pesca espanyola en el si de la Unió Europea, un poder que s’havia perdut els últims anys. Just quan amb el Marroc, a part de temes d’immigració i de lluita contra el terrorisme, està sobre la taula el veto del Parlament Europeu a prorrogar l’acord pesquer del Marroc amb la UE, del que es beneficien sobretot els pesquers espanyols. De les 119 llicències per pescar en aigües marroquines, 100 corresponen a vaixells espanyols, sobretot andalusos i canaris, i s’estima que els danys per a la flota que ha d’abandonar els caladors s’elevaran a uns 30 milions d’euros. També, com indica Luís Ayllón, cal aprofitar que s’ha nomenat nou Govern en aquest país per tractar amb els marroquins, ja que és un avantatge que els dos executius siguin nous per intentar negociar.

Aconseguir ser peça clau en la millora de les relacions de la UE i el Marroc permetria a Rajoy anotar-se un punt important davant l’opinió pública (i també davant els andalusos, que celebren eleccions el 25 de març). Seria la seva primera victòria com a president, i la primera bona notícia del seu mandat. A més, augmentaria la visibilitat del nou president com a líder internacional.

El proper 18 de gener es complirà així la tradició, i les expectatives de la trobada seran altes per veure com actua el president. Rajoy no té res a perdre: no ha d’aconseguir cap acord obligatòriament, tan sols suavitzar relacions. Però aconseguir-ho seria una gran empenta a la confiança que es pugui tenir en ell en el futur proper. Anar a Rabat és una tradició, però també una oportunitat.

Artículo publicat inicialment a Cercle Gerrymandering