Ahir vaig poder assistir a la Catosfera celebrada a Granollers. Vaig seguir les taules amb interès, al igual que a les converses entre tots els que estàvem per allà.


En aquest post voldria destacar alguna de les coses que em van cridar l'atenció i que crec que es poden utilitzar per a analitzar una mica el futur no només de la política a la xarxa, sinó de la societat digitalitzada.

En primer lloc, l'excel·lent ponència de Nacho Campos (que podeu trobar aquí). Els mòbils permeten arribar a qualsevol persona. No són les eines les que canvien a les persones, sinó que són les persones, nosaltres, els que canviem les eines.
El mòbil crea un nou context, ens dota d'ubiqüitat. En aquest sentit, l'administració pública (i hi sumo els partits polítics) no poden ser aliens a aquest fet. És el M-Government.
Aquesta tecnologia mòbil ens permet fer una vida nòmada, estar sempre connectats. S'ha modificat la percepció de la vida social, ja que pots trobar i et poden trobar arreu, emetre missatges o rebre'ls des de qualsevol lloc.
Així, l'administració que es va digitalitzant s'ha d'adaptar al mitjà i estar sempre disponible. No pot digitalitzar-se només en horari d'oficina de 9 a 15h. S'han de crear ponts amb la ciutadania, i tal com va dir Xavier Tarrés, de l'Ajuntament de Sabadell, s'ha de crear un marc de confiança amb la gent.

També els mitjans de comunicació estan canviant, creixen en experiència a la xarxa i difícilment poden mentir, ja que és la pròpia xarxa la que està vigilant el que es diu i es publica. Saül Gordillo ens deia que vivim en una revolta digital. La presentació d'un relat fals de periodistes no es podrà sostenir, i crec que és el mateix en el cas dels partits, el que em va venir al cap aquest post de Netoratón.
La xarxa permet fer política des de qualsevol lloc, i com va dir Trina Milán, la xarxa es aterritorial i atemporal. Podem generar una comunitat i establir llaços relacionals amb moltíssima gent, superant fins i tot la teoria de Dunbar de la que ens va parlar el Marc Cortès, generant diferents cercles de relació.

A la taula de política 2.0, l'Antoni Gutiérrez-Rubí ens va parlar de la necessitat que dóna la xarxa per a crear comunitat, per a fidelitzar, que és just el que es necessita en política.
Els missatges que permeten aquesta fidelització han de tenir sentit de l'humor, ser seductors, fer una relació contractual amb la gent, però seran acords puntuals, immediats, per a una activitat o projecte. És la política de la immediatesa.
Les noves eines permeten la connexió i la informació, i en aquest sentit Alana Moceri ens va donar l'exemple de Hillary Clinton i el seu twitter, per a apropar la política exterior nordamericana a tots els públics, o en el cas de l'ús d'Obama d'aquestes eines, el que ha creat, en certa manera, un sentiment de transparència.
Albert Batalla ens parlava amb una metàfora, el nordic walking, un esport per a caminar amb l'ajuda de bastons. Internet i la política és el mateix, una eina per a ajudar a difondre l'activitat política mitjançant una comunicació sense intermediaris: "les eines 2.0 t'ajuden a caminar millor".
En José Antonio Donaire ens va parlar de la diferència entre democràcia participativa i deliberativa, tot defensant la segona opció. Internet permet aquesta deliberació en comú. Tal com ell deia: "ningú no sap mes que el que sap tothom". La política 2.0 permet identitats múltiples i espais de contacte entre la gent, però és aquesta gent connectada la que ha de reclamar a les institucions obrir-se. No ho faran si la gent no ho reclama: "calen més ciutadans 2.0 que reclamin i valorin als polítics 2.0".

En la darrera xerrada, on es parlava de lideratge a la xarxa, es va presentar un gran exemple d'iniciativa nascuda a Internet i traspassada al món presencial: 10.000 a Brussel·les. Àngel Colom va dir que per a agitar a la gent, per a ser verdaders activistes, no s'han de fer només grups a Facebook sobre un tema o un altre, sinó que s'han de fer coses al carrer. No hi estic del tot d'acord: entre fer grups a Facebook i sortir al carrer hi ha 50.000 coses més que es poden fer, una grandíssima tonalitat de grisos que no són ni blanc ni negre, i moltes també es poden fer a la xarxa i que tinguin repercussió fora d'ella. Així, estic molt més d'acord amb el Xavier Mir o l'Enric Canela, quan parlaven de que des de la xarxa es poden activar persones per a dur a terme una idea o un projecte. No es pot fer tot a través d'Internet, però com bé deia el Josep Sort, la xarxa és una altra eina de feina política.
En aquesta taula, també vull destacar un twit que vaig llegir, de Jaime Estévez, que resumia perfectament l'èxit dels 10.000: "Lo bueno de la Web2.0 es que cuando un contenido es realmente bueno, se propaga por si sólo".

Com sempre, un plaer saludar i/o desvirtualitzar a gent com Jordi Vilanova, Fernando Blanco, Roc Fernàndez, Salvador Grifell, Cristòfol-Josep Bordes, Ivan Aranda, Roy Marphille, David de las Heras, Sílvia Cobo, el gran Alorza, Carlos Guadián, Moisès Rial, Marc Arza, Felip Legaz o Guillem López Bonafont, i segur que em deixo a molts/es.

Felicitar a l'organització. Espero que ens veiem l'any vinent!