e-Xaps. Partits polítics i Internet

El discurs d'Hollande

2012-01-24T15:41:00.001+01:00

Diumenge passat 22 de gener, François Hollande feia el seu primer míting de campanya, iniciant així el seu intent per arribar com a president al palau de l'Elisi, el proper 6 de maig, i ser el segon socialista francès que ho aconsegueix, després de Mitterrand el 10 de maig de 1981. Precisament l'any passat va fer 30 anys d'aquesta efeméride, i va ser molt comentat a França i molt aprofitat pels llavors candidats a les primàries socialistes, entre ells, Hollande.

A Le Bourget, prop de París, i davant 10.000 militants socialistes, Hollande va parlar durant hora i mitja, donant un discurs que ningú esperava i que ha estat citat com un dels millors dels últims anys en la política francesa i mundial. Barrejant allò personal i allò polític, i citant a Albert Camus, i glossant passatges de Martin Luther King, John F. Kennedy, Barack Obama i William Shakespeare, Hollande ha demanat als francesos que li ajudin a construir “el somni” de la justícia i la dignitat humana. És conscient que encarna el desig de vèncer de l'esquerra: “Sento una profunda emoció, la d'expressar la vostra convicció, la vostra voluntat, la vostra esperança”.

El discurs, d'estadista i minuciosament preparat per ell mateix, va ser àmpliament lloat per tot l'espectre socialista francès i va canviar de cop la percepció que es tenia d'Hollande, un socialista “suau” i un líder previsiblement mediocre, habitualment pausat i moderat. Diumenge va demostrar que té idees i que pot ser un gran lñider, davant l'entusiasme i fervor dels seus simpatitzants. El seu discurs no va ser merament retòric, sinó que va estar esquitxat de propostes concretes. No obstant això, Le Monde ha descobert en l'hemeroteca la font de la seva inspiració: el discurs que va obrir la campanya triomfal de François Mitterrand el 1981.

No és l'única semblança. Com indiquen a El País, la campanya s'ha llançat, a idea del propi Hollande, el 22 de gener: gairebé un mes abans del que ho van fer Jospin i Royal en anys anteriors, i gairebé a la mateixa alçada (el 24 de gener) en què Mitterrand es va llançar a la batalla. La història recent també ensenya que és en aquest moment quan es decideix la tendència final de les enquestes. Nicolas Sarkozy va llançar la seva carrera al gener en 2007, i el seu avantatge ja no es reduiria ni un mil·límetre.
La segona decisió va ser escriure ell el discurs, incloent passatges molt personals (la seva infància a Normandia, el seu pare conservador…) i una dotzena llarga de propostes concretes, apostant per l'esquerra clàssica. Ho va fer per sorpresa, sense comptar amb els seus assessors, que havien anunciat que el programa seria anunciat només dijous vinent.
La tercera similitud amb Mitterrand és l'ús de frases i eslògans d'aquest, canviant-los una mica, per descomptat, però mantenint el mateix sentit.També a Slate.fr han trobat uns quants, jugant al joc de relacionar textos.

Mitterrand és un mite a França i Hollande vol ser com ell. El seu gran discurs i els diferents símbols que volen recordar i relacionar ambdós polítics és la primera aproximació. Recordem que també Obama ho feia amb Lincoln o Kennedy i li va funcionar. Són petites picades d'ullet simbòliques que volen relacionar èpoques, discursos, idees. Rememorar i crear la percepció -i l'emoció- que un gran líder pot tornar a néixer.

Les primàries republicanes

2012-01-23T16:10:00.003+01:00

Divendres passat va tenir lloc un nou Beers&Politics, on vam comptar amb la participació de Jordi Pérez Colomé, periodista i autor del blog Obamaworld, i a qui agraïm la seva presència. Us passo un resum:

No hi ha partida. Romney ho té guanyat i tan sols una sorpresa majúscula podria fer que les coses canviessin. L'interès per donar-li ressó a la contesa electoral està més en els periodistes per animar aquests mesos que no en la campanya en sí. Especialment és interessant la gran campanya negativa i bruta entre els candidats, i que al seu partit no li importa massa, ja que millor que surtin ara els draps bruts que no després, quan només quedi un i l'enemic a batre sigui Barack Obama. Així, malgrat que pugui semblar que els atacs contínus entre els candidats republicans ajuden als demòcrates en la seva campanya, el vencedor no tindrà res a ocultar i Obama no podrà criticar res nou i sorprenent. Ja no hi haurà conills al barret.

Un altre aspecte interessant a destacar en aquestes primàries és el paper de Ron Paul. Encara que no li queden massa possibilitats, mou a moltes persones i té influència. És per això que el guanyador haurà d'oferir-li quelcom a canvi del seu suport als republicans. Amb Paul mai se sap i és capaç de llançar-se a per la presidència amb un tercer partit, la qual cosa li restaria vots als republicans.

Respecte a Romney, basa la seva candidatura en el seu rol d'empresari d'èxit, de creador d'ocupació. El seu handicap és que és de Massachussets, on per guanyar cal ser moderat. El que va dir els anteriors anys des del seu Estat i el que diu ara no és sempre el mateix. Aquest, a part de tenir comptes a les Caiman, és el seu principal problema. En molts Estats no se'l veu com un conservador “real”.
El guanyador, també per primera vegada no serà protestant (només ho és Ron Paul). Romney és mormó -uns 10 milions en tot Estats Units- mentre que Gingrich i Santorum són catòlics.

D'altra banda, els candidats republicans són bastant “normalets” i no hi ha cap gran valor de futur. Tots els potencials grans líders republicans del futur s'esperen a 2016, per exemple Chris Christie o Marco Rubio. Anar el 2012 era una aposta difícil. També per això, l'expectació i el moviment activista republicà és menor de l'esperat.

Si es comparen els vots de Romney en 2008 i en 2012, la veritat és que a Iowa i a New Hampshire va aconseguir els mateixos. No hi ha entusiasme en aquesta campanya ni a les bases republicanes. Veurem si es reactiva amb la victòria de Gingrich a Carolina del Sud.

PD: Ja tenim pàgina de Facebook dels B&P.

El misteri de la fruita de Taiwan

2012-01-18T08:59:00.000+01:00

Ahir estava veient vídeos electorals de la recent campanya de Taiwan (sí, tothom té els seus vicis!), les eleccions legislatives de la qual van tenir lloc el passat 14 de gener. Els vídeos electorals d'aquesta elecció són molt estranys, vistos des d'aquí, però hi ha un que em va cridar molt l'atenció. En ell, surten persones vestides de fruita fent coses rares, mentre la veu en off crida d'alegria.

Com sóc curiós, ho vaig publicar a Twitter, demanant ajuda per traduir-ho del taiwanès (xinès tradicional, no xinès mandarí), i unes hores després vaig rebre resposta, de María Bernal T., amb la traducció exacta.

“La fruita és la nostra ambaixadora al món.
Nº 1 La Banana (venuda al món sencer).
Nº 2 El Mango (Fins i tot als japonesos els encanta).
Nº3 La pinya i la guayaba (es venen més de deu mil tones).
Nº4 Sugar- Apple (A la gent de Xina li encanta).
Nº5 És la Papaya (Tan Popular a Àsia).
Gràcies a tots els agricultors taiwanesos que treballen tan dur i no tenen por de la DPP ( “Delivered Duty Paid” (Lliurament a drets pagats).
El govern de Ma fa millor treball que abans“.

En resum, pel que he pogut esbrinar, el vídeo del partit Kuomintang, lloa les polítiques de l'actual president de Taiwan, Ma Ying-Jeou, cap als agricultors, malgrat que la DPP els obliga a fer-se càrrec de les despeses de transport a l'exterior.

Misteri resolt gràcies a la Xarxa, i especialment a María.

Per cert, per seguir eleccions d'arreu, us recomano “ElectionGuide“, una web de la Fundació Internacional per a sistemeselectorals (IFES). És la font més àmplia d'informació verificada sobre eleccions i proporciona contingut sobre eleccions nacionals almón; eleccions subnacionals d'alt interès; referèndums i resultats electorals. És molt recomanable subscriure's al seu newsletter “ElectList”, un butlletí setmanal que et porta notícies relacionades amb les eleccions de tot el món així com les actualitzacions més recents. Amb el butlletí, rebràs informació i enllaços sobre dates de properes eleccions i els resultats de les eleccions més recentment realitzades.

Beers&Politics: primàries republicanes

2012-01-16T08:34:00.000+01:00

Divendres vinent, 20 de gener, a les 20h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és “Les primàries republicanes“, a càrrec de Jordi Pérez Colomé, periodista. Es va llicenciar també en filologia italiana i va viure a Xina. Ha escrit tres llibres: Adéu, Gongtan, En la campanya d'Obama i Com escriure clar. És director adjunt de El Ciervo i autor del blog Obamaworld, on parla de Barack Obama, d'Estats Units i de la seva variada influència al món. Precisament l'endemà del B&P, vola cap a Florida per seguir les primàries. També ha seguit des del terreny les revoltes àrabs, que ha explicat en directe des del seu twitter @jordipc.

El lloc serà a la planta superior del bar Jos-Mik (C/ Milà i Fontanals, 29), cantonada amb carrer Igualada/Torres. Prop de metro Joanic i Verdaguer.

Esperem veure-us allà.

Per a aquells/as que mai heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/as els presents.

Solem reunir de 15 a 35 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades:

- "Millorar la relació polítics-periodistes", amb Roger Mateos
- "Ciberguerrilla", amb Jose Rodríguez
- "Open Government", amb Carlos Guadián
- "El valor de les relacions institucionals", amb Ernest Benach
- "Humor i política", amb José A. Pérez
- "Enquestes en període electoral", amb Vicent Martínez
- "L'estratègia electoral a Catalunya", amb Pau Canaleta
- "Com escriure un bon discurs", amb David Redolí
- "La campanya electoral britànica", amb Edgar Rovira
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé
- “La campaña a Estats Units”, amb Antoni Gutiérrez-Rubí

Primera parada: Marroc

2012-01-13T08:25:00.003+01:00

Al 1977, uns mesos després de ser escollit, Adolfo Suárez va viatjar a Paris en el que seria el primer viatge a l’estranger d’un president triat en democràcia en més de 40 anys. Calia normalitzar relacions i apropar-se a Europa i per això es va escollir França, com a símbol d’integració democràtica. Va ser la primera i darrera vegada que es triava a aquest país per ser la primera destinació que visita un president espanyol.

El 30 de maig de 1983, Felipe González, nomenat uns mesos abans president del govern espanyol, aterrava a Rabat, la capital del Marroc, en el que seria el seu primer viatge oficial com a president. Sense saber-ho, González estava començant una tradició que perdura fins avui, sense importar la ideologia del partit governant. L’any 1996, José María Aznar, al maig –dos mesos després de guanyar les eleccions- també visitava aquesta ciutat, igual que l’any 2000, i el mateix va fer José Luis Rodríguez Zapatero -en aquest cas a Casablanca- el 19 d’abril de 2004 i al maig de 2008.

Si no passa res estrany, dimecres vinent 18 de gener, seguint la tradició, Mariano Rajoy viatjarà al Marroc en el que serà el seu primer viatge oficial. Rajoy ja va dir durant el debat electoral que aquesta seria la seva primera visita. Ja va parlar amb Mohamed VI per telèfon i el ministre d’Afers exteriors i de Cooperació, José Manuel García-Margallo ja està preparant des d’ahir la visita amb el ministre delegat d’Afers exteriors del Marroc, Youssef Amrani.

És normal en el primer viatge escollir un país veí, la qual cosa simbolitza en l’inici d’una legislatura presidencial la cortesia de conèixer personalment als veïns. És el cas dels primers viatges presidencials a Estats Units, gairebé sempre a Canadà (Obama 2008, Clinton 1993, George H. Bush 1989, Lyndon Johnson 1964, John F. Kennedy 1961) o Mèxic (George W. Bush 2001, Ronald Reagan 1981, Gerald Ford 1974).

Altres exemples, el 2011, han estat el viatge de Dilma Roussef a Argentina, quan va ser escollida president de Brasil, o d’Ollanta Humala a Brasil, o el del president colombià Santos també a aquest país.

L’objectiu d’anar a aquestes destinacions properes en els primers viatges és perquè les relacions solen ser bones i els viatges curts. És una bona prova, i senzilla, per un recentment escollit president, perquè es vagi foguejant en política internacional i augmenti la seva confiança.

És per això que a Espanya sorprèn una mica aquest entossudiment per visitar sempre primer al veí del sud, amb relacions polítiques més complicades, sobretot quan en l’agenda econòmica del nou govern del PP prevalen sobretot les relacions econòmiques amb Europa, és a dir, França i Alemanya, que en principi serien viatges més senzills com a “debut” presidencial.

La política està feta sovint de símbols que es compleixen de legislatura en legislatura. El viatge a Rabat i la visita al rei del Marroc és obligada –i ja tradicional-, sembla, en la política espanyola, i no anar ja podria ser vist amb recel pel veí.

Però existeix una altra raó. Rajoy va estar tota la campanya electoral advocant per augmentar el poder de l’agricultura i pesca espanyola en el si de la Unió Europea, un poder que s’havia perdut els últims anys. Just quan amb el Marroc, a part de temes d’immigració i de lluita contra el terrorisme, està sobre la taula el veto del Parlament Europeu a prorrogar l’acord pesquer del Marroc amb la UE, del que es beneficien sobretot els pesquers espanyols. De les 119 llicències per pescar en aigües marroquines, 100 corresponen a vaixells espanyols, sobretot andalusos i canaris, i s’estima que els danys per a la flota que ha d’abandonar els caladors s’elevaran a uns 30 milions d’euros. També, com indica Luís Ayllón, cal aprofitar que s’ha nomenat nou Govern en aquest país per tractar amb els marroquins, ja que és un avantatge que els dos executius siguin nous per intentar negociar.

Aconseguir ser peça clau en la millora de les relacions de la UE i el Marroc permetria a Rajoy anotar-se un punt important davant l’opinió pública (i també davant els andalusos, que celebren eleccions el 25 de març). Seria la seva primera victòria com a president, i la primera bona notícia del seu mandat. A més, augmentaria la visibilitat del nou president com a líder internacional.

El proper 18 de gener es complirà així la tradició, i les expectatives de la trobada seran altes per veure com actua el president. Rajoy no té res a perdre: no ha d’aconseguir cap acord obligatòriament, tan sols suavitzar relacions. Però aconseguir-ho seria una gran empenta a la confiança que es pugui tenir en ell en el futur proper. Anar a Rabat és una tradició, però també una oportunitat.

Artículo publicat inicialment a Cercle Gerrymandering

100 dies, 1 imatge

2012-01-12T16:24:00.002+01:00

La imatge d'un govern es conforma, en gran mesura, en els seus primers cent dies. Aquest és un període de gràcia que hauria de ser aprofitat pels governants i els seus experts en comunicació per transmetre una imatge del govern que perdurarà al llarg de tota la legislatura.

El llibre de Pau Canaleta, “100 dies, 1 imatge“, ens ofereix 50 claus indispensables que qualsevol govern estatal, autonòmic o municipal hauria de tenir en compte si vol transmetre la imatge desitjada. Com es construeix aquesta imatge? Com es pot incidir en ella? Quan comença a penetrar en la ciutadania? Són algunes de les preguntes que Canaleta respon en aquest llibre dirigit a polítics, però també a tots aquells que estiguin interessats en la comunicació política contemporània.

Es tracta d'un manual de comunicació política centrat en aquest breu període de temps, importantíssim per a qualsevol polític i per al seu equip. Molt recomanable i de lectura molt amena i entenedora.

Iowa, dia 2

2012-01-05T13:46:00.001+01:00

“Closing Iowa, Opening in New Hampshire‏” és el títol de l'email que Newt Gingrich va enviar als seus simpatitzants la nit del 3 de gener, fins i tot abans que se sabessin els resultats del caucus d'Iowa d'aquella nit. En el seu correu ja diu que la lluita serà llarga i que no importen els resultats d'Iowa, que va a per New Hampshire i, com no, aprofita per fer el que fa en el 90% dels seus enviaments: demanar diners i criticar a Mitt Romney.
L'email de Gingrich va ser el primer que es va enviar per part dels candidats republicans al seu públic.

L'endemà (aquesta nit per a mi), el candidat Jon Huntsman, el menys votat a Iowa, escrivia als seus simpatitzants un correu electrònic amb aquestes paraules: “What’s clear from last night’s results in Iowa is the field is completely unsettled and voters are looking for an alternative to Mitt Romney. While Iowa produced a lot of drama and no clear winner, Governor Huntsman was in Peterborough, New Hampshire”. És a dir, havia perdut perquè s'estava preparant per a les primàries de New Hampshire del 10 de gener.

Gairebé a la mateixa hora, Josh Romney, el fill del guanyador de la jornada, escrivia dient l'especial que havia estat aquella nit per a ell i la seva família, i que començava una nova campanya, per la qual demanava diners a canvi de la possibilitat d'entrar en un sorteig per sopar amb el seu pare a New Hampshire.

La reacció de Ron Paul també l'han explicat als seus simpatitzants per mail. En el seu cas, dient que “Last night, you and I made history with our strong top-tier finish in the Iowa Caucus!”, i queixant-se dels mitjans de comunicació, que havien parlat poc d'ell. Per això sol·licita diners per a la campanya. Això sí, és l'únic candidat que dóna les gràcies als seus simpatitzants d'Iowa per la tasca realitzada.

Nick Santorum, que es va quedar a vuit vots de Romney, no ha enviat res des del seu equip de campanya, encara que no sorprèn que sí ho hagi fet a través de “Socialism Alert”, una xarxa de suport ultraconservadora. En el seu email, titulat “It’s Now or Never”, Santorum m'anomena “dear patriot” i sol·licita un suport immediat en forma de donatiu econòmic, per aconseguir anuncis a New Hampshire, on, diu, Romney porta quatre anys fent campanya. Finalment, es compara amb Ronald Reagan (també ho fa constantment Newt Gingrich), lloa al tea party i s'autoproclama “the only authentic, passionate conservative who can unite the GOP”. Sap que ara patirà més atacs que mai (avui ha sortit ja un discurs seu contra els musulmans de 2007), i necessita més recolzaments.

Michelle Banchman, que s'ha retirat de la contesa electoral, ni tan sols ha enviat un email als seus activistes i simpatitzants per dir-s'ho. De Rick Perry, els seus simpatitzants tampoc en tenen notícies.

L'emailing és quelcom fonamental en una campanya. A Estats Units ho saben i ho utilitzen constantment. La personalització dels missatges (en el meu cas em tracten com a un ciutadà de New Jersey, pel codi postal que vaig donar) és importantíssima. L'enviament de vídeos, enllaços i un bon format en els emails, que permet bàners i colors, fa molt més interessant el contingut, que al seu torn sol ser curt, no més de quatre paràgrafs, i permet segmentar per temes. Porten cinc mesos de campanya –i jo rebent emails sense parar- però des d'ahir, ha començat l'espectacle.

Recomano llegir:
- Article de Jordi Pérez Colomé
- Article del Cercle Gerrimandering
- Discursos a Iowa de Romney i de Santorum
- Especial sobre Iowa de Politico
- Especial de Google sobre els resultats

Diaris de campanya a Tumblr

2012-01-04T11:47:00.001+01:00

Els polítics entren a Tumblr i els utilitzen com a diaris de campanya, però de diferent manera.

El passat 24 d'octubre, un tweet des del compte de Barack Obama anunciava la creació del seu canal a Tumblr. Per qui no ho conegui, es tracta d'una plataforma de microblogging que permet als seus usuaris publicar textos, imatges, vídeos, enllaços, cites i àudio. Els usuaris poden «seguir» a altres usuaris registrats i veure les entrades d'aquests conjuntament amb les seves. També és molt senzill compartir: les seves característiques ho fan perfecte per viralizar continguts: es poden compartir els missatges i posts directament des de Tumblr (reblog), compartir-ho a Facebook o Twitter i és molt més fàcil de personalitzar que altres plataformes de blogs, amb plantilles gratuïtes o de pagament o fins i tot la possibilitat de crear el teu propi template.

Però l'eina no ho és tot, sinó que l'important és com s'utilitza. En aquest sentit, l'equip d'Obama va intentar donar-li la volta a la difusió dels seus continguts. Des de Tumblr els seguirà difonent, però d'una manera molt més informal. No obstant això, la característica principal és que el que es publiquen són continguts (textos, imatges, vídeos) de simpatitzants del candidat, que poden participar així en la web. Tal com indicaven en el seu primer post: “Ens agradaria que Tumblr sigui un esforç col·laboratiu per explicar històries, un lloc perquè la gent en tot el país comparteixi el que succeeix en els seus respectius llocs”. És un espai en el qual poder contestar a preguntes, en el qual rebre fotos o vídeos de tot el país i on els activistes poden dir què fan a favor de la campanya, explicant també les seves pròpies històries i idees.

Aquest Tumblr és, doncs, una eina per explicar tant el més destacat de la campanya com sobretot per aconseguir participació dels activistes i una bona comunitat de persones que ajuden en campanya i ofereixen noves idees.

Per cert, que no és l'únic Tumblr d'un candidat. Per a la campanya francesa a les presidencials de 2012, el socialista François Hollande i el seu equip també han creat un Tumblr, encara que aquest no és participatiu sinó informatiu. Tal com indica Ana Polo, el 23 de desembre s'engegava una pàgina de François Hollande a Tumblr,, per donar a conèixer els aspectes més “informals” de la campanya. Sota el títol de “Els secrets de la campanya web. Tot allò que mai haguessis cregut aprendre d'una web-campanya presidencial”, la pàgina serveix per col·locar vídeos i informacions que donen mostra del que es cou en el “backstage”.

La diferència entre ambdós Tumblr és notable, sent el participatiu el més interessant i el més comentat i compartit, ja que ofereix molt més interès. Tampoc és la primera vegada que veiem aquestes eines participatives de comunicació de campanya. El PSOE va usar un blog col·laboratiu semblant tant en les eleccions municipals com en les generals de 2011, denominat “Esta es mi acción”, on qualsevol voluntari del partit, o simpatitzant, podia explicar el que pensava o el que havia fet per a la campanya. Els diferents voluntaris expliquen el seu dia a dia, algunes campanyes o accions al carrer, el que es troben o el que senten. Era un punt de trobada i també un bon banc d'idees per a la resta d'activistes del partit. Era també, perquè no dir-ho, un lloc on recolzar-se i animar-se uns a uns altres i explicar què fan.

A través d'aquestes eines: tumblr o blogs col·laboratius, es pot generar una bona comunitat de persones que se sentin partícips de la campanya, compartint les seves idees i les seves campanyes locals sovint amagades pels grans mitjans i que no tenen amplificació en la resta de seus locals. El to informal també ho fa molt més emotiu i més allunyat de la comunicació política usual de partit.

La retòrica d'Ormuz

2012-01-03T11:25:00.000+01:00

Amb una amplària de 54 quilòmetres, l'estret d'Ormuz, un estret angost entre el golf d'Oman, localitzat al sud-est, i el golf Pèrsic, al sud-oest, és la clau per al control del petroli mundial. En la costa nord es localitza Iran i en la costa sud l'enclavament omaní de Musandam. Vuit països tenen accés a aigües internacionals a través d'ell. Per Ormuz passa, de mitjana, un buc petrolier gegant cada deu minuts, que és el 40% de la demanda mundial de petroli (18 milions de barrils diaris). Qui controla l'estret controla l'economia mundial.

Dimarts passat el Vicepresident d'Iran, Mohammad Resa-Rahimi, va dir que si Occident imposa sancions a les exportacions de petroli d'Iran, per l'estret “no passarà ni una gota de petroli”. La resposta nord-americana, que compta amb 20 vaixells de guerra a la zona va ser que no ho tolerarien.

Diferents experts dubten que Iran pugui mantenir tancat l'estret durant massa temps, malgrat que els últims dies estan publicitant el seu potencial militar. “Casualment” van començar maniobres militars en l'estret l'última setmana, fins a ahir dilluns, quan van provar i van difondre àmpliament per a tot el món els seus nous míssils. No obstant això, sí que un conflicte podria provocar una paralització de l'estret, amb el consegüent augment del preu del petroli a 200 dòlars per barril, el doble del preu actual, i amb això una crisi econòmica internacional catastròfica. Encara que el conflicte durés uns pocs dies, Iran si que té capacitat militar per establir mines marítimes al llarg de l'estret, amb el que el tràfic marí es pararia i haurien de ser els vaixells d'Estats Units els que les desactivessin. Això faria que haguessin de parar, i serien un blanc més fàcil per als iranians. Són només especulacions, per descomptat, però l'economia no pot parar-se, i això ho saben els iranians i els nord-americans.

Per a Iran una guerra seria un suïcidi polític i militar, però la seva situació és desesperada. La pressió econòmica internacional està ofegant la seva economia. El rial va perdre un 12% del seu valor respecte al dòlar i acumula una caiguda del 66% des de fa un any. Com indicava Ángeles Espinosa a El País, desanimats davant el fracàs de la diplomàcia perquè Iran renunciï al seu programa nuclear, els estrategues nord-americans fa ja diversos anys que van engegar una via paral·lela de pressions financeres a resultes de la qual la majoria dels bancs internacionals i grans empreses van abandonar Iran. No obstant això, l'alt preu del petroli, que proporciona el 80% dels ingressos iranians, ha permès buscar vies alternatives (sobretot les vendes a Xina i l'Índia) i que els seus governants es mantinguin en el poder malgrat una gestió desastrosa. Per tant, si s'inclouen sancions econòmiques al seu petroli, el país –i els seus líders- s'enfonsen. D'aquí la seva retòrica bel·licista i sobretot populista, per acontentar als seus ciutadans.

Aquesta retòrica va augmentar amb la llei de defensa ratificada per Barack Obama en les últimes hores de 2011, que inclou un augment de les sancions contra el banc central d'Iran, al que es qualifica d'instrument fonamental per al rentat de diners amb el qual es finança el seu programa nuclear. La llei imposa sancions a totes aquelles persones o entitats que facin negocis amb el banc central iranià, el banc Markazi. La Casa Blanca, no obstant això, ha aconseguit marge de maniobra per no obrir un conflicte directe amb Iran de forma immediata. D'una banda, és Obama qui ha de decidir quin tipus de sancions imposa. Per una altra, aquestes penalitzacions no entraran en vigor fins a dins de sis mesos, la qual cosa li ofereix a Teheran la possibilitat de reaccionar i evitar un major aïllament en l'escena financera.

Aquesta és la raó per la qual el règim iranià va augmentar aquesta setmana la seva retòrica bel·licista i va començar les maniobres militars a Ormuz: evitar l'aplicació de la llei o la seva suavització. També pressionen així a la UE, que el proper mes ha d'aprovar una resolució similar. A més, no és quelcom nou. Cada pocs anys, des de fa trenta, Iran recorre a aquesta retòrica bel·licista parlant de tancar Ormuz. El que sí és novetat és que la seva tecnologia militar ha augmentat molt (només en l'estret tenen 23 submarins i 100 vaixells). Per això segueix fent-ho, encara que mai hagi complert la seva amenaça de bloqueig de l'estret ni es creu que ho facin tret que la tensió sigui fortísima. D'altra banda, aquest any hi ha eleccions a França i a Estats Units. Qualsevol conflicte tindrà repercussions i a Iran –i en aquests països- ho saben. És interessant també veure la versió dels iranians, i no tan sols la que ens arriba des dels nostres mitjans de comunicació occidentals.

La retòrica de guerra a Ormuz és perillosa, perquè augmenta en ambdós bàndols, en l'occidental, perquè no volen un augment de la tecnologia militar iraniana, a Iran, perquè aquesta retòrica nacionalista beneficia als seus líders. Es tracta d'una llarga partida d'escacs. Això sí, mentre discuteixen, Iran guanya temps.

El que sigui per regnar: Montpensier

2011-12-28T10:25:00.003+01:00

Antonio María d'Orleans, duc de Montpensier, va néixer prop de Paris i era fill de Lluís Felip d'Orleans, rei de França. El 1830, amb tan sols sis anys, el seu pare va accedir al tron, amb el que es va convertir en príncep francès. Era el cinquè en la successió, per darrere de quatre germans.

És per això que es va dedicar a la carrera militar i a estudiar, encara que mai va perdre l'interès per regnar i per això va intentar casar-se amb Isabel II, reina d'Espanya. Aquest projecte de noces no va poder realitzar-se per les amenaces angleses, que no volien una aliança hispano-francesa. Així doncs, el duc de Montpensier es va conformar amb casar-se amb la germana d'Isabel, María Luisa Fernanda de Borbón, el 1846.

El 1848 va caure la monarquia a França (com a anècdota s'explica que el dia de la fugida del palau de les Tulleríes, assaltat per la multitud, el duc va oblidar a la seva esposa, que es va lliurar del saqueig per l'ajuda d'un diputat). El duc es va exiliar a Espanya amb la seva esposa, concretament a Sevilla.

Les seves ànsies de regnar eren grans, i tenia una gran oportunitat donat que la reina Isabel II no tenia fills (es deia que el seu marit, el rei Francisco de Assís, era impotent o poc interessat en les dones), per la qual cosa la corona passaria a la seva germana i el duc de Montpensier seria rei d'Espanya. No obstant això, les coses no surten com tenia previst, ja que la reina va tenir, amb diversos amants, fills oficialment legítims.

Vist que no aconseguiria regnar així, el duc d'Orleans va començar a orquestrar la manera de treure la reina del tron, intentant derrocar-la, i per aconseguir-ho va finançar el que seria la Revolució Gloriosa de 1868, per la qual cosa va ser exiliat. Però la reina va caure, i el duc va tornar a Espanya i va començar la campanya per la seva candidatura al tron vacant.

Era el màxim favorit, per la seva amistat amb el General Serrano i el General Topete (i pagaments fets per al seu exèrcit) i perquè amb ell seria reina d'Espanya l'altra filla de Fernando VII, la seva dona Luisa Fernanda.

Desgraciadament per a ell, un simple article de premsa es va creuar en el seu camí. Ho havia publicat en el diari “La Época” l'infant don Enrique de Borbón, germà de l'ex rei Francisco de Assís, denunciant les maniobres per ocupar el tron espanyol “del duc francès”. Va ser aquest adjectiu, francès, el que li va creuar els cables, i va demanar un duel amb don Enrique, que va tenir lloc en Carabanchel, el 12 de març de 1870. En principi, el duel era “a primera sang”, és a dir, guanyava qui primer feria a l'altre. Va haver-hi diferents trets fallits, intentant no matar a l'adversari sinó ferir-lo, però ningú encertava. En el cinquè tret, Montpensier s'ho va pensar millor i va disparar directament al front de l'infant, que va caure mort.

Però aquesta victòria seria en realitat la major derrota de la seva vida, per la identitat del mort. Don Enrique de Borbó era infant d'Espanya per naixement i no per matrimoni, nét de Fernando VII i germà del rei Francisco de Assís, el marit d'Isabel II. Montpensier havia vessat sang real espanyola i això li treia totes les possibilitats de regnar en la Cort de Madrid. Quan el 16 de novembre de 1870 les Corts Constituents van votar qui havia d'ocupar el tron espanyol, el “duc francès” només va obtenir 27 vots, enfront dels 191 del candidat del general Prim, el príncep italià Amadeu de Savoia.

La rebequeria del duc de Montpensier va ser tal que es va negar a reconèixer al nou rei, va perdre el seu grau de capità general i va ser exiliat a Balears, encara que tornaria a Madrid en ser triat diputat per Sant Fernando (Cadis). Aquí va tornar a conspirar contra Amadeu, com havia fet contra Isabel II, i alguns van assenyalar la seva mà com la que va pagar als assassins del general Prim.

Encara es va apropar, tot i que indirectament, al tron d'Espanya el 1877 quan el jove Alfons XII, nou sobirà reposat després dels fracassos d'Amadeu i la I República, es va enamorar de la filla de Montpensier, María de las Mercedes. Però tampoc va tenir sort per ser el sogre del rei. La desgraciada Mercedes només va viure sis mesos i un dia després de les noces. I encara que Montpensier ho va intentar, Alfons XII no va voler casar-se amb una altra de les seves filles.

El duc mai va poder regnar, i mira que ho va intentar. Potser si hagués disparat a la cama, i no comès l'estupidesa de disparar al cap de don Enrique, hagués estat rei. Un gran rei, segons Pérez-Galdós: “gran príncep, un polític de talent i l'home més ordenat i administratiu que teníem en les Espanyes [...] Si vingués una revolució grossa i calgués canviar la monarquia, cap com aquest per fer-nos caminar drets i ajustar-nos els comptes; creguin-ho, cap com aquest Montpensier”. Però el destí és el destí.

La història de la persona de l'any

2011-12-21T20:31:00.004+01:00

El passat 17 de novembre, un grup de vint manifestants ocupaven, amb les seves tendes i sacs de dormir, el centre de la Bank of America Plaza, a Los Angeles (la plaça del City Hall -el campament principal- estava plè feia un mes). Entre els manifestants, Sarah Mason, una noia de 25 anys que treballa en una galeria d'art a Santa Mónica i que portava tres setmanes dormint allí, encara que cada dia anava al treball. Aquest dia de novembre, ja a la tarda, la tensió anava en augment. Mentre els envoltava la policia perfer-los fora, els manifestants van muntar una cadena humana per defensar les seves tendes de campanya. Ted Soqui, un fotògraf freelance que sol treballar pel L.A. Weekly, estava allà per obtenir les imatges, i, d'entre totes les mirades, va veure la de Sarah i va començar a fotografiar-la i a parlar una mica amb la noia. Soqui va prendre diferents fotos d'ella, amb i sense bandana (la portava per si la policia llançava gas lacrimògen), des de diferents angles, i va enviar les fotos als seus clients i les va publicar en el seu blog.
Més tard, Sarah, amb la resta dels seus companys/as va ser detinguda per la policia.

Gairebé al mateix temps de prendre's aquestes imatges, s'estava decidint, en la revista Times, qui anava a ser la persona de l'any, inclinant-se per la figura del manifestant, tant nord-americà, com de les primaveres àrabs, com els “indignats” europeus. L'autor de la portada era l'artista Shepard Fairey i, d'entre totes les imatges que li van enviar per realitzar la seva creació, va triar la de Ted Soqui amb Sarah Mason per inspirar-se i crear una combinació amb la seva cara i aspectes d'altres fotografies, des d'Egipte a Moscou (26 imatges, segons ell).

La revista Times va avisar a Soqui i va adquirir els drets (perquè no passés el mateix que amb el cartell d'Obama que Fairey va realitzar), i va ser el propi Soqui qui va aconseguir localitzar a Sarah, trucant una a una a totes les galeries d'art de Santa Mónica per localitzar-la. A la quarta trucada ho va aconseguir i Sarah va accedir, encara que no ha volgut en cap moment aparèixer en els mitjans de comunicació i s'ha enclaustrat fins que passi tot.

Tal com va indicar Soqui, “la imatge, la persona de l'any, el manifestant, ho encarna l'esperit de Sarah, i sobretot els seus ulls”, representants simbòlics dels moviments socials a tot el món. Aquesta és la història de la seva foto.

II Congrés de Comunicació Política de Catalunya

2011-12-20T16:17:00.000+01:00

Barcelona acollirà els dies 23 i 24 de febrer la segona edició del Congrés de Comunicació Política de Catalunya (CCPC). Una trobada que tindrà lloc a l'auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, i on es tractaran les últimes novetats i tendències en matèria de comunicació política i ciutadania.

En molt poc temps moltes coses han canviat, el que abans era dogma ara pot ser fins i tot negatiu. Avui, fem política des de les institucions però també des de les places, els barris, Internet. La política institucional té competidors. La política ha pres el carrer i avui més que mai en la història de la humanitat, els ciutadans estan connectats a l'instant. Els mitjans tradicionals han deixat de tenir el monopoli de la comunicació i ara són els ciutadans, connectats en xarxa, els que consumeixen i creen informació escollida i buscada.

El món canvia de pressa i la comunicació ha de créixer amb ell. El CCPC és una oportunitat per trobar-se de nou amb experts en diferents matèries i que, sota el títol genèric del Congrés, “Comunicació en Xarxa i Ciutadans Globals” tractaran un ampli ventall de temes que segur seran interessants.

Entre els ponents, Mark McKinnon, Mònica Terribas, Josef Ajram, Arcadi Oliveres, Renato Pereira, Estrella Montolío, Alfonso Alcántara, Yuri Morejón, Yago de Marta, Toni Aira, i jo mateix. En el meu cas, compartiré taula amb Juan Víctor Esquerre, parlant –segurament- sobre noves eines de segmentació online: ubiqüitat, campanyes segmentades i VRMs. També hi ha obert un call for papers para tots aquells que vulguin ser ponents.

Podeu formalitzar ja la vostra inscripció i seguir tota la informació a Facebook, Twitter i Vimeo. I veure el vídeo promocional, aquí.

Llàgrimes polítiques

2011-12-19T19:46:00.002+01:00

El passat 6 de desembre, les llàgrimes de la ministra italiana Elsa Fornero, mentre anunciava les retallades que faria el nou govern del tecnócrata Mario Monti, van conmoure a Italia i van donar la volta al món. Mentre explicava les decisions preses, va trencar a plorar. La reacció de Fornero va sorprendre, doncs té fama de posseir un caràcter de ferro. Es tracta d'una dona menuda però enèrgica, amb les idees clares, excel·lent oradora. Però l'emoció va poder amb ella. Sobre la seva actitud, va haver-hi reaccions per a tots els gustos, des d'els qui van mostrar simpatia per l'espontaneïtat dels seus sentiments fins als que ho han vist com a confirmació de la injustícia comesa amb els pensionistes. El diari berlusconià Il Giornale va titular en portada: “El Govern plora; nosaltres, més“. Les llàgrimes van humanitzar al govern italià, en la persona de Fornero. Com indica Antoni Gutiérrez-Rubí, “un pot trencar a plorar per motius molt diversos. Jo no sé si en aquesta ocasió és per tristesa o impotència, però en tot cas reflecteix una sensibilitat i un dolor que humanitza a qui ha de prendre les dures decisions”. Aquestes llàgrimes van aconseguir, voluntària o involuntàriament, que l'endemà només es parlés d'ella, no de les retallades. Havia triomfat el pathos, el que Aristòtil anomenava en el seu llibre “Retòrica”, la persuasió a través dels sentiments.

Les llàgrimes, quan són reals, canvien la visió que es té d'un polític/a. Plorar és quelcom personal, privat, que si surt a la llum ens fa tenir empatia amb aquesta persona, ens mostra que és igual que qualsevol i que té sentiments i sensibilitat. Sorgeixen quan hi ha tristesa, i les llàgrimes són directa o indirectament útils sota certs estats de la ment, per alleujar o gratificar certes sensacions (deia Charles Darwin), la qual cosa fa activar en el sistema nerviós l'activitat fisiològica associada a la producció de llàgrimes, s'augmenta la producció de cortisona en sang, així com s'activa l'amígdala. I li ocorre a tota l'espècie humana, com teoritzaren el propi Darwin o més recentment Paul Ekman (Mentre que els nostres pensaments són totalment privats, la majoria de les nostres emocions es detecten per un senyal distintiu que ajuda als altres a comprendre com ens sentim) o Randolph Cornelius, que en el seu llibre The Science of Emotion, indica que si l'expressió natural està subjecta a l'evolució per selecció natural, llavors tots els membres d'una mateixa espècie haurien d'exhibir les mateixes expressions emocionals. En la humana succeeix, i és això el que fa aparèixer l'empatia. Si qui plora té una posició de poder, s'humanitza i la visió que es té d'ell o ella es posa al nivell de la resta de ciutadania.

I les llàgrimes no només aconsegueixen empatia cap al polític, sinó que demostren que ell o ella també és empàtica, que es posa en el lloc dels altres –per exemple en el cas de Fornero-. Com indicava Albert Medrán, l'empatia ha de ser la base del nou carisma del lideratge emocional. Un carisma basat no en la duresa, la resolució o la fortalesa de qui aspira a governar un país, sinó [jo afegeixo “també”] en aquella persona que comprèn als ciutadans d'aquest país. Necessitem entendre que els nostres líders senten tant com nosaltres. I els nostres polítics han d'entendre què sentim per dirigir-se millor, de forma més eficient, a la ciutadania”.

Les emocions, somriures o llàgrimes, en la seva justa mesura, són una de les millors tàctiques per apropar-se als electors indecisos i als que han perdut la confiança en la política. L'ex president del Govern italià Berlusconi es va guanyar la simpatia de milions de persones explicant acudits i interpretant cançons napolitanes. El primer ministre britànic Brown va celebrar amb llàgrimes de goig, quan encara era canceller (ministre) del Tresor, el naixement del seu fill, Margaret Thatcher va plorar en el funeral del seu marit, Bill Clinton en el nomenament d'Hillary al Senat, i molts altres.

Estem al segle XXI i les llàgrimes sinceres, en general, no són ja vistes com a símbol de debilitat. Segurament si Edmund Muskie, el candidat demòcrata a les presidencials nord-americanes, el 1972, no hagués trencat a plorar mentre defensava a la seva dona d'atacs de l'equip de Nixon, podria haver pogut ser president. Eren altres temps i se'l va acusar de feble. Va ser el final de la seva carrera política.

Més recents són les llàgrimes, encara que ja desconec fins a quin punt reals o excel·lentment preparades, de 2008, per part de Hillary Clinton, que va plorar, trencant la visió que es tenia d'ella d'una dona dura i sense sentiments. Immediatament, va guanyar les primàries de New Hampshire. Una mica més tard, el dia abans de les eleccions, Barack Obama plorava en un míting a Carolina del Nord, parlant de la recent mort de la seva àvia. En la campanya a les primàries republicanes de l'any proper, ja han plorat Herman Cain i Rick Santorum. És un no parar.

Sigui com sigui, i evitant tot el possible el pur teatre i màrqueting emocional, necessitem a les nostres emocions i necessitem que els polítics tinguin les seves pròpies emocions. Només així demostren que tenen la força vital per pensar creativament i actuar amb fermesa. Només així demostren que tenen empatia i només així aconsegueixen l'empatia dels ciutadans i la seva confiança.

La web de Javier Arenas

2011-12-17T11:23:00.000+01:00

Encara que Javier Arenas porta mesos en campanya per a les eleccions de març de 2012, els passos formals per ser proclamat oficialment com a candidat a president de la junta d'Andalusia pel Partit Popular estan donats. Així que ahir es va realitzar un acte a Granada i avui és la presentació de la candidatura a càrrec del mateix aspirant a la presidència i del sotssecretari de Comunicació, Esteban González Pons. Contraprograma així el PP l'acte del PSOE andalús, que també avui dissabte vol escenificar la designació oficial del seu candidat, l'actual president de la Junta, José Antonio Griñán. Quedarà oberta llavors una llarga precampanya on els populars volen consolidar la majoria obtinguda en els últims comicis celebrats i els socialistes mantenir el poder.

La proclamació d'Arenas com a candidat transcorre doncs un dia després del llançament de la seva nova web. M'he posat a analitzar-la i la veritat és que té algunes innovacions remarcables.

En entrar, hi ha un vídeo inicial de Javier Arenas, amb diferents imatges, en el qual es reprodueixen, amb la seva pròpia veu, diversos dels seus missatges, com que “el canvi a pitjor és impossible” i que són temps de “canvi a millor“. Una vegada acabat apareix un mosaic amb diferents imágines i textos clau amb els seus missatges, molt pensat, i per les quals es pot navegar.

La nova web permet l'accés directe als comptes de Sorres a les xarxes socials Youtube, Facebook i Twitter, i és interessant un espai en el qual el candidat recull les fotos que fa ell mateix en els llocs als que acudeix, una gran manera d'humanitzar-lo i de fer veure que és ell qui controla les seves xarxes socials i el que comparteix.

També és molt interessant l'espai “Consigue una foto de Javier”, mitjançant el qual es té la possibilitat de rebre una fotografia dedicada del candidat, i en la qual es pot triar la imatge, l'eslògan i a qui dedicar-li (i enviar-li per correu electrònic). Una altra novetat és incloure en la web la imatge en alta qualitat dels mítings, perquè els simpatitzants es puguin trobar en ella i sentir-se més identificats amb la campanya.

La resta de la web és bastant estàndard i per moments triga a carregar, encara que destacaria l'ús d'infografies per indicar els principals problemes d'Andalusia i un espai sobre els incompliments del PSOE, que han llistat en 102. Per descomptat, en la presentació es parla d'una web preparada per escoltar i interactuar amb els ciutadans (el que diuen en totes les inauguracions de pàgines web, vamos), però no hi ha res espectacular a part del típic formulari per demanar idees.

El vídeo "Strong" de Rick Perry

2011-12-16T17:33:00.004+01:00

“No m'avergonyeixo d'admetre que sóc cristià. Però un no necessita estar a un banc de l'Església tots els diumenges per saber que alguna cosa va malament en aquest país quan els gais poden servir obertament a l'exèrcit però els nostres nens no poden celebrar el Nadal o resar a les escoles. Com a President, posaré fi a Guerra d'Obama contra la religió. La fe va fer forta a Amèrica i la farà forta de nou”. Aquest és el text del vídeo de campanya “Strong”, del candidat republicà nord-americà Rick Perry, on se li veu en al mig d'un camp, parlant obertament sobre religió. El vídeo, llançat a la seva web i a Youtube la passada setmana va causar una gran controvèrsia només ser difosa, i ja ha obtingut gairebé set milions de visites (aconseguint 22.200 vots positius i l'esgarrifosa xifra de 687.000 vots negatius, el que l'ha convertit en el vídeo pitjor valorat de la història de Youtube).

Aquest vídeo en el qual atacava als soldats homosexuals estava destinat sobretot a votants conservadors de l'Estat d'Iowa, però el seu contingut explosiu va fer que es difongués ràpidament per tots els mitjans de comunicació. El curiós del cas és que el que en una altra època podria haver-li causat un problema puntual s'ha convertit en una bola de neu en començar a crear-se per usuaris anònims –i no tan anònims- centenars de vídeos de resposta mofant-se de Perry i del seu missatge. Un bon exemple és el vídeo d'Andy Cobb, del grup còmic Second City, imitant a Perry per criticar-lo. “No em fa vergonya admetre que sóc un ateu“, comença Cobb. “Però saps que alguna cosa mal pansa en aquest país quan els polítics creuen que està bé odiar als gais i als no creients en les seves campanyes. Com si la seva màgica guia espiritual, o el que sigui, els beneís amb privilegis especials de gilipolles“. Aquest vídeo s'ha convertit en un dels més vistos de la setmana a Youtube, però no ha estat l'únic que s'ha convertit en paròdia o, com les denominen, Perrodies.

Existeixen vídeos de gent que no s'avergonyeix de ser jueva, de ser atea, o fins i tot un altre candidat republicà, Fred Karger, l'imita en el seu vídeo i diu “Sóc Rick Perry i em fa vergonya admetre que he fet aquest vídeo perquè estic desesperat per anar malament en les enquestes”. Hi ha centenars, i molts d'ells rient-se del fet que la jaqueta que porta Perry en el vídeo és molt semblant a la del protagonista de la pel·lícula “Brokeback Mountain”.

Dies després ha intentat arreglar-ho fent un vídeo, “Honor”, que afalaga als militars nord-americans, realment molt bé fet i que recomano veure. No obstant això, res ha detingut encara a les paròdies.

Després d'innombrables errors en aquesta campanya, aquest vídeo ha suposat un dur bany d'impopularitat. No ha fet més fort a Perry, sinó molt més feble.

Widget del Congrés dels Diputats

2011-12-15T08:31:00.001+01:00

La X Legislatura de la democràcia espanyola va arrencar abans d'ahir amb la sessió constitutiva del Congrés dels Diputats. Coincidint amb l'inici d'aquest nou període, hem realitzat un nou widget, on comptem amb la col·laboració de David Álvarez per a la compilació i el manteniment de les dades.

El widget és un directori online per a l'activisme polític i la comunicació digital, una eina senzilla per a conèixer de primera mà qui són, quines aplicacions utilitzen i quin és l'activitat online dels diputats i diputades del Congrés, així com d'on són i de quin partit, en la línia del widget “Parlament 2.0” que vam realitzar el 2010.

El widget del Congrés dels Diputats és molt visual i fàcil d'utilitzar, actualitzat constantment i al servei de tots els ciutadans, que funciona també com una finestra digital per poder contactar amb els nostres polítics a través del seu correu electrònic o els seus perfils en xarxes socials, i estar així informats de les seves activitats. Ens permet tenir en una sola aplicació tota la informació relativa als diputats i diputades a la xarxa. Es pot inserir també a qualsevol pàgina web o blog i en dispositius mòbils.

Espero que us sigui d'utilitat i, si hi ha alguna dada a modificar, només heu de comunicar-nos-ho i ho corregirem ràpidament.

Va sortir a per tabac i no va tornar

2011-12-02T15:09:00.002+01:00

La Primera República Espanyola va ser el règim polític que va haver-hi a Espanya des de la seva proclamació per les Corts, l'11 de febrer de 1873, fins al 29 de desembre de 1874, quan el pronunciament del general Martínez-Campos va donar començament a la Restauració borbònica a Espanya. El rei Amadeu I va renunciar al tron d'Espanya el dia 11 de febrer de 1873. Aquest mateix dia es van reunir les Corts a Madrid i, en aquesta mateixa sessió, malgrat que els republicans eren clara minoria (i a més dividits entre federalistes i unitaris), un discurs d'Emilio Castelar va fer canviar les coses i per gran majoria (258 vots a 32) es va triar el primer govern de la República, nomenant president de govern al republicà federal català Estanislao Figueras.

La primera República va ser una experiència realment curta i molt inestable. Mostra d'això és que va ser governada per quatre presidents diferents fins que, tan sols onze mesos després de la seva proclamació, es va produir el cop d'estat del general Pavía i van tornar a regnar els Borbó.

El període va estar marcat, a part de la falta de suport popular, per tres guerres civils simultànies: la Tercera Guerra Carlista, la revolta cantonal en la península ibèrica i la Guerra dels deu Anys a Cuba. A més, afrontaven una desesperant situació financera: dèficit pressupostari de 546 milions de pessetes, 153 milions en deutes de pagament immediat i tan sols 32 milions per cobrir-lo. El Cos d'Artilleria havia estat dissolt en el moment de més virulència en les guerres cubana i carlista, per la qual cosa no hi havia suficients soldats, armament ni diners amb el que alimentar o adquirir-los. D'altra banda, Espanya travessava una aguda crisi econòmica, coincident amb la gran crisi mundial de 1873 i aguditzada per la inestabilitat política; en els anys precedents havia augmentat l'atur entre jornalers i obrers. Les organitzacions proletaries van respondre amb vagues, marxes, concentracions de protesta i l'ocupació de terres abandonades.

Per si fos poc, només una setmana i mitja després d'arribar al poder, el 23 de febrer, a Estanislao Figueras li van fer un intent de cop d'Estat (demanant una república unitària i no federal), amb el que va haver de canviar la meitat del seu govern. El 9 de març va haver-hi intent de proclamació de l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola, que va ser superat després d'una sèrie de gestions telegràfiques amb els dirigents catalans, però la revolta continuava. Poc després, el 23 d'abril, es va produir un nou intent de cop d'Estat preparat per alfonsins, membres de la Unió Lliberal, progressistes de Sagasta i sectors monàrquics de l'Exèrcit, però van fracassar quan diverses unitats es van abstenir a última hora.

Es vivien moments tensos, ja no només en les corts mentre es discutia la nova constitució, sinó fins i tot en el Consell de Ministres. Precisament, mentre presidia un, a principis de juny i fart de debats estèrils, va arribar Estanislao Figueras a cridar en català: «Senyors, ja no aguanto més. Els vaig a ser franc: estic fins als collons de tots nosaltres!». Estava tan fart dels seus quatre mesos de govern que uns dies després, el 10 de juny, va deixar dissimuladament la seva dimissió en el seu despatx en la Presidència, va anar a fer una passejada pel parc del Retiro i, sense dir una paraula a ningú, va prendre el primer tren que va sortir de l'estació d'Atocha. No es va baixar fins a arribar a París, i no va tornar fins a molts mesos després.

El govern del següent president, Pí i Margall, que va tenir encara més problemes, va durar tan sols 37 dies, però almenys no va fugir. Les seves paraules en dimitir van ser: “Han estat tantes les meves amargors en el poder, que no puc codiciar-ho. He perdut al govern la meva tranquil·litat, el meu repòs, les meves il·lusions, la meva confiança en els homes, que constituïa el fons del meu caràcter. Per cada home agraït, cent ingrats; per cada home desinteressat i patriòtic, centenars que no buscaven en la política sinó la satisfacció dels seus apetits“. No eren bons temps per a la lírica. Estanislao Figueras ja ho sabia.

Twitter-Spam organizat

2011-11-26T17:08:00.003+01:00

Els darrers mesos estem assistint a una nova manera d'utilitzar Twitter en campanya, si tenim en compte la pre-campanya presidencial nord-americana i francesa, ambdues previstes pel 2012. Es tracta de fer lobby al candidat oposat a través d'spam a Twitter.

Fins fa uns anys, per pressionar a un polític era necessari posar-se d'acord per enviar-li centenars o milers de cartes per correu, o realitzar trucades telefòniques. Una altra opció era enviar milers de correus electrònics en èpoques més recents (que l'hi preguntin als diputats europeus ). El problema estava en que eren actes normalment privats, que no tenia visibilitat més enllà dels militants i simpatitzants. No obstant això, a través de Twitter sembla que aquesta visibilitat ja es pot fer patent i és utilitzada per alguns candidats per pressionar a uns altres.

És el cas del President Obama, que ja ha iniciat alguna campanya demanant als seus simpatitzants (9 milions de seguidors) que enviïn tweets per pressionar a congressistes i senadors en alguns temes. D'una banda s'aconsegueix “molestar-los”, i per un altre la visibilitat és màxima, ja que poden veure-ho tots els seguidors dels simpatitzants i, per tant, aconseguir que més gent faci el mateix o faci retweet en els missatges.

Un bon exemple va ser el 29 de juliol d'aquest any, quan Obama va demanar als nord-americans que pressionessin als congressistes republicans amb els seus tweets per aconseguir un compromís sobre el sostre d'endeutament. L'interessant és que era el propi equip d'Obama qui anava dient les desenes de comptes de Twitter dels diversos congressistes i senadors i d'on eren, en ordre alfabètic i d'Alabama a Wyoming. Per exemple:

No obstant això, la iniciativa no va ser ben acceptada pels republicans, per descomptat, però tampoc pels simpatitzants d'Obama, que van veure la mesura com spam, i que va tenir com resultat la pèrdua d'uns 34.000 seguidors del seu compte en Twitter. Des de llavors no ho ha tornat a fer, o almenys, de la mateixa manera.

La següent ocasió, com indica Felipe Benítez, va ser el 4 d'octubre. A fi de pressionar al Congrés per aprovar la iniciativa de treball d'Obama, van llançar una eina que automatitzava i facilitava l'enviament de tweets. L'usuari havia d'accedir a Twitter for Jobs i introduir les seves dades (email, adreça i codi postal). Amb aquesta informació l'usuari obtenia la informació del representant (republicà) corresponent al seu districte electoral. Una vegada seleccionada la persona a qui es vol enviar el missatge, el sistema oferirà tres opcions de tweets: 1. “Will you stand with @BarackObama and vote to pass the American Jobs Act? #passthebill”; 2. “I’m one of your constituents, and I’m urging you to pass the American Jobs Act now to strengthen our economy. #passthebill” o 3. “Vote for jobs, schools, and small businesses—vote for the American Jobs Act. #passthebill”. Una vegada triat el missatge preferit, automàticament era publicat en el compte de Twitter de l'usuari.

En realitat, amb aquesta eina l'equip d'Obama va tornar als orígens. Ja al juliol de 2009, durant el debat sobre la reforma sanitària, es va crear la plataforma “Tweet your Senator“, per enviar missatges als senadors a través de Twitter. Tan sols calia posar el codi postal perquè s'enviés un tweet al senador o a la senadora corresponent. Per exemple, si posava un codi postal de Los Angeles, s'enviava aquest tweet: “@Barbara_Boxer: Americans ca’t wait anymore. Health insurance reform must pass this year http://bit.ly/12gtt3″.

En la precampanya francesa, l'equip de l'UMP, partit de Sarkozy, sembla haver-se apropiat de la idea, i des de la seva web es pot accedir a l'espai “Incitez-les à débattre”, llançat just abans del debat de primàries socialistes entre Martine Aubry i François Hollande per a la nominació com a candidat socialista a les presidencials. En l'actualitat, s'han afegit altres candidats. Cada candidat té cinc preguntes concretes. Es pot triar quina fer-li abans que el tweet es publiqui.

Per descomptat, la UMP no espera una resposta directa per part dels altres candidats, però si que aconsegueixen alertar als seus seguidors que els socialistes (o altres partits) no responen moltes respostes sobre el seu futur programa, la qual cosa és un missatge important en campanya per a simpatitzants o no simpatitzants.

No és una gran novetat, i és una tècnica usada en ciberguerrilla per donar a conèixer contradiccions dels partits oposats, però la novetat és que es comença a realitzar directament des de l'equip de campanya, sense amagar-se i aprofitant totes les eines possibles al seu abast.

La campanya al Marroc

2011-11-23T10:12:00.002+01:00

Aquest divendres, 25 de novembre, se celebraran al Marroc les eleccions parlamentàries, després d'un referèndum constitucional l'1 de juliol d'aquest any que va donar lloc a una reforma de la Constitució. Aquestes eleccions van ser programades per a setembre de 2012, però per les protestes al món àrab i de les reformes previstes, se celebra finalment amb onze mesos d'anticipació.

Divendres veurem una lluita sense precedents entre els partits polítics les prerrogatives dels quals es van ampliar lleugerament a causa de la reforma constitucional. Els partits polítics en la millor posició per arribar al govern, amb els resultats al voltant del 10% (com en 2007) i molt poca diferència, serien: Rassemblement National des Indépendants (RNI), Partit de l’Istiqlal, Parti authenticité et modernité i Parti de la justice et du développement. No obstant això, les protestes àrabs (el 20 de febrer al Marroc) i el context del país poden fer que sorgeixi algun altre partit que aconsegueixi la majoria de vots.

No hi ha res especialment innovador en la campanya del Marroc pel que es refereix a noves campanyes i a comunicació política, però m'ha agradat analitzar-ho i conèixer com ho estan fent. Hi ha coses interessants.

El Rassemblement National des Indépendants (RNI) –liberal de centre-, fundat en 1978 i que va aconseguir 39 escons en les eleccions de 2007, disposa d'una Web moderna (no deixeu de veure-la), millor que moltíssims partits occidentals. Té canal a Twitter, Facebook o Youtube, i un disseny cuidat. Entre les seves accions m'ha resultat curiós el gran ús de vídeos i la seva gran infraestructura per realitzar trucades telefòniques, no només a través de voluntaris i militants, sinó que també són els propis candidats els qui participen. La proximitat, a través de la Xarxa però també offline (amb trucades o autobusos que recorren el país) sembla ser la seva major fortalesa en aquesta campanya.
A la web disposen també d'una iniciativa interessant, “Posez-nous vos questions”: hi ha un formulari amb el qual enviar-los preguntes, que ells responen cada setmana en vídeo.

El Partit de l’Istiqlal (PI – partit de la independència) –de centre-dreta i nacionalista-, creat el 1943, té una Web molt antiquada, molt textual (i només en àrab) i cap presència a les xarxes socials. No obstant això, en clicar en la seva televisió (Mizane.tv) tot canvia a millor de manera sorprenent. En aquesta web, molt visual i basada totalment en vídeos, podem trobar la història del partit, el seu programa electoral, les accions de les seves joventuts, el que han fet aquests últims quatre anys, etc… tot en vídeos, penjats a Youtube i a Dailymotion, i difosos a Twitter i Facebook. Sembla com si la seva campanya depengués absolutament del vídeo per a la seva difusió, quelcom que mai hi havia vist fins ara. La web està també preparada per veure's a través dels telèfons mòbils, que és com estan difonent la seva campanya i que explica el perquè de l'ús constant de vídeos.

El Parti authenticité et modernité (PAM) –conservador i de suport al rei-, creat en 2008 i fundat per Fouad Ali L'Himma , exministre d'interior i amic íntim del rei, no usa xarxes socials i la seva Web és senzilla, però podem trobar el seu programa i els seus noticies i esdeveniments, encara que és més textual que gràfica. Disposa d'una pàgina on els simpatitzants poden deixar missatges de suport i d'un fòrum on discutir i proposar temes de debat.

El Parti de la justice et du développement (PJD) –conservador i islamista-, amb 46 diputats el 2007, disposa d'una Web especialment densa i amb bàners/gifs animats, però amb molta informació (gairebé tot en àrab). Predomina el vídeo en la seva campanya, així com la presència a Youtube (238 vídeos penjats), Twitter, Flickr i Facebook. També és el primer partit en el qual veig que es fa una crida directa als marroquins que viuen fora de les seves fronteres.

Les campanyes es modernitzen, també al Marroc, i els partits utilitzen les eines que millor els van, especialment el vídeo, on amb una població de 33 milions de persones, hi ha 33,8 milions de mòbils, amb una penetració del 104%, mentre que Internet només té una penetració del 34% a les llars. Es tracta, ara i sempre, de fer arribar el missatge a la ciutadania, de la millor forma possible.

La campanya a Nova Zelanda

2011-11-22T20:30:00.003+01:00

Dissabte que ve, 26 de novembre, tindran lloc les eleccions generals de Nova Zelanda, que determinaran qui seran els 120 diputats de la 50ª legislatura. Nova Zelanda utilitza des de 1996 la representació proporcional com a sistema de votació, donant als votants dos vots: un per a un partit polític i l'altre pel seu candidat local.

Després de les eleccions de 2008, el Partit Nacional de John Key, amb 58 escons, governa en minoria, al costat de petits partits com l'ACT i el Partit Maorí. L'opositor Partit Laborista (43 escons), dirigit per Phil Goff, és el principal rival del Partit Nacional. Molt més lluny, amb 9 escons, està el Green Party.

Com sóc curiós, he volgut analitzar com es presenta la campanya i veure si hi havia alguna innovació interessant, a partir del que expliquen en les seves respectives webs.

El National Party té una Web antiquada, res de l'altre món, on destaca sobretot el paper del seu actual líder, i primer ministre del país, John Key. També disposa de bàners amb les principals propostes de la seva campanya, a destacar les que estan escrites en xinès o en coreà, a causa del gran nombre d'immigrants d'aquest país. En la seva campanya han prevalgut especialment els vídeos electorals, tots ells pujats i difosos per Youtube.
No obstant això, el que més m'ha cridat l'atenció i m'ha semblat innovador és la presència d'un equip de militants i simpatitzants majors de 60 anys, denominat “Superblues”, que fa campanya per a la gent de la seva mateixa edat, anant a actes i explicant les propostes del partit per a aquest sector d'edat, cada vegada més nombrós a Nova Zelanda.

El Labour Party disposa d'una moderna Web, en que a la seva home està clarament indicat el lema de la seva campanya: Own our future, i el menú del qual també llança missatges respecte a les principals temàtiques i propostes que tracten en campanya:It’s About Our Kids, Growing Our Economy, Cost of living y No asset sales. En el Labour Party destaquen l'ús de grans imatges i vídeos, però res realment innovador. El millor, el disseny dels seus pòsters, que demanen siguin impresos i col·locats en les finestres de les cases, en el treball o que siguin donats als amics.

El partit Maorí té una Web singular. Ni tan sols sembla que sigui un partit, sinó un grup musical de heavy metal. El primer que es veu són dos bàners, un per fer-se militant (un formulari) i un altre per donar diners. La resta de web és molt textual, igual que en el partit ACT, que no té res destacable. Més aviat la seva Web és extremadament antiquada, i amb un sol vídeo, que ni tan sols és de la campanya.

Però la principal sorpresa està en el Green Party. La seva web no és tan moderna o visual com la dels laboristes, però està molt bé. I són especialment interessants tres iniciatives que m'han semblat molt innovadores:
1. Cedeix el teu temps. A través d'un minisite, llista una ingent quantitat d'activitats a fer per ajudar al partit, ordenats per temps i per importància.
2. Hey Kiwi. En aquest minisite es poden veure els artistes que recolzen el partit i descarregar gratuïtament la seva música si t'apuntes a la llista d'electors. Està dedicat especialment als joves i explica a fons qui és cada grup o cantant.
3. Aroha NZ. A través d'un mapa de Nova Zelanda a Google maps, permet escriure quin és el teu lloc natural favorit del país i penjar una fotografia. Una vegada fet pots enviar-ho a Facebook o a Twitter. També permet donar diners per al partit, que si arriba a governar, vol cuidar d'aquests espais naturals.

Com perdre unes eleccions

2011-11-20T19:45:00.003+01:00

A finals de març de 2008, Jeremiah Wright, antic reverend de l'església Trinity United Church of Christ de Chicago, a la qual Barack Obama va assistir durant vint anys, i al que va casar i va batejar a les seves dues filles, es va veure involucrat en una controvèrsia després que la cadena de notícies nord-americana ABC llancés a l'aire un vídeo en el que apareixia realitzant sermons antics amb una marcada hostilitat cap al govern pel seu tracte als negres. En algun, fins i tot maleïa als Estats Units, usant una retòrica incendiària.

L'equip de campanya d'Obama havia estat capaç de mantenir a Jeremiah Wright lluny del centre d'interès públic durant la campanya, i fins i tot li van prohibir donar entrevistes als mitjans de comunicació, però els seus sermons van sortir a la llum. Immediatament, veient la repercussió a la premsa, Obama va condemnar els comentaris de Wright i el va allunyar de qualsevol associació amb la seva campanya política, pronunciant també el discurs “A More Perfect Union”, en el qual va exposar les seves idees sobre assumptes racials. Seguidament, va renunciar al seu vincle amb aquesta església per evitar que els ciutadans es portessin la impressió negativa que ell recolzava les manifestacions del seu antic pastor.

Les manifestacions del reverend van ser la major problemàtica que va haver d'afrontar Obama durant la campanya, i van ser àmpliament usades pels republicans i els seus mitjans afins, repetint aquestes declaracions a tota hora, intentant-les vincular a Obama. El més curiós és que no era la primera vegada que unes declaracions d'un reverend havien decidit –per a mal- una presidència. Per això els republicans ho mostraven constantment per televisió i en diaris, a veure si es repetia el que li havien fet els demòcrates a ells 124 anys abans:

En les eleccions presidencials de 1884 s'enfrontaven el republicà James G. Blaine, màxim favorit en totes les enquestes (a més feia 28 anys que governaven els republicans) contra el demòcrata Grover Cleveland, governador de Nova York i al que la premsa li acabava de destapar que tenia un fill fora del seu matrimoni, al que havia enviat a un orfenat i a la seva mare a un manicomi. Els simpatitzants republicans li cantaven amb sorna la cançó “Ma, Ma, Where’s my Pa?”. Però increïblement tot anava a canviar en sis dies.

En un acte polític de Blaine, l'última setmana de campanya, a Nova York (Estat clau en les eleccions i on aquest era clar favorit), va pujar al podi el reverend protestant Samuel Burchard, pastor de l'Església Presbiteriana de Murray Hill, per recolzar al candidat. No obstant això, no només va fer això, sinó que es va deixar portar i va deixar anar “We are Republicans and don’t propose to leave our party and identify ourselves with the party whose antecedents are Rum, Romanism and Rebellion”. Aquestes paraules acusaven als demòcrates d'estar en el costat equivocat de tres dels temes més sensibles en aquests temps: prohibició de beure, importància de l'església de Roma i la guerra civil, que havia tingut lloc 20 anys abans. La frase, un atac directe als catòlics, especialment irlandesos, que s'oposaven a la prohibició, va ser un forat enorme en la línia de flotació de la campanya de Blaine.

En aquest acte hi havia un taquígraf contractat pels demòcrates, que ràpidament va anar a portar les paraules de Burchard a l'equip de Cleveland. Aquest, immediatament, va donar l'ordre perquè aquestes declaracions estiguessin el matí següent en tots els diaris. Durant els cinc dies que quedaven fins a les eleccions no es parlava de res més en tot el país. Blaine havia refusat compartir les paraules del reverend, però ja era tard i no existien els mitjans actuals. Molta gent fins i tot pensava que havia estat ell qui les havia dit. Tots els catòlics es van mobilitzar per anar a les urnes, especialment a Nova York, on 1.167.003 van votar per Cleveland, que va vèncer per tan sols 1.124 vots.

El candidat demòcrata, així, va donar la volta a les enquestes i al que s'esperava, i va superar a Blaine en vots (veure mapa). La frase de Burchard es va convertir en un dels errors més explosius de la història de les campanyes presidencials. Va ser el 1884. Si Blaine hagués tingut televisió o Internet a la seva disposició, segurament hagués estat president. Obama sí tenia aquestes eines i les va utilitzar per desarticular el missatge.

Rubalcaba a Storify

2011-11-17T11:47:00.003+01:00

La principal funció d'Storify és crear històries o articles a partir dels diferents recursos socials que tenim avui en dia. Així, recollint trossets d'informació de fonts com Twitter, Facebook, Flickr, YouTube o fins i tot el propi cercador de Google, podem crear la nostra pròpia informació en una sola pàgina, per narrar una història, notícia o esdeveniment, d'una manera molt visual, lineal i cronològica. A més, permet incrustar aquesta informació en altres webs.

Se sol usar en periodisme. Com indica Joan J. Carreras (Janquim) en el seu blog, hi ha periodistes que ho utilitzen per crear peces informatives i hi ha altres mitjans que han creat un canal i ho utilitzen més per relacionar-se amb els seus lectors, que tenen allí disponibles totes les notícies ordenades per data i hora. Janquim fins i tot va ser portada de la web de Storify amb la seva iniciativa “Reconstructing a song with tweets”.

En els partits polítics s'utilitza encara molt poc o gens, per això m'ha sorprès que l'equip d'Alfredo Pérez Rubalcaba creés ahir el seu canal a Storify. En aquest cas, ha penjat en ell les respostes de la Twitter-entrevista que el passat 11 de novembre li va realitzar Antoni Gutiérrez-Rubí, recollint un centenar de preguntes que li havien fet per Twitter diferents usuaris.

L'equip de Rubalcaba ha penjat totes les respostes, les que va respondre en directe el candidat i la resta de preguntes que per temps li va ser impossible, i que han respost aquests dies. I les ha classificat per temàtica: drets socials, R+D, futur govern, economia, fiscalitat, llibertat religiosa, gestió, ocupació i sanitat.

La visualització de cada temàtica és fantàstica a través d'storify, i a més els ha permès afegir vídeos i enllaços a prezzi dins de cada història, donant molta més informació que només posant la resposta. Cada història d'Spotify permet també ser retuitejada o inserda, i molts dels seus activistes ja han començat a fer-ho.

En resum, em sembla una idea molt creativa per donar a conèixer el que pensa el candidat segmentant per interessos, i aprofitant també que les preguntes són fetes per la ciutadania, la qual cosa dota de major “transparència” al procés.

Qui la segueix, l'aconsegueix

2011-11-15T08:03:00.003+01:00

Segons el sondeig de Metroscopia publicat ahir a El País, el Partit Popular aconseguirà una aclaparadora victòria electoral el proper 20 de novembre. El partit de Rajoy ha aconseguit aquesta vegada un avanç substancial en tres comunitats autònomes bàsiques per l'elevat nombre d'escons en joc i perquè són tres territoris en els quals el PP ha aconseguit escassos resultats que, normalment, han llastrat les seves expectatives electorals. Són Andalusia, Catalunya i País Basc, especialment la primera, on la bolcada en favor del PP és espectacular.

En aquestes comunitats més complicades per al PP i amb pes en escons, el PSOE va superar en les anteriors eleccions al PP en 34 escons i aquesta vegada és el PP qui guanyaria per vuit. La bolcada més espectacular és la d'Andalusia, perquè fins i tot el 2000, quan el PP va aconseguir majoria absoluta, el PSOE es va mantenir com el partit més votat, però ara els populars estan en condicions d'aconseguir entre 33 i 35 escons, enfront de 23 i 25 dels socialistes. Amb fites tan espectaculars com la de Sevilla, on el PSOE perd fins a tres escons.

No és casualitat que el Partit Popular augmenti vots a Andalusia. A part del desgast socialista i del context de la crisi que fa desconfiar del PSOE, durant els últims tres anys ha estat una constant el poder d'atracció andalús cap als màxims polítics del PP, que no han deixat d'anar-hi i de recórrer la seva geografia.

El punt d'inflexió més visible va tenir lloc el 27 de setembre de 2009. Aquest dia, el PP va aconseguir omplir el velòdrom de Dos Hermanas (Sevilla), un lloc que ha estat, des dels anys de Felipe González, feu i talismà dels grans mítings del PSOE. En les passades eleccions generals, el PSOE va aconseguir el 60% dels vots, per un 28% del PP. Va ser un gran cop d'efecte, i que va sorprendre a tots, ja que el PP va utilitzar la tàctica de la triangulació (en aquest cas territorial, no ideològica) que politòlegs nord-americans com Dick Morris propugnen: passar al terreny de l'adversari. Anant a feu socialista, demostrava el seu poder de convocatòria i la seva capacitat per omplir el mateix espai (el velòdrom) que sempre havia omplert el PSOE, i era aquesta també una de les raons que feien que Javier Arenas, president del PP andalús, anés absolutament cada setmana a visitar aquesta mateixa ciutat encara que només fos una vegada.

La importància simbòlica de Dos Hermanas en la política andalusa l'hem tornat a veure fa poc. El 4 de novembre, el PSOE iniciava allí el seu primer míting multitudinari amb Rubalcaba al capdavant. Volien “recuperar” el seu territori.

Des d'aquest míting del PP en 2009, són constants les visites dels alts càrrecs del partit a Andalusia a totes les ciutats i pobles, però també d'alts càrrecs del PP, incloent a María Dolores de Cospedal, Soraya Sáenz de Santamaría, Ruiz Gallardón o Mariano Rajoy, que ha visitat personalment 140 municipis andalusos els últims anys, la qual cosa suposa més dels que han visitat junts el candidat del PSOE a la Presidència del Govern, Alfredo Pérez Rubalcaba, el president de la Junta, José Antonio Griñán, i el ministre de Política Territorial i expresident andalús, Manuel Chaves, en el mateix període. Aquest desembarcament de polítics del PP es feia amb l'objectiu d'aconseguir guanyar les municipals, però s'ha seguit fent per a les generals. En les municipals els va funcionar i ja en les eleccions de maig d'aquest any el PP es va fer per primera vegada amb la victòria, trencant així una inèrcia de més de trenta anys en els quals ni tan sols podia apropar-se a l'hegemonia imbatible dels socialistes.

En aquesta campanya, que en realitat va començar l'endemà de les eleccions municipals, El PP continua amb la seva estratègia política i organitza els seus actes i mítings en totes les grans ciutats i capitals de província, però també en municipis en els quals el PSOE obté tradicionalment un ampli recolçament ciutadà. Són bastions socialistes que, elecció rere d'elecció, se'ls han resistit als populars. Un bon exemple es va donar el 5 de novembre a Alcalá de Guadaira (Sevilla), on l'alcalde, Antonio Gutiérrez Limones, porta governant des de 1995, o en Écija, que fins a les eleccions de maig mai havia estat governada pel PP. Són tan sols dos exemples, però que parlen del simbolisme que té per a la gent que el PP vagi a la terra dels seus enemics polítics. És un símbol de normalitat democràtica, i de que pot conquerir-ho. El PP ha utilitzat una molt bona estratègia. Qui la segueix, l'aconsegueix, i això sembla que passarà diumenge vinent.

.

Article publicat inicialment en el blog de Fran Carrillo, a qui agraeixo la petició.

Qui canta, el seu mal espanta

2011-11-11T16:42:00.002+01:00

Com indica Jorge Santiago Barnés citant al polític francès Roger-Gérard Schwartzenberg, “En altres temps, la política eren idees. Avui són persones“. La personalitat dels candidats té a veure cada vegada més amb el que pensem i diem sobre ells i amb el que ens fan sentir: confiança, credibilitat i sobretot identificació. I ens identificarem més amb algú alegre, la percepció del qual ens provocarà veure'l amb optimisme, entusiasme, jovialitat o esperança. Una de les maneres ràpides perquè algú ens sembli o ens faci sentir així és a través de la música. Gutiérrez-Rubí diu que “la utilització de la música en la política (sobretot en campanya electoral), ajuda a la connexió emocional amb el ciutadà, a la identificació d'un partit, d'un candidat…de manera molt efectiva”. Quan la música no només s'escolta de fons en un jingle, sinó que és el propi polític qui canta, ens sembla més proper i ens podem sentir més identificats amb ell o ella. Amb la manera alegre de veure les coses i el futur, lluny d'un polític seriós i allunyat de la gent i del seu dia a dia.

Aquesta percepció l'han sentit molts polítics quan s'han llançat, amb la sorpresa del públic, a interpretar alguna cançó. El cas més recent és el de Herman Cain, candidat republicà a les primàries nord-americanes. Cain, que havia estat acusat d'assetjament sexual les últimes setmanes, va sortir al pas amb una conferència de premsa, la qual va acabar cantant amb una excel·lent veu la cançó “He Looked Beyond My Faults”, que no era la primera vegada que cantava en campanya però sí la primera que recollien els sorpresos mitjans. La veritat és que Cain havia cantat tota la seva vida i fins i tot va publicar un àlbum de gospel, Sunday Morning, el 1996 (el qual s'està esgotant en les tendes).

Les seves cançons han començat a sortir a la llum, li demanen que canti en els mítings i fins i tot han creat vídeos electorals amb les seves cançons, barrejant-les amb discursos (com es va fer amb Obama i el vídeo de Yes we can). La cançó que més èxit havia tingut fins ara és la de “Imagine There’s No Pizza“, que va cantar el 1991 utilitzant la música de la cançó de John Lennon i que ja mostrava una introducció patriòtica i, al cantar, el seu gran sentit de l'humor.

En les últimes dècades hem pogut veure a més polítics nord-americans cantant o tocant música. És el cas de Ronald Reagan cantant el 1991, de Richard Nixon i Condoleeza Rice tocant el piano el 1963 i 2008 respectivament, o el senador Robert Byrd cantant una cançó country per a Jimmy Carter. El cas més famós i sorprenent i que va donar la volta al món va ser l'aparició de Bill Clinton el 1992 tocant el saxo al programa de Jay Leno. Encara que admeto que el que més m'ha sorprès és veure a Ted Kennedy cantant a Texas, amb molt humor, “Ay Jalisco, no te rajes”, en espanyol, durant la campanya de 2008.

En altres continents també s'utilitzen les cançons de candidats en campanya. El cas més clar és el del cantant Michel Martelly, escollit president d'Haití, o a Uganda, Yoweri Museveni i el seu rap. Aquí no ens quedem enrere, i dimarts passat Josep Antoni Duran Lleida va sorprendre a tots en aparèixer tocant la bateria, una de les seves aficions, en una festa de les joventuts del seu partit.

L'humor és important en comunicació política. Tot i que de vegades els polítics “canten” quan agafen el micròfon, és també a través de cançons com es poden mostrar sense complexos, divertits, propers… i ens podem sentir més identificats amb ells, perquè ells poden fer el ridícul, però ho fan per divertir-nos i sobretot per divertir-se a si mateixos.

Cita amb l'alcalde

2011-11-10T11:06:00.003+01:00

Sovint s'acusa als polítics de ser poc accessibles, de ser impossible parlar amb ells o fins i tot complicat veure'ls pel carrer i comentar-los coses una vegada han estat escollits. És una sensació de decepció cap al candidat que uns mesos abans era omnipresent, i és, també, una de les majors causes de desafecció política, ja que les relacions establertes amb el candidat/a són vistes com a hipòcrites, una vegada aquest ha aconseguit el poder.

Potser per això, des de l'ajuntament de Vitòria estan intentant arreglar-ho, a través de la creació de la iniciativa “Cita con el alcalde”, que “es concep com una iniciativa pionera per impulsar la Participació Ciutadana “real” a Vitòria i, sobretot, afavorir el contacte directe de l'administració amb els ciutadans“.

La iniciativa dóna continuïtat a la política de proximitat impulsada pel candidat Javier Maroto (PP) durant la campanya electoral, iniciada amb la campanya ‘Vitoria en el corazón‘, en la qual unes bicicletes segmentades amb els noms de cada barri recorrien la ciutat recollint propostes de millora per part dels veïns, o la iniciativa ‘l'equip masterplan’, on Maroto, acompanyat per regidors i voluntaris, recorrien els comerços i els carrers per explicar als ciutadans el programa electoral i les seves 10 prioritats per a Vitòria-Gasteiz.

El polític va aconseguir la confiança de la ciutadania i va ser triat alcalde. Amb “Cita amb l'alcalde” ara Maroto obre les portes del seu despatx als ciutadans particulars. En aquest sentit, es reserven diverses hores de la seva agenda setmanal per reunir-se amb ciutadans a títol personal, que no formen part de cap associació (amb alguna crítica per això), i que tradicionalment no compten amb cap camí per fer arribar la seva proposta, suggeriment o comentari al primer edil.

La iniciativa obre tres canals per reunir-se amb l'alcalde: en el seu propi despatx, al carrer o, fins i tot, al propi domicili dels ciutadans per a casos excepcionals, com a persones grans o dependents, si així ho sol·liciten. L'Ajuntament de Vitòria-Gasteiz ha habilitat un telèfon i un correu electrònic per registrar les sol·licituds, que ha tingut una bona acceptació, rebent en només la primera setmana més de 200 peticions i realitzant 30 reunions. En algun cas ja ha donat alguna solució a les peticions ciutadanes, com posar un banc per a uns ancians; posar uns llambordins prop d'un col·legi com li van demanar unes mares; o col·locar unes escales adaptades en un centre cívic. He vist que la iniciativa també es realitza en ciutats com Soria o León, encara que no sé si funciona igual de bé.

Cap relació serà tan bona com la qual s'aconsegueix quan saps què li importa al teu interlocutor. I mantenir-se prop dels veïns i al seu servei sempre que vulguin, saludant-los o parlant amb ells, és una gran manera de mantenir la confiança per la qual el van votar.

La meva visió del debat: Frazier vs. Alí

2011-11-08T10:52:00.003+01:00

Aquesta matinada ha mort Smokin’ Joe Frazier, un dels grans pesos pesats de boxa de la història. És conegut principalment pels seus tres èpics combats amb Muhammad Ali, el primer dels quals, el 8 de març de 1971, guanyat per Frazier per decisió unànime, és freqüentment esmentat com la baralla del segle. En aquest combat, les entrades eren tan cobejades que Frank Costello, considerat el cap mafiós de la família Luciano, tan sols va poder aconseguir dos seients en lloc dels quatre que acostumava. Fins i tot Frank Sinatra va sol·licitar ser el fotògraf de l'esdeveniment per poder estar prop del ring.

Frazier era un lluitador implacable, temut per la potència dels seus cops i per mai deixar l'ofensiva, amb un descomunal ganxo d'esquerra, que perseguia sense pausa als seus rivals i tenia un estil que va ser comparat amb una locomotora pujant una muntanya. Alí era el fi boxador que encaixava i encaixava cops per poder atacar després amb la dreta. En el combat, Frazier es va llançar a l'atac de principi a fi, assetjant a Alí i connectant amb ganxos d'esquerra cada vegada que s'apropava. Alí va aguantar, va encertar cops amb els seus ganxos i va propinar alguns cops de puny amb la dreta.

No m'agrada la boxa, però si que conec aquest combat històric. I, brutalitat a part, m'ha semblat una bona metàfora del debat electoral d'ahir entre Rubalcaba i Rajoy. El primer va començar atacant molt fort, intentant acorralar a Rajoy amb preguntes i acusacions, parlant literalment del programa electoral del segon i amb alguna proposta (impost a grans fortunes) que era una picada d'ullet clara als indecisos i als indignats. També era molt millor en els plànols d'escolta, on no es veia Rajoy molt còmode.

Si volia tenir alguna possibilitat en aquestes eleccions, el candidat socialista havia de guanyar aquest debat per golejada, per KO. Per això va començar així. Rajoy aguantava i aguantava com un mur. En ocasions ho tenia fàcil i bé après, només dient “i per què no ho han fet quan governaven?” ho podia solucionar.

Ambdós estaven molt nerviosos d'inici, però Rubalcaba mirava als ulls de Rajoy, sabia del que parlava (el discurs de la por a la dreta), ho portava après i improvisava millor; mentre que el segon els ocultava mentre llegia contínuament el que havia de dir. Va ser un començament fort de Rubalcaba i fluix del candidat popular, malgrat aguantar l'envestida.

La curiositat va ser escoltar a Rajoy equivocar-se en el nom de Pérez Rubalcaba, confonent-se amb Rodríguez Zapatero. Va ser un error important que va repetir tres vegades, motivat segurament per falta de preparació del debat (no crec que fos volent). Alguna cosa semblant li passava a Sarah Palin el 2008, que en els assajos en la seva caserna general del seu debat amb Joe Biden l'anomenava contínuament Obama o Obiden. Hagués estat un error greu, per la qual cosa l'equip de Palin ho va resoldre de bon principi: en arribar al debat i saludar a Biden, Palin li va preguntar en directe “et puc dir Joe?”, i així ho va fer tot el debat. Fi del problema.

Un altre error de Rajoy va ser respondre a Rubalcaba que coneixia perfectament la serra de Cadis, enumerant pobles (Cazalla i Constantina). El que ocorre és que els pobles que va enumerar són de la província de Sevilla.

Immediatament després del primer bloc va venir la pausa, cosa que crec que va servir de pilota d'oxigen a Rajoy. Es va poder relaxar i preparar el contraatac. A la volta no era el mateix Rajoy-mur que aguantava i aguantava, va poder també atacar, i durament, a Rubalcaba. Aquest intentava seguir atacant, però ja no sempre podia, i Rajoy el superava en el que li hauria d'haver estat més complicat, en parlar de drets socials. A més, que el candidat socialista ja parlés de Rajoy com el futur president no va ajudar massa. Rajoy sí va saber, sobretot després de la pausa, ficar la frase “si els ciutadans em trien”, molt necessària per evitar una percepció de prepotència.

Rubalcaba no aconseguia treure de les seves caselles a un Rajoy que ja no només aguantava, sinó que atacava deixant caure frases importants en la vorágine del debat, com a “sentit comú” o “jo també vull el millor per a aquest país”… El deixar de llegir, el parlar amb el cor, per exemple quan explicava la seva vida a la diputació de Pontevedra, de jove, atorgava un punt de veracitat i d'emoció al que deia. Per molt que les respostes de Rubalcaba fossin molt bones, improvisant, Rajoy seguia veient-se en aquesta part del debat com més humà, ja que narrava experiències personals i mirava als ulls, en aquest moment ja no els baixava per llegir.

Al final, el missatge definitiu. Tres minuts per explicar el futur. Rubalcaba bé, Rajoy bé. Però que el gairebé segur futur president hagi de dir el seu missatge final, el que diu “mirant a càmera, parlant per als espanyols”, llegint-ho, deixa amb un mal sabor de boca la seva actuació.

En el combat de la nit del 8 de març de 1971, la victòria va ser para Frazier, el púgil que atacava, vencent a Alí en el quinzè assalt, per punts. Ahir, en qualsevol cas, es necessitava un KO, i no es va produir. Els punts (al meu entendre) se'ls va endur Rajoy. Era el seu últim assalt per arribar a la Moncloa.

L'origen de les campanyes "brutes"

2011-11-06T15:07:00.003+01:00

L'any 1824, l'antic Partit Demòcrata-Republicà dels Estats Units, que governava el país de forma ininterrompuda des de 1801, va entrar en crisi; aquest any, en molts Estats del país es triava per primera vegada per sufragi popular directe dels majors d'edat (excepte dones i afroamericans) als “Electors” que al seu torn havien de triar al President d'Estats Units. Aquest fet va ocasionar una divisió en el Partit Demòcrata-Republicà, perquè es presentaven diversos candidats presidencials que es proclamaven demòcrates-republicans i reclamaven directament el vot popular; un d'ells era el general Andrew Jackson, un popular heroi de la Guerra Anglo-Nord-americana de 1812 a 1815.

En aquestes eleccions, Jackson va perdre la Presidència malgrat haver guanyat la majoria en el vot popular a causa del procediment que estipulava que si cap dels candidats obtenia la majoria absoluta, el Congrés Nacional havia de triar al President entre els candidats més votats; i el Congrés, gràcies a Henry Clay -qui va utiltzar la seva influència com a president de la Cambra-, va triar a John Quincy Adams. Va ser el polèmic procés denominat “The corrupt bargain”.

Però llavors Jackson i els seus partidaris van començar a fundar per tot el país les filials d'un nou partit que encara no tenia un nom clar o definitiu; un partit que el seu principal objectiu era portar a la Presidència al General Jackson i fer-li oposició al Govern de “l'usurpador” Quincy Adams. Aquest nou partit va començar a anomenar-se “republicà demòcrata“, que aviat va ser escurçat com a "demòcrates", mentre que els partidaris del status quo i d'Adams es van anomenar els republicans nacionals. Us sonen?

Jackson comptava ja amb el suport de les zones rurals i del sud, però va aconseguir el suport de la poderosa “maquinària” partidista de l'Estat de Nova York; i el seu va ser el primer partit “popular” de la història nord-americana, en mobilitzar a les masses i valer-se d'una xarxa de diaris “populars” i “sensacionalistes”.

En la campanya de 1828, els partidaris, tant en els d'Adams com els Jackson van començar a realitzar esforços per soscavar el caràcter de l'adversari. Malgrat que els dos candidats tenien fortes diferències sobre qüestions substancials, la campanya es va basar en les personalitats i les tàctiques brutes, en ocasions de manera escandalosa.

Pels que detestaven a Andrew Jackson, hi havia una mina d'or de material, ja que Jackson es va fer famós pel seu temperament incendiari, groller i per la seva ignorància (es va arribar a dir que era l'únic polític nord-americà que creia que la terra no era rodona) i havia portat una vida plena de violència i controvèrsia. Havia participat en diversos duels, matant a un home el 1806 i el 1815, mentre manava unes tropes, havia ordenat l'execució de membres de la milícia acusats de deserció. Se li deia per això assassí. Fins i tot el matrimoni de Jackson es va convertir en farratge per als atacs de la campanya. Rachel Jackson, la seva esposa, hi havia estat casada amb un altre home abans que Jackson, i es va plantejar la qüestió sobre quan es va divorciar d'ella el seu primer marit i quan va començar ella a viure amb Jackson. En la campanya, Jackson va ser acusat d'adulteri i atacat per sortir corrent amb l'esposa d'un altre home. La seva esposa va ser acusada de bigàmia.

Els qui s'oposaven a John Quincy Adams es burlaven d'ell denominant-ho elitista. El refinament i la intel·ligència d'Adams es van tornar contra ell. I va ser ridiculitzat fins i tot com un “ianqui” (molt pejoratiu en els estats del sud). Adams, fill del pare fundador i segon president John Adams, va començar la seva carrera en el servei públic, treballant com a secretari de l'enviat nord-americà a Rússia quan encara era un adolescent. Tenia una brillant carrera com a diplomàtic, que va servir de base per a la seva posterior carrera política. En campanya, els partidaris d'Andrew Jackson van començar a propagar el rumor que Adams, mentre exercia com a ambaixador nord-americà a Rússia, havia aconseguit una noia americana per oferir serveis sexuals als tsars russos. L'atac va ser sens dubte sense fonament, però es va estendre ràpidament i s'insultava a Adams anomenant-ho “proxeneta” i dient que aquests regals sexuals havien fet que tingués un gran èxit com a diplomàtic. Adams també va ser atacat per tenir una taula de billar a la Casa Blanca, acusant-ho de malgastar els diners públics (encara que en realitat ho va pagar de la seva butxaca).

Com totes aquestes difamacions i insults apareixien a les pàgines dels diaris partidistes, es van fer de domini públic. Adams estava tan ofès pel que estava passant que fins i tot es va negar a escriure a les pàgines del seu diari des d'agost de 1828 fins al final de les eleccions. Jackson, per la seva banda, estava tan furiós pels atacs contra ell i la seva esposa que es va involucrar més en els atacs, i escrivia als editors de diaris per donar-los pautes sobre com els atacs havien de ser contrarestats i com els seus propis atacs havien de continuar.

El dia de les eleccions, Jackson va guanyar fàcilment el vot popular i el vot electoral (veure vots per territori). Era la veu del poble i realment popular (va guanyar 3 eleccions presidencials consecutives), i era conegut per la seva tenacitat (li deien The Old Hickory –la vella noguera- per la seva robustesa). En tot el país es van crear bastons, barrets, escombres i “pins” amb la imatge d'una noguera.

Va guanyar la campanya de 1828, però va pagar un alt preu. La seva esposa Raquel va patir un atac al cor i va morir abans de la inauguració, i Jackson sempre va culpar als seus enemics polítics de la seva mort, especialment a Adams, a qui va dir que mai perdonaria. Quan Jackson va arribar a Washington per a la seva presa de possessió es va negar a fer la visita de cortesia habitual al president sortint. I John Quincy Adams va correspondre en negar-se a assistir a la inauguració de Jackson.

En tots els sentits, l'elecció de Jackson de 1828 va ser la primera campanya de desprestigi real de la història americana, iniciant així una tradició molt reconeixible, que també ha estat exportada a altres països (encara que esperem que no de manera tan salvatge).

L'engagement a Facebook dels candidats al 20N

2011-11-03T12:47:00.002+01:00

Molts polítics tenen presència, però poca identitat online. Les xarxes socials s'utilitzen per fer campanya, igual que s'utilitzen la resta d'eines de màrqueting i els mitjans. No obstant això, la xarxa no és només difusió (com sí ho és, per exemple, la televisió o la resta de mitjans tradicionals). Internet funciona d'una manera diferent. La difusió és important, però ho és més la capacitat relacional que genera.

És complicat mesurar l'èxit, i molt més mesurar les relacions “bones” aconseguides. I aquestes relacions seran bones sempre que arribi la informació correcta, és a dir, la que aquests simpatitzants potencials busquin, necessitin o que es creï un interès. Es tracta de relacions, no tan sols d'afegir “amics” o “seguidors” a la llista. L'engagement en xarxes socials, quelcom bàsic per saber si s'està fent un bon treball per part de l'equip de campanya era, fins ara, complicat de mesurar. Fa tres setmanes, Facebook va anunciar la millora de l'anàlisi de mètriques per als administradors de cada pàgina per ajudar-los a entendre la participació a les pàgines de fans. Ara a qualsevol pàgina és visible per a tothom una xifra que ajuda al públic en general a comprendre quin és el grau de participació en una pàgina determinada i el seu nivell de popularitat.

El número apareix en la part esquerra de qualsevol pàgina, sota el número total d'admiradors, i porta per títol “are talking about this” (estan parlant sobre això).

Juntament amb Javier Beroiz, hem analitzat i comparat l'engagement dels partits i candidats que concorren a les eleccions generals del 20 de novembre, i els resultats són molt interessants.

Podeu baixar-vos l'estudi en PDF aquí o veure-ho a continuació:

Open publication - Free publishing - More engagement

Les tombes polítiques

2011-11-01T13:40:00.003+01:00

El mausoleu d'Halicarnaso era una tomba monumental de marbre blanc, considerada una de les Set Meravelles del Món Antic. Va ser construïda en honor a Mausolo. La seva tomba va ser tan coneguda que d'aquí ve la paraula mausoleu, que fa referència a grans tombes. Durant tota la història, els sepulcres on reposen els líders polítics solen revestir una aparença tan poderosa com ho fou en vida la dimensió del personatge. Com indiquen a El País, excepte comptats casos de sepelis secrets (el libi Muamar el Gadafi en un lloc desconegut del desert, o Osama bin Laden al mar), la pompa que envolta els ritus funeraris de les personalitats polítiques es tradueix també en el seu últim estatge: marbre, granit i aparença colossal són la norma, com els 11 metres d'altura del panteó de pòrfir patagònic i il·luminació led de Néstor Kirchner a Argentina, per citar només l'últim exemple incorporat a la iconografia funerària mundial. Perquè els mausoleus de grans líders són, més que tombes, una representació a la mesura -moltes vegades ampliada- del propi règim o sistema polític del mort. Una foto fixa davant el vendaval de la història.

Investigant, he trobat nombrosos “aficionats” a tombes de grans celebritats. La web que més m'ha sorprès és The Political Graveyard. Es tracta d'una Web sobre la història política nord-americana i els seus cementiris, que llista polítics i, en cas que no estiguin vius, indica on van ser enterrats. Actualment té 224.230 polítics, vius o morts. És interessant el llistat de cementiris amb més polítics, o amb polítics més importants. És el cas de l'Arlington National Cemetery, amb les restes de 2 Presidents -William Howard Taft (1857-1930) i John Fitzgerald Kennedy (1917-1963)-, 33 membres del govern, 165 congressistes o senadors i 9 jutges del tribunal suprem, a part d'uns quants candidats a la presidència nord-americana que no van guanyar les eleccions. A la Web també es pot buscar per causa i lloc de la mort: morts en guerres, escanyats, caiguts del cavall, en duels, durant la campanya, a tavernes, al congrés, etc… És la Web més curiosa que he vist en temps.

Però existeixen altres Webs semblants encara que no tan centrades en la política, com Find-A-Grave, que llista 70 milions de difunts i indica on estan enterrats, entre ells a 14.500 polítics nord-americans.
Una altra Web extremadament curiosa és la de “Dead Presidents”, creada per Manus Joseph Hand, que conté fotografies de l'autor davant de moltes de les tombes de presidents i grans personalitats polítiques nord-americanes, incloent informació biogràfica de cadascun.

Per si algun dia passeu a prop i teniu curiositat, penjo un llistat ràpid de tombes de grans polítics i les seves imatges, per a què les trobeu bé. A més, avui és 1 de novembre, un gran dia per recordar-los i veure si encara són recordats (o no), a partir de les flors que els envolten.

John Fitzgerald Kennedy (Arlington – imatge)
Édouard Daladier (Père Lachaise, Paris – imatge)
Thomas Jefferson (Monticello, Virginia – imatge)
Franklin D. Roosevelt (Hyde Park, Dutchess, New York – imatge)
George Washington (Mount Vernon, Virginia – imatge)
François Mitterrand (Jarnac, Charente – imatge)
Ronald Reagan (Simi Valley, California – imatge)
Winston Churchill (St Martin’s Church, Bladon – imatge)
Olof Palme (Adolf Fredriks kyrka cemetery, Stockholm – imatge)
Salvador Allende (Cementerio General de Santiago de Chile – imatge)
Charles de Gaulle (Colombey-Les deux églises, Haute-Marne – imatge)
Willy Brandt (Waldfriedhof Zehlendorf, Berlin – imatge)
Néstor Kirchner (Río Gallegos, Santa Cruz – imatge)
Lluís Companys (Montjuïc, Barcelona – imatge)
Manuel Azaña (Montauban, Tarn-et-Garonne – imatge)
Robert Schumann (Scy-Chazelles, Lorraine – imatge)
Konrad Adenauer (Rhondorfer Waldfriedhof, Bad Honnef – imatge)

Si recomaneu alguna que considereu imprescindible, si us plau, deixeu les dades en els comentaris.

No és bó fer-se l'heroi

2011-10-30T09:52:00.004+01:00

La campanya electoral nord-americana de 1840 és considerada la precursora de les campanyes electorals modernes. Martin Van Buren era el candidat demòcrata i llavors president, mentre que l'opositor era William Henry Harrison, del partit Whig.

El 1837 hi havia hagut una colossal crisi econòmica, per la qual cosa el partit Whig veia la seva oportunitat d'aconseguir la presidència. És per això que va triar a un candidat conegut: William Henry Harrison. El candidat, nascut a Virgínia el 1773, procedia del que podria dir-se la noblesa de Virgínia. El seu pare, Benjamin Harrison, havia estat un dels signants de la Declaració d'Independència i va servir com a governador.

William Henry Harrison es va fer conegut com a heroi de guerra contra els indis, el 1812, guanyant la batalla de Tippecanoe, que es va fer popular a l'època. Aquesta figura d'heroi americà és la que volien estimular durant la campanya, sabent que encara que hagués succeït 28 anys abans, podien obtenir vots. El seu eslògan de campanya (el primer que es va fer realment popular en unes eleccions) va ser “Tippecanoe and Taylor too” (fent referència al candidat a vicepresident, John Tyler).

Els demòcrates, per contraatacar, parlaven de Harrison com un pobre vell (67 anys) que vivia allunyat a la frontera, en una cabanya de fusta i bevia constantment sidra. No obstant això, els va sortir malament la idea, ja que era just el que necessitaven des del partit Whig: es va aprofitar la visió de la cabanya de fusta i de la sidra com a exemple de persona normal, com qualsevol altre ciutadà nord-americà, allunyant al candidat de l'estereotip d'home ric i acomodat (que és just el que es criticava de Van Buren). I la cabanya i la sidra van ser adoptades com a símbol de la candidatura. A més, criticaven amb força a Van Buren per la crisi econòmica, anomenant-ho “Martin Van Ruin”.

En els cartells de campanya, que per primera vegada van ser constants a tot el país, apareixia la imatge d'Harrison amb una cabanya al fons, i en els mítings s'oferia sidra als presents. També hi havia cabanyes de fusta per tot el país i ampolles de sidra amb una cabanya com a logo, simbolitzant el suport a la campanya de Harrison. Va ser la primera vegada que material promocional s'utilitzava d'una manera general.

A més, també va ser la primera vegada que s'utilitzava la música i jingles de campanya de manera generalitzada, que parlaven de la valentia de Harrison, de la batalla de Tippecanoe i fins i tot de les cabanyes de fusta, per exemple: Tippecanoe and Tyler Too, The Tippecanoe Club Quick Step, Old Tippecanoe’s Raisin‘, The Invincible Old Tippecanoe o Grand Log Cabin March.

En realitat, en la campanya gairebé no es van parlar els temes polítics, sinó que es va basar en la proximitat al poble (cabanyes i sidra) i el seu historial com a heroi de guerra. I va guanyar.

William Henry Harrison va jurar el càrrec el 4 de març de 1841 i va realitzar el discurs inaugural més llarg de la història. En un dia molt fred, Harrison va parlar durant dues hores a l'escalinata del Capitoli, sense jaqueta ni barret, per mostrar la seva fortalesa com a heroi. Va desenvolupar una pneumònia i mai es va recuperar. Un mes més tard moria, convertint-se en el primer president nord-americà en morir en el càrrec, i en el president que menys temps ho ha estat: de 4 de març a 4 d'abril -30 dies, 12 hores i 30 minuts-. I és que si ja ets president, no te la juguis fent-te l'heroi.

Les frases de l'autopista

2011-10-25T10:36:00.002+02:00

A Tenerife, en el quilòmetre 32 de l'autopista del nord (mapa), i des de 2007, algú anònim penja frases en un cartell de 20 metres en el vessant d'una muntanya, que canvia de text cada pocs dies. Es tracta d'una zona molt visible a causa de l'alta densitat de transit d'aquesta autopista, que sovint té retencions. Es poden llegir frases com “Per què no?“, “No hi ha ningú com tu“, “Aposta-ho tot per tu”, “Digues-li“, “Segueix al teu cor“, “No dono crèdit als bancs”, “Tu crees el teu futur”, etc… Són frases que segons el seu autor, AnoniMan, pretenen fer somriure i propagar l'optimisme (veure vídeo).

A la illa aquestes frases són molt populars, tant que es mostren en un bloc, a Twitter i sobretot a Facebook, on compten amb més de 23.000 admiradors.

Amb tant seguiment a la xarxa, el Partit Popular de Tenerife va tenir un greu error: intentar utilitzar-ho amb finalitats polítiques. Així, a través de photoshop algú va canviar la frase posant “Vota PP. Necessites un gran canvi” i la va penjar en el mur de Facebook del PP Tenerife al maig. Aquests la van tornar a penjar com si fos seva afegint: “l'anònim del cartell de l'autopista del nord també ens recolza”. Podria ser quelcom divertit ja que tothom a Tenerife coneix el cartell, però no van caure en l'enorme força que té AnoniMan a la xarxa i en la seva multitud de seguidors, ni tampoc en què menyspreaven i s'estaven aprofitant del treball i enginy d'una persona anònima a qui la gent admira.

Ahir, des de la pàgina de Facebook del cartell de l'autopista es va penjar la imatge del photoshop, amb la frase “Aquesta foto és una manipulació fotogràfica!!: Aquest projecte es desentén de qualsevol ideologia política, així que preguem una mica de respecte”. Ràpidament va començar a ser compartida a través de les xarxes socials i a ser àmpliament comentada, amb el que el que podia semblar una broma de mal gust del PP de Tenerife s'ha tornat en poques hores una bola de neu contra el partit, amb innumerables crítiques a la manera d'actuar del PP de la illa.

En realitat, dubto que el PP de Tenerife en si tingui molta culpa, sinó més aviat la culpa va ser d'els qui gestionen el seu compte de Facebook, que van pensar que faria gràcia i van penjar la imatge (que ja no està) o que realment van pensar que el cartell existia. És, en qualsevol cas, un greu error no pensar en les conseqüències, especialment per l'esperable difusió a la xarxa. A aquestes hores, el post a Facebook on es denuncia el fotomontaje té 624 m'agrada, 342 comentaris i, el més important, ha estat compartit en els seus murs personals per 290 persones. En uns dies s'haurà oblidat, però és innecessari cometre aquests errors en un compte, el del PP Tenerife, que té 3.600 amics i un bon ús. El no demanar disculpes és encara pitjor.

Gràcies per l'avís a José Frechín.

Massa confiança mai és bona

2011-10-23T19:46:00.003+02:00

El 5 de juliol de 1945 van tenir lloc les eleccions britàniques per a primer ministre. S'enfrontaven el conservador Winston Churchill i el laborista Clement Atlee. Malgrat que algunes ignorades enquestes donaven per guanyador a Atlee, la veritat és que es donava per absolutament segura la victòria de Churchill, el líder que va guanyar la guerra i que va governar al país durant els anteriors cinc anys. Feia ja deu anys de les anteriors eleccions (suspeses durant la guerra), per la qual cosa el partit conservador s'erigia com a gran favorit.

Churchill era extremadament popular i estimat, i gairebé tota la premsa estava al seu favor. El partit conservador també veia segura la seva victòria. És per això que gairebé no van fer campanya, i la poca que van fer va ser per atacar durament als laboristes. Va ser especialment important el discurs de Churchill dient “nazi” al partit d'Atlee: “There can be no doubt that socialism is inseparably interwoven with totalitarianism and the abject worship of the state. Socialism is in its essence an attack not only upon British enterprise, but upon the right of the ordinary man or woman to breathe freely without having a harsh, clumsy tyrannical hand clasped across their mouth and nostrils. (Labour) would have to fall back on some form of Gestapo, no doubt very humanely directed in the first instance”. Aquest atac, completament exagerat, va donar al trast amb la bona imatge de Churchill davant la ciutadania britànica.

Una vegada realitzades les votacions es va haver d'esperar al 26 de juliol, data en què arribaven els vots dels soldats a l'estranger. El resultat, sorprenent, va ser una aclaparadora victòria del Partit Laborista de Clement Attlee, amb 145 escons més que els conservadors. El resultat de l'elecció va ser un xoc important per als conservadors, donada la condició d'heroi de Winston Churchill, però reflectia la creença dels electors que el Partit Laborista estava en millors condicions per reconstruir el país després de la guerra que els contraris.

Sense saber-ho, la guerra i els seus protagonistes –els soldats- havien derrotat a Churchill. La raó és senzilla: mentre els conservadors gairebé no feien campanya ni propostes, i fins i tot atacaven exageradament al contrari, els laboristes prometien plena ocupació, finançada per un impost universal, un servei nacional de salut, i la creació d'un estat de benestar, amb el seu eslògan de campanya “Anem a afrontar el futur”. Aquestes promeses eren bàsiques per als soldats que tornaven del front, sense feina i en molts casos sense casa o malalts. Els laboristes ho van entendre, i el seu relat de campanya es basava en això: cuidar dels soldats i les seves famílies quan tornin a casa.

Els memes fotogràfics en política

2011-10-20T10:52:00.003+02:00

La xarxa, sobretot si té a veure amb el sentit de l'humor, va sovint més ràpid i més enllà del que els polítics pensen. Quan es comet un error, aquest se sol pagar. Si a més estem en campanya, la polèmica –i els somriures- estan servits.

Ahir, el líder del Partit Popular, Mariano Rajoy va penjar una foto de família amb els candidats del partit a Madrid, amb el lema “comença el canvi”. Va ser un error, ja que la foto, presa en un terrat de Madrid, mostra, a l'esquena dels candidats, la contaminació de la ciutat. Des de fa temps la pol·lució s'ha convertit en un problema. N'hi ha prou amb pujar-se al terrat d'un edifici o allunyar-se una mica de la ciutat per veure que la capital li ha sortit una “boina” de contaminació que en les últimes setmanes s'ha accentuat per la falta de pluges. El problema de contaminació ha estat també un arma política, les últimes setmanes, contra l'alcalde, també del PP. Per tant, fer la foto amb la contaminació darrere és un error important i una equivocació en la comunicació política de la campanya, ja que recorda el problema i la crítica que constantment li atribueixen al PP madrileny.

Després de la foto oficial, Mariano Rajoy va pujar al seu Twitter la imatge, que ràpidament va cridar a la creativitat dels usuaris, que van començar a “retocar” mitjançant photoshop la fotografia, i a enviar-la també via Twitter o Facebook, creant el #memePP.

No és la primera vegada que ho veiem. Arran de la mort de Steve Jobs, el passat 12 d'octubre, Roma va aparèixer amb cartells que recordaven a Jobs, amb el lema “Ciao Steve” però amb el logo del partit Sinistra i Libertà, de Nicki Vendola. La polèmica per usar a Jobs per fer campanya va ser tal que Vendola va demanar disculpes. No obstant això, no va quedar aquí, i es va començar a fer burla dels cartells, posant altres imatges amb la mateixa frase i el mateix logo del partit. Per exemple: “Ciao Bin Laden”, o “Ciao Pop Paul”.

En la mateixa Itàlia, al 2009, es van fer famosos els memes anti-Berlusconi, utilitzant una foto que el president havia publicat per desmentir els rumors de que tenia relacions amb una menor (que l'anomenava “papi”). Les fotografies (que presentava a la menor amb els seus pares i Berlusconi) van ser posades en dubte pels internautes i es va crear un blog on qualsevol podia penjar els seus fotomontajes, amb Berlusconi o amb Noemí Letizia i la seva mare. L'èxit va ser tal que els autors de Brinda con Papi van rebre en només dos dies 220.000 visites i 386 fotos.

I l'últim meme mundial (que jo recordi) va ser el de la imatge de Barack Obama i el govern nord-americà en la “situation room” seguint la captura de Bin Laden, al maig d'aquest any. La imatge va tenir molt suc i ràpidament es va començar a retocar, mostrant a Obama jugant a la play station o recreant l'escena amb humor (o mala llet). En aquest cas, no va ser excessivament crítica ni aprofitat pels republicans, sinó més aviat exclusivament sentit de l'humor.

El voluntariat de Rubalcaba

2011-10-18T11:41:00.002+02:00

“Implícate, actúa, comparte!” és l'espai preparat per l'equip de Rubalcaba per aconseguir voluntaris per a la campanya. Tots els partits disposen d'aquest espai, però sovint pequen d'un problema: no ofereixen idees o oportunitats per participar, sinó que són un mer formulari on apuntar-se, sense tenir en compte que unes persones voldran col·laborar més o menys, o que unes persones voldran fer unes coses o unes altres. En el cas de la Web de Rubalcaba, i sense arribar a l'especialització en el voluntariat que sol·licitava Segolène Royal el 2007, sí existeixen exemples d'activitats a realitzar, visibles des de la pròpia Web.

Hi ha moltes maneres de col·laborar en la campanya de Rubalcaba. Des de pegar un cartell, fins a fer una trucada de telèfon. Des de col·locar una cadira, fins a parlar amb el teu veí. Els simpatitzants poden triar com participar:

- En actes públics: Ajudar en les graderies, distribuir material entre els assistents, interactuar amb el públic…
- En acció directa: Participar en accions porta a porta, fer trucades telefòniques, col·laborar en trobades amb votants…
- En acció de carrer: Repartir informació, ajudar a peu de carrer…
- A la xarxa: enviar e-mails, publicar en el blog, participar en xarxes socials…
- Organitza la teva acció: Muntar una acció, al meu carrer, al meu barri, al meu poble, a la meva ciutat; una trobada, un acte, una acció de campanya…

En els tres primers casos, per participar la Web t'envia al formulari de “Voluntaris de Rubalcaba”, per la qual cosa no segmenta per accions a realitzar. “A la xarxa” porta a un formulari per ser voluntarioRED, mentre que per organitzar una acció local directament dóna un correu electrònic on enviar informació sobre cada acte proposat.

També és interessant l'encertada activació del blog de voluntaris “Esta es mi acción”, ya utilitzat en les passades eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2011, encara que han canviat el disseny i el text, que ara òbviament fa referència a la campanya de Rubalcaba.
Es tracta d'un blog col·laboratiu on qualsevol voluntari del partit, o simpatitzant, pot explicar el que pensa o el que ha fet per a la campanya. Tal com indiquen “l'objectiu d'aquest blog és ser el punt de trobada i reflexió sobre el treball dels voluntaris i voluntàries del PSOE. Un blog en primera persona on els seus usuaris expliquen la seva experiència personal del treball com a socialistes. Un espai diferent del PSOE, on els protagonistes són els seus voluntaris i voluntàries, més enllà de la informació política habitual de la nostra presència a la xarxa“. Els diferents voluntaris expliquen el seu dia a dia, algunes campanyes o accions al carrer, el que es troben o el que senten. Es tracta d'una oportunitat per animar-se uns a uns altres, recolzar-se i compartir el seu treball.
En la campanya d'abril-maig es van publicar 97 posts. Ara com ara el blog, reprès al setembre, porta 36, per la qual cosa és probable que superi les publicacions pujades durant les municipals.

El discurs que salvà la vida de Roosevelt

2011-10-16T16:02:00.002+02:00

L'any 1900, el republicà Theodore Roosevelt va ser triat vicepresident dels Estats Units. Però no va estar molt temps ja que el 5 de setembre de 1901 el president William McKinley va ser assassinat. Roosevelt, que llavors tenia 41 anys el va succeir, convertint-se en el president més jove de la història dels Estats Units.

Va repetir mandat en el període 1904-1908, i va declinar presentar-se a la tercera reelecció el 1908. No obstant això, es va enfrontar amb el nou president William Howard Taft, del seu propi partit. Per a les eleccions de 1912 va intentar arrabassar-li la nominació republicana a Taft, però com no ho va aconseguir, va crear el Partit Progressista.

El 14 d'octubre de 1912, durant aquesta campanya presidencial (que va perdre), Roosevelt va rebre un tret del taverner John Schrank a Milwaukee (Wisconsin). La bala es va allotjar en el seu pit després de travessar una funda d'ulleres d'acer i una còpia doblegada del seu discurs, de 50 pàgines que portava en la jaqueta.
Roosevelt, un caçador experimentat, va concloure correctament que ja que no estava tossint sang, la bala no havia penetrat en el seu pulmó, per la qual cosa es va negar a anar immediatament a l'hospital. En canvi, va pronunciar el seu discurs mentre es filtrava la sang per la seva camisa. Va parlar durant 90 minuts. La seva frase d'obertura va ser: “Senyores i senyors, jo no sé si saben que he estat ferit, però es requereix més que això per matar a un ant“. Posteriorment, els rajos X van mostrar que la bala havia travessat tres polzades (76 mm) de teixit muscular i s'havia allotjat en el pit de Roosevelt, però no havia penetrat a la pleura.

A causa de la ferida de bala, Roosevelt va ser retirat de la campanya pel seu equip fins al dia les eleccions. Els altres dos candidats, Taft (republicà) i Wilson (demòcrata) van detenir també les seves pròpies campanyes durant la setmana en què Roosevelt va estar a l'hospital.

Aquestes eleccions, Roosevelt va aconseguir 4,1 milions de vots (27%), enfront dels 3,5 milions de Taft (23%). No obstant això, els 6,3 milions de vots de Woodrow Wilson (42%) i sobretot la divisió en el partit republicà, van ser suficients per guanyar la presidència. Això sí, Roosevelt va aconseguir ser l'únic candidat d'un tercer partit a quedar en segon lloc en unes eleccions presidencials als Estats Units.

Res millor que portar sempre un gran discurs en la butxaca.

Tu també pots ser candidat popular

2011-10-14T19:12:00.002+02:00

En una campanya online, el més important és aconseguir que els simpatitzants s'impliquin en la lluita electoral, no només com a element quantitatiu (posar “m'agrada” o difondre el que diu el partit o candidat), sinó qualitatiu, aprofitant les seves idees i la seva pròpia creativitat pel bé de la campanya, que és el que, en definitiva, cridarà més l'atenció, serà més innovador i, per tant, serà més difós.

No se sol utilitzar a Espanya, però el Partit Popular sí ho està fent per a aquestes eleccions generals. A més, i això és el nou, ho fa a través d'un concurs. El premi: els guanyadors tindran un lloc especial la nit del 20-N a la seu del PP al carrer Gènova. La resta tindran també oportunitats exclusives de participar en la campanya electoral: trobades amb líders, links oficials, ministages amb l'equip de campanya on line de la seva CCAA, etc.

Què han de fer? En el concurs “Tú también puedes ser candidato popular” cal dissenyar una campanya electoral pròpia. Pots utilitzar qualsevol canal per a la teva campanya, Blog, Facebook Twitter… i triar el teu slogan, editar el teu espot electoral, gravar el teu àudio de radio, dissenyar el teu cartell, organitzar un debat o informar als teus coneguts de les propostes concretes “del canvi que cada vegada més espanyols volen”. Competiràs amb els altres candidats escrivint post, rebent comentaris, fent amics, fans a Facebook; followers, tweets, RT o MT, etc… Els concursants tenen fins al 16 d'octubre per inscriure's.

Des de la campanya d'Obama han fet també un concurs, denominat ArtWorks i, com ja va fer en la campanya de 2008, vol aprofitar el crowdsourcing generat pels seus simpatitzants. En aquesta ocasió, demana a voluntaris que dissenyin cartells i postals per il·lustrar el pla d'ocupació d'Obama. Es poden enviar imatges fins al 4 de novembre i el guanyador veurà publicat el seu treball arreu, ja que serà el cartell oficial en campanya d'aquesta temàtica. Es busca a un nou Shepard Fairey.

L'objectiu bàsic d'aquests concursos és que la gent se senti partícip de la campanya, a més d'aconseguir bones idees i bona difusió, però li trobo un problema: que no deixa visible totes les campanyes o materials que realitzen els voluntaris, amb el que, si no ho difon bé, aquests simpatitzants poden sentir-se infrautilizats, a part que ningú pot veure exemples i tenir noves idees de millora. Tot dependrà de la difusió. A Canadà, el New Democratic Party va crear el mateix (encara que sense concurs) el 2009, on els simpatitzants podien idear, allotjar i deixar públic a la seva xarxa social oberta –The Orange Room- els materials que creaven, a més de difondre'ls pels seus propis mitjans i xarxes socials. D'aquesta manera, qualsevol que volgués fer campanya pel seu compte podia trobar qualsevol material o informació que li sigui útil (inclòs el partit, que pot utilitzar el que tots els seus simpatitzants realitzen).

La iniciativa popular suïssa i l'agenda política

2011-10-12T16:10:00.004+02:00

Considerat com una pedra angular de la democràcia suïssa, el dret a la iniciativa popular permet a cada ciutadà exigir que una proposta per modificar la Constitució sigui sotmesa a votació nacional. Per a això, la iniciativa ha de reunir un mínim de 100.000 signatures en 18 mesos. Si el comitè que organitza la iniciativa popular aconsegueix les signatures, l'electorat suís va a les urnes per donar el seu vot. Aquest instrument polític garanteix la seva participació activa en la política.

Teòricament, una iniciativa només pot tractar sobre assumptes constitucionals, però en la pràctica han estat aplicades per a temes molt variats. La gran majoria de les iniciatives populars no aconsegueixen l'aprovació del poble electoral. Els temes de les iniciatives són molt variats, entre els quals cap esmentar una iniciativa per a una retallada del pressupost militar de l'exèrcit suís (rebutjada), o també una iniciativa que pretenia limitar el nombre de residents estrangers a Suïssa a un 18% (rebutjada). En els últims temps s'han aprovat altres iniciatives molt polèmiques: la votada en 2009 per prohibir la construcció de minarets i la iniciativa que en el mes de novembre de 2010 va ser portada a les urnes per aprovar l'expulsió de delinqüents estrangers.

Iniciatives ja una mica més curioses van tractar sobre temes com la liberalització en la gestió dels casinos (aprovada), la protecció dels aiguamolls (aprovada) i la prohibició de la producció i la venda d'absenta (aprovada). La primera iniciativa que es va proposar es va sotmetre a votació pública el 1893. Reclamava la interdicció de matar el bestiar conforme al ritu jueu en els escorxadors, iniciativa aprovada pel poble electoral a despit de l'advertiment contrari del parlament.

Si bé la iniciativa popular va ser creada per permetre que els ciutadans intervinguin directament en la política, tant els partits com els grups d'interès la prenen avui dia com un instrument eficaç per dictar l'agenda política suïssa.

El nombre d'iniciatives llançades per diversos participants polítics augmenta constantment en els últims anys. Segons estadístiques governamentals, 82 iniciatives populars van ser proposades entre 2001 i 2010, enfront de només 29 entre 1961 1970. Gairebé la meitat de les iniciatives proposades pels partits i els grups d'interès en els últims 40 anys ha estat sotmesa a votació popular. Però només el 10% d'elles, és a dir 11 de 121, van ser aprovades pel poble.

En període electoral les iniciatives augmenten. El proper 23 d'octubre hi ha eleccions generals i com és habitual, la iniciativa popular sobresurt com un «arma de campanya» emprada pels partits polítics, grans i petits (aquest any hi ha 14 iniciatives en curs). L'objectiu principal, almenys en un any electoral, és estar present en el debat polític posant un assumpte en dubte. Durant els mesos que dura la iniciativa, el tema és centre d'atenció i debat, la qual cosa fa augmentar la visibilitat del partit que ho recolza i d'aquells que estan en contra.

En totes les webs dels principals partits hi ha una secció d'iniciatives populars propiciades per aquests. El partit amb més escons, la Union démocratique du centre (UDC) té diverses iniciatives contra la inmigració o a favor de disminuïr impostos a les famílies. Le Parti Socialiste (PS) té iniciatives en marxa a favor de la sanitat pública, de l'energía sostenible o d'un salari mínim per als treballadors. Fins i tot busquen voluntaris, a través delClub référendaire, que es comprometin a buscar 10 signatures cadascun. En el Parti démocrate-chrétien fan campanya pel No a la propera iniciativa popular que es votarà, al febrer, sobre la prohibició de posseir armes. Per la seva banda, Els Verds proposen, entre altres, una iniciativa per acabar amb les nuclears i una altra a favor de l'economia verda.

A Suïssa estan acostumats a exercir les seves idees mitjançant el vot. No han d'esperar quatre anys per dir el que pensen. Si aconsegueixen que un de cada 77 suïssos signi una iniciativa, aquesta es vota entre tots. A Espanya, malgrat que no permeten votar, les iniciatives legislatives populars (ILP) es poden portar al congrés aconseguint 500.000 signatures (una de cada 92 persones), o 50,000 signatures en 120 dies en una comunitat autònoma, que és el que va donar via lliure per tramitar la proposta de Llei en el Parlament de Catalunya per abolir les corridas de toros.

Una iniciativa popular no només serveix per modificar una llei, sinó que la seva importància està en que pot marcar l'agenda política, reforçant la imatge d'un partit i enviant un sol missatge a la ciutadania, importantíssim en any electoral. Almenys, a Suïssa.

La sabata de Khrushchev

2011-10-11T17:09:00.002+02:00

Una de les imatges més icòniques de la Guerra Freda va ser la d'un furiós Nikita Khrushchev, Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica, blandint la seva sabata mentre assistia a una reunió de l'Assemblea General de l'ONU al setembre de 1960.

Aquell dia, el delegat filipí estava al faristol, criticant durament a la Unió Soviètica per la seva política contra els drets civils a Àsia. De sobte, el delegat romanès va començar a cridar i insultar al ponent des de la seva cadira, i el propi Khruschev colpejava amb ràbia la seva taula, tant que va trencar el seu rellotge i va caure al terra. En ajupir-se, el premier soviètic es va treure la sabata i la va deixar també sobre la taula. Totes les càmeres de televisió i tots els fotògrafs es van llançar a immortalitzar el moment en què copejaria la taula. Però mai ho va fer, només la va agitar breument en l'aire.

No obstant això, els mitjans de comunicació de mig món ho van narrar com si ho hagués fet, i encara avui dia, en parlar de Khruschev, es recorda quan va colpejar amb la seva sabata la taula a l'ONU. També es van realitzar fotografies retocades perquè semblés que el premier blandía la sabata al faristol, encara que ni tan sols es va aixecar. Era la guerra freda i no hi havia imatges en directe. Ara potser seria diferent, o potser la llançaria perquè resultés més impactant.

Rick Perry i la ciència en campanya

2011-10-05T15:33:00.002+02:00

L'any 2006, Rick Perry (actual candidat presidencial republicà) es presentava a governador de Texas. S'aproximaven les eleccions i el seu director de campanya i estratègia, Dave Carney, va voler “assegurar el tir”. És per això que va cridar a quatre prestigiosos científics socials de Yale perquè poguessin provar les seves teories i quantificar-les durant la campanya: Donald Green, James Gimple, Alan Gerber i Daron Shaw. A més, era molt més barat que encarregar estudis propis. Alguns d'ells, com Donald Green i Alan Gerber, ja havien parlat dels seus estudis, però calia provar-los, ja que com ells mateixos indicaven en els seus llibres, eren sempre campanyes locals.

En el transcurs d'aquest any, els “cap d'ou” -com se'ls coneixia dins de la campanya-, van realitzar experiments que van provar o no l'efectivitat de diferents accions polítiques: les aparicions de candidats, anuncis de televisió, trucades telefòniques automàtiques, correu directe, debats, aparicions en mitjans de comunicació, emailing, porta a porta… Molts d'aquests estudis havien estat ja realitzats per diferents acadèmics, però mai dins d'una campanya a gran escala com podia ser la de Texas, amb les facilitats que l'equip de campanya els donava. Els resultats d'aquestes proves de 2006 van canviar radicalment la forma en què Carney va prioritzar el temps del candidat i els diners de la campanya, tant la de 2006 com la de 2010, en què Perry va ser reelegit.

A través dels seus estudis quantitatius van descobrir interessants idees respecte a la importància relativa que té la presència en debats electorals o en mitjans tradicionals, i van descobrir la grandíssima importància que té la presència física del candidat prop dels votants. Van provar, a través de trucades a telèfons i a la geolocalització, que la presència de Perry a cada ciutat va tenir un impacte: el seu índex d'aprovació va pujar, van augmentar les contribucions econòmiques i va augmentar el nombre de nous voluntaris després de cada acte públic. En els anuncis de televisió, en canvi, malgrat que hi havia un fort impacte, aquest era breu (això ja serà per a un altre post). Les troballes van portar Carney a enviar a Perry a llocs amb molta gent (mercats, centres comercials, bars i restaurants coneguts) de grans i petites ciutats, però també a limitar la seva presència en debats electorals, que no reportaven molts vots (tan sols ha anat a quatre debats en els últims 10 anys i es va negar a debatre el 2010 amb el candidat demòcrata a governador, Bill White), o fins i tot a no rebre “endorsements” de diaris, ja que no servien per a molt (Perry no va rebre cap recolzament dels principals diaris de Texas, però encara així va derrotar amb facilitat al seu oponent). Per a la campanya només importaven aquelles accions que podien oferir dividends (electorals o econòmics) al candidat. Això ocupava tot el seu temps.

Una altra idea: en comptes d'aparèixer a televisions estatals, gràcies als seus constants viatges (5 de cada 7 dies) apareixia en nombrosíssimes televisions locals, molt més properes als ciutadans. També evitava així veure's com algú que només està a la capital. Els acadèmics van demostrar a través de l'estudi de la seva presència en premsa i TV que el candidat tenia molt més impacte positiu en premsa quan estava visitant poblacions petites que quan parlava a la capital (Austin). És per això que es va decidir gastar diners en avions o trens perquè estigués en directe, en comptes d'anuncis en aquesta mateixa premsa.

Totes aquestes idees les explica Sasha Issenberg en el seu capítol “Eggheads: Inside the Brainiest Political Operation in America”, del llibre “The Victory Lab”, que publicarà l'any vinent. Ara com ara tan sols està disponible en epub aquest capítol sobre Perry. Molt recomanable.

Com millorar la relació polítics-periodistes

2011-10-04T15:42:00.003+02:00

Divendres passat va tenir lloc el Beers&Politics. on vam comptar amb la participació de Roger Mateos, redactor de l'Agència EFE-Barcelona (Secció Política) que, des de 2002 segueix a diferents partits en actes, campanyes i en el Parlament de Catalunya, i a qui agraïm la seva presència. Us passo un resum:

Sona a tòpic, però és cert: periodistes i polítics es necessiten mútuament, mal que els pesi... Els periodistes necessiten informació que només els poden subministrar els polítics. I els polítics necessiten difondre el seu missatge a través dels mitjans de comunicació. Primerament, caldria tenir clares unes idees:

Categories de polítics, segons la seva relació amb periodistes (classificació d’acord amb la pròpia experiència professional):
1. Pànic als periodistes: polítics que temen ser vistos o enxampats parlant amb periodistes per propis companys de partit i creuen que seran represaliats per la cúpula i titllats de “xivatos”. O polítics que simplement tenen por dels periodistes perquè no saben com tractaran la informació que els pot oferir, desconfien de l’ús que se’n farà de la informació.
2. Adictes a les filtracions: responsables de comunicació d’un partit o institució, el seu propi càrrec ja els exigeix un contacte constant amb periodistes, han de gestionar la informació del seu àmbit, utilitzen els mitjans per difondre missatges, intenten controlar el “quan” i “a qui” es filtra la notícia. També poden entrar dins d’aquest grup els “conspiradors”, polítics que pel seu compte tenen els seus propis contactes periodístics i els utilitzen per donar pistes sobre informacions que els poden afavorir a ells o perjudicar a algun rival.
3. Grup intermig: la gran majoria. Si t’hi apropes, pots tenir-hi una bona relació, poden ser font puntualment, no tenen massa problemes d’agafar-te trucades, conversar off-the-record sobre qüestions diverses. N’hi haurà de més oberts i de més tancats, però tots poden ajudar-te en algun moment. I també ells se’n poden aprofitar de la relació: periodistes poden oferir-los informació d’altres partits o del seu propi que ells no coneixen.

Categories de periodistes, segons la seva voluntat de relacionar-se amb les fonts:
1. Inèrcia funcionarial: aquells que es limiten a fer el “carril” (actes i rodes de premsa oficials habituals, amb convocatòria per tots els mitjans de comunicació), sense intenció d’anar més enllà, ni fer trucades a les fonts per fer informacions amb valor afegit.
2. “Dona’m alguna cosa...”: definició acunyada pel periodista econòmic Marcos Lamelas (EFE), es refereix a aquells que apreten les seves fonts perquè els passin alguna exclusiva, estan a l’espera que els polítics els donin alguna informació de valor, n’esperen “caritat”. Volen fugir així del simple “carril” i fer informació amb valor afegit. Però polítics (o gabinets de comunicació) no han de patir, perquè poden decidir com i quan filtrar-ho.
3. “M’han explicat que...”: aquells que truquen a les seves fonts per acabar de confirmar una notícia que ja els ha arribat d’altres vies a les seves mans (o no), fruit d’una bona agenda de contactes. Pels polítics i responsables de comunicació, són els més “perillosos”, però alhora són els més bons i els que millor relació cal tenir-hi.

En general, una regla d’or per a un polític hàbil i desacomplexat es cultivar una bona relació amb periodistes, no tenir por, saber relacionar-se, estar obert a fer cafès, despenjar les trucades, contestar missatges, aturar-se per fer off-the-records. Mantenint les distàncies que calgui, però sense ser un mur infranquejable.
Mostrant-se tancat, arisc o antipàtic no hi guanyarà res. Els periodistes, per bé o per mal, hauran de parlar de tu en algun moment en les seves cròniques. Tenint una actitud fatxenda o malcarada potser no perjudicarà la seva imatge dins les cròniques, però el que és gairebé segur és que tampoc l’afavorirà. A més, tancant la porta als periodistes t’impedeix beneficiar-te del doble flux d’informació.
Pot passar perfectament que, tot i tenir bona relació amb un periodista, aquest publiqui una informació que perjudica els teus interessos. Però és que és la seva feina. Ell treballa per un mitjà que ofereix notícies, no pel gabinet de premsa del teu partit. Però tenint-hi bona relació el permetrà almenys contactar-hi directament per oferir la teva pròpia versió dels fets.

El tractament discret de les fonts és sagrat. Hi ha polítics que, pel seu alt estatus o pel seu càrrec, estan en permanent contacte amb periodistes i ningú no s’estranya. N’hi ha d’altres que també s’hi poden relacionar, però que temen que dins del seu partit se n’assabentin massa. Per això és essencial teixir una relació de confiança, on el periodista demostri que el polític no ha de patir per la discreció, on el periodista sàpiga garantir l’anonimat de les fonts i sàpiga respectar que determinades informacions, si el polític li ho demana, no les pot publicar mai, per molt llamineres que siguin.

Off-the-records. Molt sovint, en acabar una roda de premsa o pels mateixos passadissos del Parlament, es formen els anomenats “corrillos” de periodistes que envolten algun polític, que explica més distesa i relaxadament alguna interioritat, alguna dada que no ha volgut explicar a micròfon obert. En aquests casos, cal deixar clares una sèrie de coses per evitar malentesos:
- Pot haver-hi off-the-records on el polític permet que alguna de les informacions que ha donat fora de micròfon sigui difosa citant “fonts”, sense que aparegui el seu nom.
- Però n’hi haurà d’altres de més delicats, que el polític deixa anar alguna exclusiva molt temptadora, però demana que en cap cas es publiqui. Més d’un cop hi ha hagut malentesos, quan el polític no ha deixat clar si una part del seu off era publicable o si tot l’off s’havia de mantenir en secret.

Beers&Politics: millorar la relació polítics-periodistes

2011-09-29T08:46:00.003+02:00

Demà divendres, 30 de setembre, a les 20h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és “Com millorar la relació polítics-periodistes“, a càrrec de Roger Mateos, redactor de l'Agència EFE-Barcelona (Secció Política) que, des de 2002 segueix a diferents partits en actes, campanyes i en el Parlament de Catalunya. Roger és llicenciat en Ciències Polítiques i llicenciat en periodisme. També ha col·laborat com a redactor en la revista El Temps i en la revista Playboy. És autor del llibre ““El país del presidente eterno. Crónica de un viaje a Corea del Norte”, el 2006.

El lloc serà el bar Jos-Mik (C/ Milà i Fontanals, 29), cantonada amb carrer Igualada/Torres. Prop del metro Joanic o Verdaguer. Sentim avisar tan tard, però hem tingut problemes logístics: el bar on ho anàvem a fer ha tancat i hem hagut de buscar-ne un altre ;-)

Per a aquells/as que mai heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/as els presents.

Solem reunir de 15 a 35 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades:

- "Ciberguerrilla", amb Jose Rodríguez
- "Open Government", amb Carlos Guadián
- "El valor de les relacions institucionals", amb Ernest Benach
- "Humor i política", amb José A. Pérez
- "Enquestes en període electoral", amb Vicent Martínez
- "L'estratègia electoral a Catalunya", amb Pau Canaleta
- "Com escriure un bon discurs", amb David Redolí
- "La campanya electoral britànica", amb Edgar Rovira
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé

El míting de balcó

2011-09-22T17:37:00.003+02:00

Domingo Tortorelli era un polític uruguaià, que es va presentar consecutivament a les eleccions de 1942 i de 1946, per a la presidència del país, pel seu partit “La Concordança”.

El seu balcó, a l'avinguda "18 de Julio" cantonada amb Juan Paullier, de Montevideo, estava estratègicament situat, just en el camí que recorrien setmanalment desenes de milers de persones, que passaven pel seu carrer d'anada (o de tornada) a l'estadi “Centenario” per veure algun partit de futbol. Totes les tardes treia el cap a la seva gran balconada i envoltat de les banderes del seu partit i de grans pòsters, donava discursos davant els sorpresos vianants.

Des d'allí es va fer molt famós entre els ciutadans de Montevideo. En primer lloc perquè era incansable cridant des de la seva balconada, per la seva oratòria i per la seva simpatia, que arrencava “hurras!” mentre parlava. En segon lloc, per les seves propostes electorals extravagants si arribava a ser president. La més coneguda d'elles és la de fer carreteres només de baixada (per estalviar combustible), la de posar fonts amb llet a cada cantonada per als nens, baixar a la meitat el preu del vi i el sucre, obligar al matrimoni als 25 anys (perquè naixessin bonics nens), posar sostre a l'estadi del Centenario (en els anys 40 era una quimera), construir 200 cinemes gratuïts, posar sostre a les places perquè els pobres no dormissin al ras, decretar que la jornada laboral seria únicament de 15 minuts, crear una Venècia (amb góndoles incloses) en una zona del país, etc…

També baixava del balcó i recorria pobles i ciutats, sempre acompanyat de moltíssima gent que acollia les seves idees amb humor. La gent li tenia afecte encara que no el podia prendre molt de debò per l'absurdesa de la seva plataforma política. Aquí es barrejaven absurds, irrealitats i somnis impossibles que buscaven per tots els mitjans fer feliços als seus potencials electors. Fins i tot va publicar un diari, editat i escrit només per ell, on en la portada posava, per impressionar, que tenia un tiratge de 500.000 exemplars.

Tortorelli comptava, per a la seva activitat, amb la invalorable ajuda de la seva esposa Anatolia Manrupe (candidata a vicepresidenta –quelcom inèdit en l'època-) fent de secretària del Partit. Anatolia repartia pamflets als transeünts, mentre Tortorelli, des de la balconada de la seva casa, feia els seus discursos.

Encara que despertava molta simpatia i va ser realment popular (encara se'l recorda i fins i tot es va fer una sèries de televisió sobre ell) mai va treure més de 50 vots en les eleccions generals. Quan em van explicar fa uns dies la història (gràcies a la gent del Bar Cambalache) em van venir dues idees al cap. La primera és que hi ha candidats que aprofitaven qualsevol espai per aconseguir visibilitat, i res millor que un balcó en un lloc increïblement concorregut. La segona lliçó és que, encara que no es tinguin possibilitats, també amb humor, simpatia i ganes poden fer que la gent s'interessi per alguna cosa i ser recordat fins i tot 70 anys després.

Tortorelli va ser possiblement un dels primers polítics bufos. No va sortir escollit en aquesta època, per descomptat. Potser per això els carrers encara són de pujada.