Antonio María d'Orleans, duc de Montpensier, va néixer prop de Paris i era fill de Lluís Felip d'Orleans, rei de França. El 1830, amb tan sols sis anys, el seu pare va accedir al tron, amb el que es va convertir en príncep francès. Era el cinquè en la successió, per darrere de quatre germans.

És per això que es va dedicar a la carrera militar i a estudiar, encara que mai va perdre l'interès per regnar i per això va intentar casar-se amb Isabel II, reina d'Espanya. Aquest projecte de noces no va poder realitzar-se per les amenaces angleses, que no volien una aliança hispano-francesa. Així doncs, el duc de Montpensier es va conformar amb casar-se amb la germana d'Isabel, María Luisa Fernanda de Borbón, el 1846.

El 1848 va caure la monarquia a França (com a anècdota s'explica que el dia de la fugida del palau de les Tulleríes, assaltat per la multitud, el duc va oblidar a la seva esposa, que es va lliurar del saqueig per l'ajuda d'un diputat). El duc es va exiliar a Espanya amb la seva esposa, concretament a Sevilla.

Les seves ànsies de regnar eren grans, i tenia una gran oportunitat donat que la reina Isabel II no tenia fills (es deia que el seu marit, el rei Francisco de Assís, era impotent o poc interessat en les dones), per la qual cosa la corona passaria a la seva germana i el duc de Montpensier seria rei d'Espanya. No obstant això, les coses no surten com tenia previst, ja que la reina va tenir, amb diversos amants, fills oficialment legítims.

Vist que no aconseguiria regnar així, el duc d'Orleans va començar a orquestrar la manera de treure la reina del tron, intentant derrocar-la, i per aconseguir-ho va finançar el que seria la Revolució Gloriosa de 1868, per la qual cosa va ser exiliat. Però la reina va caure, i el duc va tornar a Espanya i va començar la campanya per la seva candidatura al tron vacant.

Era el màxim favorit, per la seva amistat amb el General Serrano i el General Topete (i pagaments fets per al seu exèrcit) i perquè amb ell seria reina d'Espanya l'altra filla de Fernando VII, la seva dona Luisa Fernanda.

Desgraciadament per a ell, un simple article de premsa es va creuar en el seu camí. Ho havia publicat en el diari “La Época” l'infant don Enrique de Borbón, germà de l'ex rei Francisco de Assís, denunciant les maniobres per ocupar el tron espanyol “del duc francès”. Va ser aquest adjectiu, francès, el que li va creuar els cables, i va demanar un duel amb don Enrique, que va tenir lloc en Carabanchel, el 12 de març de 1870. En principi, el duel era “a primera sang”, és a dir, guanyava qui primer feria a l'altre. Va haver-hi diferents trets fallits, intentant no matar a l'adversari sinó ferir-lo, però ningú encertava. En el cinquè tret, Montpensier s'ho va pensar millor i va disparar directament al front de l'infant, que va caure mort.

Però aquesta victòria seria en realitat la major derrota de la seva vida, per la identitat del mort. Don Enrique de Borbó era infant d'Espanya per naixement i no per matrimoni, nét de Fernando VII i germà del rei Francisco de Assís, el marit d'Isabel II. Montpensier havia vessat sang real espanyola i això li treia totes les possibilitats de regnar en la Cort de Madrid. Quan el 16 de novembre de 1870 les Corts Constituents van votar qui havia d'ocupar el tron espanyol, el “duc francès” només va obtenir 27 vots, enfront dels 191 del candidat del general Prim, el príncep italià Amadeu de Savoia.

La rebequeria del duc de Montpensier va ser tal que es va negar a reconèixer al nou rei, va perdre el seu grau de capità general i va ser exiliat a Balears, encara que tornaria a Madrid en ser triat diputat per Sant Fernando (Cadis). Aquí va tornar a conspirar contra Amadeu, com havia fet contra Isabel II, i alguns van assenyalar la seva mà com la que va pagar als assassins del general Prim.

Encara es va apropar, tot i que indirectament, al tron d'Espanya el 1877 quan el jove Alfons XII, nou sobirà reposat després dels fracassos d'Amadeu i la I República, es va enamorar de la filla de Montpensier, María de las Mercedes. Però tampoc va tenir sort per ser el sogre del rei. La desgraciada Mercedes només va viure sis mesos i un dia després de les noces. I encara que Montpensier ho va intentar, Alfons XII no va voler casar-se amb una altra de les seves filles.

El duc mai va poder regnar, i mira que ho va intentar. Potser si hagués disparat a la cama, i no comès l'estupidesa de disparar al cap de don Enrique, hagués estat rei. Un gran rei, segons Pérez-Galdós: “gran príncep, un polític de talent i l'home més ordenat i administratiu que teníem en les Espanyes [...] Si vingués una revolució grossa i calgués canviar la monarquia, cap com aquest per fer-nos caminar drets i ajustar-nos els comptes; creguin-ho, cap com aquest Montpensier”. Però el destí és el destí.

El passat 17 de novembre, un grup de vint manifestants ocupaven, amb les seves tendes i sacs de dormir, el centre de la Bank of America Plaza, a Los Angeles (la plaça del City Hall -el campament principal- estava plè feia un mes). Entre els manifestants, Sarah Mason, una noia de 25 anys que treballa en una galeria d'art a Santa Mónica i que portava tres setmanes dormint allí, encara que cada dia anava al treball. Aquest dia de novembre, ja a la tarda, la tensió anava en augment. Mentre els envoltava la policia perfer-los fora, els manifestants van muntar una cadena humana per defensar les seves tendes de campanya. Ted Soqui, un fotògraf freelance que sol treballar pel L.A. Weekly, estava allà per obtenir les imatges, i, d'entre totes les mirades, va veure la de Sarah i va començar a fotografiar-la i a parlar una mica amb la noia. Soqui va prendre diferents fotos d'ella, amb i sense bandana (la portava per si la policia llançava gas lacrimògen), des de diferents angles, i va enviar les fotos als seus clients i les va publicar en el seu blog.
Més tard, Sarah, amb la resta dels seus companys/as va ser detinguda per la policia.

Gairebé al mateix temps de prendre's aquestes imatges, s'estava decidint, en la revista Times, qui anava a ser la persona de l'any, inclinant-se per la figura del manifestant, tant nord-americà, com de les primaveres àrabs, com els “indignats” europeus. L'autor de la portada era l'artista Shepard Fairey i, d'entre totes les imatges que li van enviar per realitzar la seva creació, va triar la de Ted Soqui amb Sarah Mason per inspirar-se i crear una combinació amb la seva cara i aspectes d'altres fotografies, des d'Egipte a Moscou (26 imatges, segons ell).

La revista Times va avisar a Soqui i va adquirir els drets (perquè no passés el mateix que amb el cartell d'Obama que Fairey va realitzar), i va ser el propi Soqui qui va aconseguir localitzar a Sarah, trucant una a una a totes les galeries d'art de Santa Mónica per localitzar-la. A la quarta trucada ho va aconseguir i Sarah va accedir, encara que no ha volgut en cap moment aparèixer en els mitjans de comunicació i s'ha enclaustrat fins que passi tot.

Tal com va indicar Soqui, “la imatge, la persona de l'any, el manifestant, ho encarna l'esperit de Sarah, i sobretot els seus ulls”, representants simbòlics dels moviments socials a tot el món. Aquesta és la història de la seva foto.

Barcelona acollirà els dies 23 i 24 de febrer la segona edició del Congrés de Comunicació Política de Catalunya (CCPC). Una trobada que tindrà lloc a l'auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, i on es tractaran les últimes novetats i tendències en matèria de comunicació política i ciutadania.

En molt poc temps moltes coses han canviat, el que abans era dogma ara pot ser fins i tot negatiu. Avui, fem política des de les institucions però també des de les places, els barris, Internet. La política institucional té competidors. La política ha pres el carrer i avui més que mai en la història de la humanitat, els ciutadans estan connectats a l'instant. Els mitjans tradicionals han deixat de tenir el monopoli de la comunicació i ara són els ciutadans, connectats en xarxa, els que consumeixen i creen informació escollida i buscada.

El món canvia de pressa i la comunicació ha de créixer amb ell. El CCPC és una oportunitat per trobar-se de nou amb experts en diferents matèries i que, sota el títol genèric del Congrés, “Comunicació en Xarxa i Ciutadans Globals” tractaran un ampli ventall de temes que segur seran interessants.

Entre els ponents, Mark McKinnon, Mònica Terribas, Josef Ajram, Arcadi Oliveres, Renato Pereira, Estrella Montolío, Alfonso Alcántara, Yuri Morejón, Yago de Marta, Toni Aira, i jo mateix. En el meu cas, compartiré taula amb Juan Víctor Esquerre, parlant –segurament- sobre noves eines de segmentació online: ubiqüitat, campanyes segmentades i VRMs. També hi ha obert un call for papers para tots aquells que vulguin ser ponents.

Podeu formalitzar ja la vostra inscripció i seguir tota la informació a Facebook, Twitter i Vimeo. I veure el vídeo promocional, aquí.

El passat 6 de desembre, les llàgrimes de la ministra italiana Elsa Fornero, mentre anunciava les retallades que faria el nou govern del tecnócrata Mario Monti, van conmoure a Italia i van donar la volta al món. Mentre explicava les decisions preses, va trencar a plorar. La reacció de Fornero va sorprendre, doncs té fama de posseir un caràcter de ferro. Es tracta d'una dona menuda però enèrgica, amb les idees clares, excel·lent oradora. Però l'emoció va poder amb ella. Sobre la seva actitud, va haver-hi reaccions per a tots els gustos, des d'els qui van mostrar simpatia per l'espontaneïtat dels seus sentiments fins als que ho han vist com a confirmació de la injustícia comesa amb els pensionistes. El diari berlusconià Il Giornale va titular en portada: “El Govern plora; nosaltres, més“. Les llàgrimes van humanitzar al govern italià, en la persona de Fornero. Com indica Antoni Gutiérrez-Rubí, “un pot trencar a plorar per motius molt diversos. Jo no sé si en aquesta ocasió és per tristesa o impotència, però en tot cas reflecteix una sensibilitat i un dolor que humanitza a qui ha de prendre les dures decisions”. Aquestes llàgrimes van aconseguir, voluntària o involuntàriament, que l'endemà només es parlés d'ella, no de les retallades. Havia triomfat el pathos, el que Aristòtil anomenava en el seu llibre “Retòrica”, la persuasió a través dels sentiments.

Les llàgrimes, quan són reals, canvien la visió que es té d'un polític/a. Plorar és quelcom personal, privat, que si surt a la llum ens fa tenir empatia amb aquesta persona, ens mostra que és igual que qualsevol i que té sentiments i sensibilitat. Sorgeixen quan hi ha tristesa, i les llàgrimes són directa o indirectament útils sota certs estats de la ment, per alleujar o gratificar certes sensacions (deia Charles Darwin), la qual cosa fa activar en el sistema nerviós l'activitat fisiològica associada a la producció de llàgrimes, s'augmenta la producció de cortisona en sang, així com s'activa l'amígdala. I li ocorre a tota l'espècie humana, com teoritzaren el propi Darwin o més recentment Paul Ekman (Mentre que els nostres pensaments són totalment privats, la majoria de les nostres emocions es detecten per un senyal distintiu que ajuda als altres a comprendre com ens sentim) o Randolph Cornelius, que en el seu llibre The Science of Emotion, indica que si l'expressió natural està subjecta a l'evolució per selecció natural, llavors tots els membres d'una mateixa espècie haurien d'exhibir les mateixes expressions emocionals. En la humana succeeix, i és això el que fa aparèixer l'empatia. Si qui plora té una posició de poder, s'humanitza i la visió que es té d'ell o ella es posa al nivell de la resta de ciutadania.

I les llàgrimes no només aconsegueixen empatia cap al polític, sinó que demostren que ell o ella també és empàtica, que es posa en el lloc dels altres –per exemple en el cas de Fornero-. Com indicava Albert Medrán, l'empatia ha de ser la base del nou carisma del lideratge emocional. Un carisma basat no en la duresa, la resolució o la fortalesa de qui aspira a governar un país, sinó [jo afegeixo “també”] en aquella persona que comprèn als ciutadans d'aquest país. Necessitem entendre que els nostres líders senten tant com nosaltres. I els nostres polítics han d'entendre què sentim per dirigir-se millor, de forma més eficient, a la ciutadania”.

Les emocions, somriures o llàgrimes, en la seva justa mesura, són una de les millors tàctiques per apropar-se als electors indecisos i als que han perdut la confiança en la política. L'ex president del Govern italià Berlusconi es va guanyar la simpatia de milions de persones explicant acudits i interpretant cançons napolitanes. El primer ministre britànic Brown va celebrar amb llàgrimes de goig, quan encara era canceller (ministre) del Tresor, el naixement del seu fill, Margaret Thatcher va plorar en el funeral del seu marit, Bill Clinton en el nomenament d'Hillary al Senat, i molts altres.

Estem al segle XXI i les llàgrimes sinceres, en general, no són ja vistes com a símbol de debilitat. Segurament si Edmund Muskie, el candidat demòcrata a les presidencials nord-americanes, el 1972, no hagués trencat a plorar mentre defensava a la seva dona d'atacs de l'equip de Nixon, podria haver pogut ser president. Eren altres temps i se'l va acusar de feble. Va ser el final de la seva carrera política.

Més recents són les llàgrimes, encara que ja desconec fins a quin punt reals o excel·lentment preparades, de 2008, per part de Hillary Clinton, que va plorar, trencant la visió que es tenia d'ella d'una dona dura i sense sentiments. Immediatament, va guanyar les primàries de New Hampshire. Una mica més tard, el dia abans de les eleccions, Barack Obama plorava en un míting a Carolina del Nord, parlant de la recent mort de la seva àvia. En la campanya a les primàries republicanes de l'any proper, ja han plorat Herman Cain i Rick Santorum. És un no parar.

Sigui com sigui, i evitant tot el possible el pur teatre i màrqueting emocional, necessitem a les nostres emocions i necessitem que els polítics tinguin les seves pròpies emocions. Només així demostren que tenen la força vital per pensar creativament i actuar amb fermesa. Només així demostren que tenen empatia i només així aconsegueixen l'empatia dels ciutadans i la seva confiança.

Encara que Javier Arenas porta mesos en campanya per a les eleccions de març de 2012, els passos formals per ser proclamat oficialment com a candidat a president de la junta d'Andalusia pel Partit Popular estan donats. Així que ahir es va realitzar un acte a Granada i avui és la presentació de la candidatura a càrrec del mateix aspirant a la presidència i del sotssecretari de Comunicació, Esteban González Pons. Contraprograma així el PP l'acte del PSOE andalús, que també avui dissabte vol escenificar la designació oficial del seu candidat, l'actual president de la Junta, José Antonio Griñán. Quedarà oberta llavors una llarga precampanya on els populars volen consolidar la majoria obtinguda en els últims comicis celebrats i els socialistes mantenir el poder.

La proclamació d'Arenas com a candidat transcorre doncs un dia després del llançament de la seva nova web. M'he posat a analitzar-la i la veritat és que té algunes innovacions remarcables.

En entrar, hi ha un vídeo inicial de Javier Arenas, amb diferents imatges, en el qual es reprodueixen, amb la seva pròpia veu, diversos dels seus missatges, com que “el canvi a pitjor és impossible” i que són temps de “canvi a millor“. Una vegada acabat apareix un mosaic amb diferents imágines i textos clau amb els seus missatges, molt pensat, i per les quals es pot navegar.

La nova web permet l'accés directe als comptes de Sorres a les xarxes socials Youtube, Facebook i Twitter, i és interessant un espai en el qual el candidat recull les fotos que fa ell mateix en els llocs als que acudeix, una gran manera d'humanitzar-lo i de fer veure que és ell qui controla les seves xarxes socials i el que comparteix.

També és molt interessant l'espai “Consigue una foto de Javier”, mitjançant el qual es té la possibilitat de rebre una fotografia dedicada del candidat, i en la qual es pot triar la imatge, l'eslògan i a qui dedicar-li (i enviar-li per correu electrònic). Una altra novetat és incloure en la web la imatge en alta qualitat dels mítings, perquè els simpatitzants es puguin trobar en ella i sentir-se més identificats amb la campanya.

La resta de la web és bastant estàndard i per moments triga a carregar, encara que destacaria l'ús d'infografies per indicar els principals problemes d'Andalusia i un espai sobre els incompliments del PSOE, que han llistat en 102. Per descomptat, en la presentació es parla d'una web preparada per escoltar i interactuar amb els ciutadans (el que diuen en totes les inauguracions de pàgines web, vamos), però no hi ha res espectacular a part del típic formulari per demanar idees.

“No m'avergonyeixo d'admetre que sóc cristià. Però un no necessita estar a un banc de l'Església tots els diumenges per saber que alguna cosa va malament en aquest país quan els gais poden servir obertament a l'exèrcit però els nostres nens no poden celebrar el Nadal o resar a les escoles. Com a President, posaré fi a Guerra d'Obama contra la religió. La fe va fer forta a Amèrica i la farà forta de nou”. Aquest és el text del vídeo de campanya “Strong”, del candidat republicà nord-americà Rick Perry, on se li veu en al mig d'un camp, parlant obertament sobre religió. El vídeo, llançat a la seva web i a Youtube la passada setmana va causar una gran controvèrsia només ser difosa, i ja ha obtingut gairebé set milions de visites (aconseguint 22.200 vots positius i l'esgarrifosa xifra de 687.000 vots negatius, el que l'ha convertit en el vídeo pitjor valorat de la història de Youtube).

Aquest vídeo en el qual atacava als soldats homosexuals estava destinat sobretot a votants conservadors de l'Estat d'Iowa, però el seu contingut explosiu va fer que es difongués ràpidament per tots els mitjans de comunicació. El curiós del cas és que el que en una altra època podria haver-li causat un problema puntual s'ha convertit en una bola de neu en començar a crear-se per usuaris anònims –i no tan anònims- centenars de vídeos de resposta mofant-se de Perry i del seu missatge. Un bon exemple és el vídeo d'Andy Cobb, del grup còmic Second City, imitant a Perry per criticar-lo. “No em fa vergonya admetre que sóc un ateu“, comença Cobb. “Però saps que alguna cosa mal pansa en aquest país quan els polítics creuen que està bé odiar als gais i als no creients en les seves campanyes. Com si la seva màgica guia espiritual, o el que sigui, els beneís amb privilegis especials de gilipolles“. Aquest vídeo s'ha convertit en un dels més vistos de la setmana a Youtube, però no ha estat l'únic que s'ha convertit en paròdia o, com les denominen, Perrodies.

Existeixen vídeos de gent que no s'avergonyeix de ser jueva, de ser atea, o fins i tot un altre candidat republicà, Fred Karger, l'imita en el seu vídeo i diu “Sóc Rick Perry i em fa vergonya admetre que he fet aquest vídeo perquè estic desesperat per anar malament en les enquestes”. Hi ha centenars, i molts d'ells rient-se del fet que la jaqueta que porta Perry en el vídeo és molt semblant a la del protagonista de la pel·lícula “Brokeback Mountain”.

Dies després ha intentat arreglar-ho fent un vídeo, “Honor”, que afalaga als militars nord-americans, realment molt bé fet i que recomano veure. No obstant això, res ha detingut encara a les paròdies.

Després d'innombrables errors en aquesta campanya, aquest vídeo ha suposat un dur bany d'impopularitat. No ha fet més fort a Perry, sinó molt més feble.

La X Legislatura de la democràcia espanyola va arrencar abans d'ahir amb la sessió constitutiva del Congrés dels Diputats. Coincidint amb l'inici d'aquest nou període, hem realitzat un nou widget, on comptem amb la col·laboració de David Álvarez per a la compilació i el manteniment de les dades.

El widget és un directori online per a l'activisme polític i la comunicació digital, una eina senzilla per a conèixer de primera mà qui són, quines aplicacions utilitzen i quin és l'activitat online dels diputats i diputades del Congrés, així com d'on són i de quin partit, en la línia del widget “Parlament 2.0” que vam realitzar el 2010.



El widget del Congrés dels Diputats és molt visual i fàcil d'utilitzar, actualitzat constantment i al servei de tots els ciutadans, que funciona també com una finestra digital per poder contactar amb els nostres polítics a través del seu correu electrònic o els seus perfils en xarxes socials, i estar així informats de les seves activitats. Ens permet tenir en una sola aplicació tota la informació relativa als diputats i diputades a la xarxa. Es pot inserir també a qualsevol pàgina web o blog i en dispositius mòbils.

Espero que us sigui d'utilitat i, si hi ha alguna dada a modificar, només heu de comunicar-nos-ho i ho corregirem ràpidament.

La Primera República Espanyola va ser el règim polític que va haver-hi a Espanya des de la seva proclamació per les Corts, l'11 de febrer de 1873, fins al 29 de desembre de 1874, quan el pronunciament del general Martínez-Campos va donar començament a la Restauració borbònica a Espanya. El rei Amadeu I va renunciar al tron d'Espanya el dia 11 de febrer de 1873. Aquest mateix dia es van reunir les Corts a Madrid i, en aquesta mateixa sessió, malgrat que els republicans eren clara minoria (i a més dividits entre federalistes i unitaris), un discurs d'Emilio Castelar va fer canviar les coses i per gran majoria (258 vots a 32) es va triar el primer govern de la República, nomenant president de govern al republicà federal català Estanislao Figueras.

La primera República va ser una experiència realment curta i molt inestable. Mostra d'això és que va ser governada per quatre presidents diferents fins que, tan sols onze mesos després de la seva proclamació, es va produir el cop d'estat del general Pavía i van tornar a regnar els Borbó.

El període va estar marcat, a part de la falta de suport popular, per tres guerres civils simultànies: la Tercera Guerra Carlista, la revolta cantonal en la península ibèrica i la Guerra dels deu Anys a Cuba. A més, afrontaven una desesperant situació financera: dèficit pressupostari de 546 milions de pessetes, 153 milions en deutes de pagament immediat i tan sols 32 milions per cobrir-lo. El Cos d'Artilleria havia estat dissolt en el moment de més virulència en les guerres cubana i carlista, per la qual cosa no hi havia suficients soldats, armament ni diners amb el que alimentar o adquirir-los. D'altra banda, Espanya travessava una aguda crisi econòmica, coincident amb la gran crisi mundial de 1873 i aguditzada per la inestabilitat política; en els anys precedents havia augmentat l'atur entre jornalers i obrers. Les organitzacions proletaries van respondre amb vagues, marxes, concentracions de protesta i l'ocupació de terres abandonades.

Per si fos poc, només una setmana i mitja després d'arribar al poder, el 23 de febrer, a Estanislao Figueras li van fer un intent de cop d'Estat (demanant una república unitària i no federal), amb el que va haver de canviar la meitat del seu govern. El 9 de març va haver-hi intent de proclamació de l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola, que va ser superat després d'una sèrie de gestions telegràfiques amb els dirigents catalans, però la revolta continuava. Poc després, el 23 d'abril, es va produir un nou intent de cop d'Estat preparat per alfonsins, membres de la Unió Lliberal, progressistes de Sagasta i sectors monàrquics de l'Exèrcit, però van fracassar quan diverses unitats es van abstenir a última hora.

Es vivien moments tensos, ja no només en les corts mentre es discutia la nova constitució, sinó fins i tot en el Consell de Ministres. Precisament, mentre presidia un, a principis de juny i fart de debats estèrils, va arribar Estanislao Figueras a cridar en català: «Senyors, ja no aguanto més. Els vaig a ser franc: estic fins als collons de tots nosaltres!». Estava tan fart dels seus quatre mesos de govern que uns dies després, el 10 de juny, va deixar dissimuladament la seva dimissió en el seu despatx en la Presidència, va anar a fer una passejada pel parc del Retiro i, sense dir una paraula a ningú, va prendre el primer tren que va sortir de l'estació d'Atocha. No es va baixar fins a arribar a París, i no va tornar fins a molts mesos després.

El govern del següent president, Pí i Margall, que va tenir encara més problemes, va durar tan sols 37 dies, però almenys no va fugir. Les seves paraules en dimitir van ser: “Han estat tantes les meves amargors en el poder, que no puc codiciar-ho. He perdut al govern la meva tranquil·litat, el meu repòs, les meves il·lusions, la meva confiança en els homes, que constituïa el fons del meu caràcter. Per cada home agraït, cent ingrats; per cada home desinteressat i patriòtic, centenars que no buscaven en la política sinó la satisfacció dels seus apetits“. No eren bons temps per a la lírica. Estanislao Figueras ja ho sabia.