La campanya electoral nord-americana de 1840 és considerada la precursora de les campanyes electorals modernes. Martin Van Buren era el candidat demòcrata i llavors president, mentre que l'opositor era William Henry Harrison, del partit Whig.

El 1837 hi havia hagut una colossal crisi econòmica, per la qual cosa el partit Whig veia la seva oportunitat d'aconseguir la presidència. És per això que va triar a un candidat conegut: William Henry Harrison. El candidat, nascut a Virgínia el 1773, procedia del que podria dir-se la noblesa de Virgínia. El seu pare, Benjamin Harrison, havia estat un dels signants de la Declaració d'Independència i va servir com a governador.

William Henry Harrison es va fer conegut com a heroi de guerra contra els indis, el 1812, guanyant la batalla de Tippecanoe, que es va fer popular a l'època. Aquesta figura d'heroi americà és la que volien estimular durant la campanya, sabent que encara que hagués succeït 28 anys abans, podien obtenir vots. El seu eslògan de campanya (el primer que es va fer realment popular en unes eleccions) va ser “Tippecanoe and Taylor too” (fent referència al candidat a vicepresident, John Tyler).

Els demòcrates, per contraatacar, parlaven de Harrison com un pobre vell (67 anys) que vivia allunyat a la frontera, en una cabanya de fusta i bevia constantment sidra. No obstant això, els va sortir malament la idea, ja que era just el que necessitaven des del partit Whig: es va aprofitar la visió de la cabanya de fusta i de la sidra com a exemple de persona normal, com qualsevol altre ciutadà nord-americà, allunyant al candidat de l'estereotip d'home ric i acomodat (que és just el que es criticava de Van Buren). I la cabanya i la sidra van ser adoptades com a símbol de la candidatura. A més, criticaven amb força a Van Buren per la crisi econòmica, anomenant-ho “Martin Van Ruin”.

En els cartells de campanya, que per primera vegada van ser constants a tot el país, apareixia la imatge d'Harrison amb una cabanya al fons, i en els mítings s'oferia sidra als presents. També hi havia cabanyes de fusta per tot el país i ampolles de sidra amb una cabanya com a logo, simbolitzant el suport a la campanya de Harrison. Va ser la primera vegada que material promocional s'utilitzava d'una manera general.

A més, també va ser la primera vegada que s'utilitzava la música i jingles de campanya de manera generalitzada, que parlaven de la valentia de Harrison, de la batalla de Tippecanoe i fins i tot de les cabanyes de fusta, per exemple: Tippecanoe and Tyler Too, The Tippecanoe Club Quick Step, Old Tippecanoe’s Raisin‘, The Invincible Old Tippecanoe o Grand Log Cabin March.

En realitat, en la campanya gairebé no es van parlar els temes polítics, sinó que es va basar en la proximitat al poble (cabanyes i sidra) i el seu historial com a heroi de guerra. I va guanyar.

William Henry Harrison va jurar el càrrec el 4 de març de 1841 i va realitzar el discurs inaugural més llarg de la història. En un dia molt fred, Harrison va parlar durant dues hores a l'escalinata del Capitoli, sense jaqueta ni barret, per mostrar la seva fortalesa com a heroi. Va desenvolupar una pneumònia i mai es va recuperar. Un mes més tard moria, convertint-se en el primer president nord-americà en morir en el càrrec, i en el president que menys temps ho ha estat: de 4 de març a 4 d'abril -30 dies, 12 hores i 30 minuts-. I és que si ja ets president, no te la juguis fent-te l'heroi.

A Tenerife, en el quilòmetre 32 de l'autopista del nord (mapa), i des de 2007, algú anònim penja frases en un cartell de 20 metres en el vessant d'una muntanya, que canvia de text cada pocs dies. Es tracta d'una zona molt visible a causa de l'alta densitat de transit d'aquesta autopista, que sovint té retencions. Es poden llegir frases com “Per què no?“, “No hi ha ningú com tu“, “Aposta-ho tot per tu”, “Digues-li“, “Segueix al teu cor“, “No dono crèdit als bancs”, “Tu crees el teu futur”, etc… Són frases que segons el seu autor, AnoniMan, pretenen fer somriure i propagar l'optimisme (veure vídeo).

A la illa aquestes frases són molt populars, tant que es mostren en un bloc, a Twitter i sobretot a Facebook, on compten amb més de 23.000 admiradors.

Amb tant seguiment a la xarxa, el Partit Popular de Tenerife va tenir un greu error: intentar utilitzar-ho amb finalitats polítiques. Així, a través de photoshop algú va canviar la frase posant “Vota PP. Necessites un gran canvi” i la va penjar en el mur de Facebook del PP Tenerife al maig. Aquests la van tornar a penjar com si fos seva afegint: “l'anònim del cartell de l'autopista del nord també ens recolza”. Podria ser quelcom divertit ja que tothom a Tenerife coneix el cartell, però no van caure en l'enorme força que té AnoniMan a la xarxa i en la seva multitud de seguidors, ni tampoc en què menyspreaven i s'estaven aprofitant del treball i enginy d'una persona anònima a qui la gent admira.

Ahir, des de la pàgina de Facebook del cartell de l'autopista es va penjar la imatge del photoshop, amb la frase “Aquesta foto és una manipulació fotogràfica!!: Aquest projecte es desentén de qualsevol ideologia política, així que preguem una mica de respecte”. Ràpidament va començar a ser compartida a través de les xarxes socials i a ser àmpliament comentada, amb el que el que podia semblar una broma de mal gust del PP de Tenerife s'ha tornat en poques hores una bola de neu contra el partit, amb innumerables crítiques a la manera d'actuar del PP de la illa.

En realitat, dubto que el PP de Tenerife en si tingui molta culpa, sinó més aviat la culpa va ser d'els qui gestionen el seu compte de Facebook, que van pensar que faria gràcia i van penjar la imatge (que ja no està) o que realment van pensar que el cartell existia. És, en qualsevol cas, un greu error no pensar en les conseqüències, especialment per l'esperable difusió a la xarxa. A aquestes hores, el post a Facebook on es denuncia el fotomontaje té 624 m'agrada, 342 comentaris i, el més important, ha estat compartit en els seus murs personals per 290 persones. En uns dies s'haurà oblidat, però és innecessari cometre aquests errors en un compte, el del PP Tenerife, que té 3.600 amics i un bon ús. El no demanar disculpes és encara pitjor.

Gràcies per l'avís a José Frechín.

El 5 de juliol de 1945 van tenir lloc les eleccions britàniques per a primer ministre. S'enfrontaven el conservador Winston Churchill i el laborista Clement Atlee. Malgrat que algunes ignorades enquestes donaven per guanyador a Atlee, la veritat és que es donava per absolutament segura la victòria de Churchill, el líder que va guanyar la guerra i que va governar al país durant els anteriors cinc anys. Feia ja deu anys de les anteriors eleccions (suspeses durant la guerra), per la qual cosa el partit conservador s'erigia com a gran favorit.

Churchill era extremadament popular i estimat, i gairebé tota la premsa estava al seu favor. El partit conservador també veia segura la seva victòria. És per això que gairebé no van fer campanya, i la poca que van fer va ser per atacar durament als laboristes. Va ser especialment important el discurs de Churchill dient “nazi” al partit d'Atlee: “There can be no doubt that socialism is inseparably interwoven with totalitarianism and the abject worship of the state. Socialism is in its essence an attack not only upon British enterprise, but upon the right of the ordinary man or woman to breathe freely without having a harsh, clumsy tyrannical hand clasped across their mouth and nostrils. (Labour) would have to fall back on some form of Gestapo, no doubt very humanely directed in the first instance”. Aquest atac, completament exagerat, va donar al trast amb la bona imatge de Churchill davant la ciutadania britànica.

Una vegada realitzades les votacions es va haver d'esperar al 26 de juliol, data en què arribaven els vots dels soldats a l'estranger. El resultat, sorprenent, va ser una aclaparadora victòria del Partit Laborista de Clement Attlee, amb 145 escons més que els conservadors. El resultat de l'elecció va ser un xoc important per als conservadors, donada la condició d'heroi de Winston Churchill, però reflectia la creença dels electors que el Partit Laborista estava en millors condicions per reconstruir el país després de la guerra que els contraris.

Sense saber-ho, la guerra i els seus protagonistes –els soldats- havien derrotat a Churchill. La raó és senzilla: mentre els conservadors gairebé no feien campanya ni propostes, i fins i tot atacaven exageradament al contrari, els laboristes prometien plena ocupació, finançada per un impost universal, un servei nacional de salut, i la creació d'un estat de benestar, amb el seu eslògan de campanya “Anem a afrontar el futur”. Aquestes promeses eren bàsiques per als soldats que tornaven del front, sense feina i en molts casos sense casa o malalts. Els laboristes ho van entendre, i el seu relat de campanya es basava en això: cuidar dels soldats i les seves famílies quan tornin a casa.

La xarxa, sobretot si té a veure amb el sentit de l'humor, va sovint més ràpid i més enllà del que els polítics pensen. Quan es comet un error, aquest se sol pagar. Si a més estem en campanya, la polèmica –i els somriures- estan servits.

Ahir, el líder del Partit Popular, Mariano Rajoy va penjar una foto de família amb els candidats del partit a Madrid, amb el lema “comença el canvi”. Va ser un error, ja que la foto, presa en un terrat de Madrid, mostra, a l'esquena dels candidats, la contaminació de la ciutat. Des de fa temps la pol·lució s'ha convertit en un problema. N'hi ha prou amb pujar-se al terrat d'un edifici o allunyar-se una mica de la ciutat per veure que la capital li ha sortit una “boina” de contaminació que en les últimes setmanes s'ha accentuat per la falta de pluges. El problema de contaminació ha estat també un arma política, les últimes setmanes, contra l'alcalde, també del PP. Per tant, fer la foto amb la contaminació darrere és un error important i una equivocació en la comunicació política de la campanya, ja que recorda el problema i la crítica que constantment li atribueixen al PP madrileny.

Després de la foto oficial, Mariano Rajoy va pujar al seu Twitter la imatge, que ràpidament va cridar a la creativitat dels usuaris, que van començar a “retocar” mitjançant photoshop la fotografia, i a enviar-la també via Twitter o Facebook, creant el #memePP.

No és la primera vegada que ho veiem. Arran de la mort de Steve Jobs, el passat 12 d'octubre, Roma va aparèixer amb cartells que recordaven a Jobs, amb el lema “Ciao Steve” però amb el logo del partit Sinistra i Libertà, de Nicki Vendola. La polèmica per usar a Jobs per fer campanya va ser tal que Vendola va demanar disculpes. No obstant això, no va quedar aquí, i es va començar a fer burla dels cartells, posant altres imatges amb la mateixa frase i el mateix logo del partit. Per exemple: “Ciao Bin Laden”, o “Ciao Pop Paul”.

En la mateixa Itàlia, al 2009, es van fer famosos els memes anti-Berlusconi, utilitzant una foto que el president havia publicat per desmentir els rumors de que tenia relacions amb una menor (que l'anomenava “papi”). Les fotografies (que presentava a la menor amb els seus pares i Berlusconi) van ser posades en dubte pels internautes i es va crear un blog on qualsevol podia penjar els seus fotomontajes, amb Berlusconi o amb Noemí Letizia i la seva mare. L'èxit va ser tal que els autors de Brinda con Papi van rebre en només dos dies 220.000 visites i 386 fotos.

I l'últim meme mundial (que jo recordi) va ser el de la imatge de Barack Obama i el govern nord-americà en la “situation room” seguint la captura de Bin Laden, al maig d'aquest any. La imatge va tenir molt suc i ràpidament es va començar a retocar, mostrant a Obama jugant a la play station o recreant l'escena amb humor (o mala llet). En aquest cas, no va ser excessivament crítica ni aprofitat pels republicans, sinó més aviat exclusivament sentit de l'humor.

“Implícate, actúa, comparte!” és l'espai preparat per l'equip de Rubalcaba per aconseguir voluntaris per a la campanya. Tots els partits disposen d'aquest espai, però sovint pequen d'un problema: no ofereixen idees o oportunitats per participar, sinó que són un mer formulari on apuntar-se, sense tenir en compte que unes persones voldran col·laborar més o menys, o que unes persones voldran fer unes coses o unes altres. En el cas de la Web de Rubalcaba, i sense arribar a l'especialització en el voluntariat que sol·licitava Segolène Royal el 2007, sí existeixen exemples d'activitats a realitzar, visibles des de la pròpia Web.

Hi ha moltes maneres de col·laborar en la campanya de Rubalcaba. Des de pegar un cartell, fins a fer una trucada de telèfon. Des de col·locar una cadira, fins a parlar amb el teu veí. Els simpatitzants poden triar com participar:

- En actes públics: Ajudar en les graderies, distribuir material entre els assistents, interactuar amb el públic…
- En acció directa: Participar en accions porta a porta, fer trucades telefòniques, col·laborar en trobades amb votants…
- En acció de carrer: Repartir informació, ajudar a peu de carrer…
- A la xarxa: enviar e-mails, publicar en el blog, participar en xarxes socials…
- Organitza la teva acció: Muntar una acció, al meu carrer, al meu barri, al meu poble, a la meva ciutat; una trobada, un acte, una acció de campanya…

En els tres primers casos, per participar la Web t'envia al formulari de “Voluntaris de Rubalcaba”, per la qual cosa no segmenta per accions a realitzar. “A la xarxa” porta a un formulari per ser voluntarioRED, mentre que per organitzar una acció local directament dóna un correu electrònic on enviar informació sobre cada acte proposat.

També és interessant l'encertada activació del blog de voluntaris “Esta es mi acción”, ya utilitzat en les passades eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2011, encara que han canviat el disseny i el text, que ara òbviament fa referència a la campanya de Rubalcaba.
Es tracta d'un blog col·laboratiu on qualsevol voluntari del partit, o simpatitzant, pot explicar el que pensa o el que ha fet per a la campanya. Tal com indiquen “l'objectiu d'aquest blog és ser el punt de trobada i reflexió sobre el treball dels voluntaris i voluntàries del PSOE. Un blog en primera persona on els seus usuaris expliquen la seva experiència personal del treball com a socialistes. Un espai diferent del PSOE, on els protagonistes són els seus voluntaris i voluntàries, més enllà de la informació política habitual de la nostra presència a la xarxa“. Els diferents voluntaris expliquen el seu dia a dia, algunes campanyes o accions al carrer, el que es troben o el que senten. Es tracta d'una oportunitat per animar-se uns a uns altres, recolzar-se i compartir el seu treball.
En la campanya d'abril-maig es van publicar 97 posts. Ara com ara el blog, reprès al setembre, porta 36, per la qual cosa és probable que superi les publicacions pujades durant les municipals.

L'any 1900, el republicà Theodore Roosevelt va ser triat vicepresident dels Estats Units. Però no va estar molt temps ja que el 5 de setembre de 1901 el president William McKinley va ser assassinat. Roosevelt, que llavors tenia 41 anys el va succeir, convertint-se en el president més jove de la història dels Estats Units.

Va repetir mandat en el període 1904-1908, i va declinar presentar-se a la tercera reelecció el 1908. No obstant això, es va enfrontar amb el nou president William Howard Taft, del seu propi partit. Per a les eleccions de 1912 va intentar arrabassar-li la nominació republicana a Taft, però com no ho va aconseguir, va crear el Partit Progressista.

El 14 d'octubre de 1912, durant aquesta campanya presidencial (que va perdre), Roosevelt va rebre un tret del taverner John Schrank a Milwaukee (Wisconsin). La bala es va allotjar en el seu pit després de travessar una funda d'ulleres d'acer i una còpia doblegada del seu discurs, de 50 pàgines que portava en la jaqueta.
Roosevelt, un caçador experimentat, va concloure correctament que ja que no estava tossint sang, la bala no havia penetrat en el seu pulmó, per la qual cosa es va negar a anar immediatament a l'hospital. En canvi, va pronunciar el seu discurs mentre es filtrava la sang per la seva camisa. Va parlar durant 90 minuts. La seva frase d'obertura va ser: “Senyores i senyors, jo no sé si saben que he estat ferit, però es requereix més que això per matar a un ant“. Posteriorment, els rajos X van mostrar que la bala havia travessat tres polzades (76 mm) de teixit muscular i s'havia allotjat en el pit de Roosevelt, però no havia penetrat a la pleura.

A causa de la ferida de bala, Roosevelt va ser retirat de la campanya pel seu equip fins al dia les eleccions. Els altres dos candidats, Taft (republicà) i Wilson (demòcrata) van detenir també les seves pròpies campanyes durant la setmana en què Roosevelt va estar a l'hospital.

Aquestes eleccions, Roosevelt va aconseguir 4,1 milions de vots (27%), enfront dels 3,5 milions de Taft (23%). No obstant això, els 6,3 milions de vots de Woodrow Wilson (42%) i sobretot la divisió en el partit republicà, van ser suficients per guanyar la presidència. Això sí, Roosevelt va aconseguir ser l'únic candidat d'un tercer partit a quedar en segon lloc en unes eleccions presidencials als Estats Units.

Res millor que portar sempre un gran discurs en la butxaca.

En una campanya online, el més important és aconseguir que els simpatitzants s'impliquin en la lluita electoral, no només com a element quantitatiu (posar “m'agrada” o difondre el que diu el partit o candidat), sinó qualitatiu, aprofitant les seves idees i la seva pròpia creativitat pel bé de la campanya, que és el que, en definitiva, cridarà més l'atenció, serà més innovador i, per tant, serà més difós.

No se sol utilitzar a Espanya, però el Partit Popular sí ho està fent per a aquestes eleccions generals. A més, i això és el nou, ho fa a través d'un concurs. El premi: els guanyadors tindran un lloc especial la nit del 20-N a la seu del PP al carrer Gènova. La resta tindran també oportunitats exclusives de participar en la campanya electoral: trobades amb líders, links oficials, ministages amb l'equip de campanya on line de la seva CCAA, etc.

Què han de fer? En el concurs “Tú también puedes ser candidato popular” cal dissenyar una campanya electoral pròpia. Pots utilitzar qualsevol canal per a la teva campanya, Blog, Facebook Twitter… i triar el teu slogan, editar el teu espot electoral, gravar el teu àudio de radio, dissenyar el teu cartell, organitzar un debat o informar als teus coneguts de les propostes concretes “del canvi que cada vegada més espanyols volen”. Competiràs amb els altres candidats escrivint post, rebent comentaris, fent amics, fans a Facebook; followers, tweets, RT o MT, etc… Els concursants tenen fins al 16 d'octubre per inscriure's.

Des de la campanya d'Obama han fet també un concurs, denominat ArtWorks i, com ja va fer en la campanya de 2008, vol aprofitar el crowdsourcing generat pels seus simpatitzants. En aquesta ocasió, demana a voluntaris que dissenyin cartells i postals per il·lustrar el pla d'ocupació d'Obama. Es poden enviar imatges fins al 4 de novembre i el guanyador veurà publicat el seu treball arreu, ja que serà el cartell oficial en campanya d'aquesta temàtica. Es busca a un nou Shepard Fairey.

L'objectiu bàsic d'aquests concursos és que la gent se senti partícip de la campanya, a més d'aconseguir bones idees i bona difusió, però li trobo un problema: que no deixa visible totes les campanyes o materials que realitzen els voluntaris, amb el que, si no ho difon bé, aquests simpatitzants poden sentir-se infrautilizats, a part que ningú pot veure exemples i tenir noves idees de millora. Tot dependrà de la difusió. A Canadà, el New Democratic Party va crear el mateix (encara que sense concurs) el 2009, on els simpatitzants podien idear, allotjar i deixar públic a la seva xarxa social oberta –The Orange Room- els materials que creaven, a més de difondre'ls pels seus propis mitjans i xarxes socials. D'aquesta manera, qualsevol que volgués fer campanya pel seu compte podia trobar qualsevol material o informació que li sigui útil (inclòs el partit, que pot utilitzar el que tots els seus simpatitzants realitzen).

Considerat com una pedra angular de la democràcia suïssa, el dret a la iniciativa popular permet a cada ciutadà exigir que una proposta per modificar la Constitució sigui sotmesa a votació nacional. Per a això, la iniciativa ha de reunir un mínim de 100.000 signatures en 18 mesos. Si el comitè que organitza la iniciativa popular aconsegueix les signatures, l'electorat suís va a les urnes per donar el seu vot. Aquest instrument polític garanteix la seva participació activa en la política.

Teòricament, una iniciativa només pot tractar sobre assumptes constitucionals, però en la pràctica han estat aplicades per a temes molt variats. La gran majoria de les iniciatives populars no aconsegueixen l'aprovació del poble electoral. Els temes de les iniciatives són molt variats, entre els quals cap esmentar una iniciativa per a una retallada del pressupost militar de l'exèrcit suís (rebutjada), o també una iniciativa que pretenia limitar el nombre de residents estrangers a Suïssa a un 18% (rebutjada). En els últims temps s'han aprovat altres iniciatives molt polèmiques: la votada en 2009 per prohibir la construcció de minarets i la iniciativa que en el mes de novembre de 2010 va ser portada a les urnes per aprovar l'expulsió de delinqüents estrangers.

Iniciatives ja una mica més curioses van tractar sobre temes com la liberalització en la gestió dels casinos (aprovada), la protecció dels aiguamolls (aprovada) i la prohibició de la producció i la venda d'absenta (aprovada). La primera iniciativa que es va proposar es va sotmetre a votació pública el 1893. Reclamava la interdicció de matar el bestiar conforme al ritu jueu en els escorxadors, iniciativa aprovada pel poble electoral a despit de l'advertiment contrari del parlament.

Si bé la iniciativa popular va ser creada per permetre que els ciutadans intervinguin directament en la política, tant els partits com els grups d'interès la prenen avui dia com un instrument eficaç per dictar l'agenda política suïssa.

El nombre d'iniciatives llançades per diversos participants polítics augmenta constantment en els últims anys. Segons estadístiques governamentals, 82 iniciatives populars van ser proposades entre 2001 i 2010, enfront de només 29 entre 1961 1970. Gairebé la meitat de les iniciatives proposades pels partits i els grups d'interès en els últims 40 anys ha estat sotmesa a votació popular. Però només el 10% d'elles, és a dir 11 de 121, van ser aprovades pel poble.

En període electoral les iniciatives augmenten. El proper 23 d'octubre hi ha eleccions generals i com és habitual, la iniciativa popular sobresurt com un «arma de campanya» emprada pels partits polítics, grans i petits (aquest any hi ha 14 iniciatives en curs). L'objectiu principal, almenys en un any electoral, és estar present en el debat polític posant un assumpte en dubte. Durant els mesos que dura la iniciativa, el tema és centre d'atenció i debat, la qual cosa fa augmentar la visibilitat del partit que ho recolza i d'aquells que estan en contra.

En totes les webs dels principals partits hi ha una secció d'iniciatives populars propiciades per aquests. El partit amb més escons, la Union démocratique du centre (UDC) té diverses iniciatives contra la inmigració o a favor de disminuïr impostos a les famílies. Le Parti Socialiste (PS) té iniciatives en marxa a favor de la sanitat pública, de l'energía sostenible o d'un salari mínim per als treballadors. Fins i tot busquen voluntaris, a través delClub référendaire, que es comprometin a buscar 10 signatures cadascun. En el Parti démocrate-chrétien fan campanya pel No a la propera iniciativa popular que es votarà, al febrer, sobre la prohibició de posseir armes. Per la seva banda, Els Verds proposen, entre altres, una iniciativa per acabar amb les nuclears i una altra a favor de l'economia verda.

A Suïssa estan acostumats a exercir les seves idees mitjançant el vot. No han d'esperar quatre anys per dir el que pensen. Si aconsegueixen que un de cada 77 suïssos signi una iniciativa, aquesta es vota entre tots. A Espanya, malgrat que no permeten votar, les iniciatives legislatives populars (ILP) es poden portar al congrés aconseguint 500.000 signatures (una de cada 92 persones), o 50,000 signatures en 120 dies en una comunitat autònoma, que és el que va donar via lliure per tramitar la proposta de Llei en el Parlament de Catalunya per abolir les corridas de toros.

Una iniciativa popular no només serveix per modificar una llei, sinó que la seva importància està en que pot marcar l'agenda política, reforçant la imatge d'un partit i enviant un sol missatge a la ciutadania, importantíssim en any electoral. Almenys, a Suïssa.

Una de les imatges més icòniques de la Guerra Freda va ser la d'un furiós Nikita Khrushchev, Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica, blandint la seva sabata mentre assistia a una reunió de l'Assemblea General de l'ONU al setembre de 1960.

Aquell dia, el delegat filipí estava al faristol, criticant durament a la Unió Soviètica per la seva política contra els drets civils a Àsia. De sobte, el delegat romanès va començar a cridar i insultar al ponent des de la seva cadira, i el propi Khruschev colpejava amb ràbia la seva taula, tant que va trencar el seu rellotge i va caure al terra. En ajupir-se, el premier soviètic es va treure la sabata i la va deixar també sobre la taula. Totes les càmeres de televisió i tots els fotògrafs es van llançar a immortalitzar el moment en què copejaria la taula. Però mai ho va fer, només la va agitar breument en l'aire.

No obstant això, els mitjans de comunicació de mig món ho van narrar com si ho hagués fet, i encara avui dia, en parlar de Khruschev, es recorda quan va colpejar amb la seva sabata la taula a l'ONU. També es van realitzar fotografies retocades perquè semblés que el premier blandía la sabata al faristol, encara que ni tan sols es va aixecar. Era la guerra freda i no hi havia imatges en directe. Ara potser seria diferent, o potser la llançaria perquè resultés més impactant.

L'any 2006, Rick Perry (actual candidat presidencial republicà) es presentava a governador de Texas. S'aproximaven les eleccions i el seu director de campanya i estratègia, Dave Carney, va voler “assegurar el tir”. És per això que va cridar a quatre prestigiosos científics socials de Yale perquè poguessin provar les seves teories i quantificar-les durant la campanya: Donald Green, James Gimple, Alan Gerber i Daron Shaw. A més, era molt més barat que encarregar estudis propis. Alguns d'ells, com Donald Green i Alan Gerber, ja havien parlat dels seus estudis, però calia provar-los, ja que com ells mateixos indicaven en els seus llibres, eren sempre campanyes locals.

En el transcurs d'aquest any, els “cap d'ou” -com se'ls coneixia dins de la campanya-, van realitzar experiments que van provar o no l'efectivitat de diferents accions polítiques: les aparicions de candidats, anuncis de televisió, trucades telefòniques automàtiques, correu directe, debats, aparicions en mitjans de comunicació, emailing, porta a porta… Molts d'aquests estudis havien estat ja realitzats per diferents acadèmics, però mai dins d'una campanya a gran escala com podia ser la de Texas, amb les facilitats que l'equip de campanya els donava. Els resultats d'aquestes proves de 2006 van canviar radicalment la forma en què Carney va prioritzar el temps del candidat i els diners de la campanya, tant la de 2006 com la de 2010, en què Perry va ser reelegit.

A través dels seus estudis quantitatius van descobrir interessants idees respecte a la importància relativa que té la presència en debats electorals o en mitjans tradicionals, i van descobrir la grandíssima importància que té la presència física del candidat prop dels votants. Van provar, a través de trucades a telèfons i a la geolocalització, que la presència de Perry a cada ciutat va tenir un impacte: el seu índex d'aprovació va pujar, van augmentar les contribucions econòmiques i va augmentar el nombre de nous voluntaris després de cada acte públic. En els anuncis de televisió, en canvi, malgrat que hi havia un fort impacte, aquest era breu (això ja serà per a un altre post). Les troballes van portar Carney a enviar a Perry a llocs amb molta gent (mercats, centres comercials, bars i restaurants coneguts) de grans i petites ciutats, però també a limitar la seva presència en debats electorals, que no reportaven molts vots (tan sols ha anat a quatre debats en els últims 10 anys i es va negar a debatre el 2010 amb el candidat demòcrata a governador, Bill White), o fins i tot a no rebre “endorsements” de diaris, ja que no servien per a molt (Perry no va rebre cap recolzament dels principals diaris de Texas, però encara així va derrotar amb facilitat al seu oponent). Per a la campanya només importaven aquelles accions que podien oferir dividends (electorals o econòmics) al candidat. Això ocupava tot el seu temps.

Una altra idea: en comptes d'aparèixer a televisions estatals, gràcies als seus constants viatges (5 de cada 7 dies) apareixia en nombrosíssimes televisions locals, molt més properes als ciutadans. També evitava així veure's com algú que només està a la capital. Els acadèmics van demostrar a través de l'estudi de la seva presència en premsa i TV que el candidat tenia molt més impacte positiu en premsa quan estava visitant poblacions petites que quan parlava a la capital (Austin). És per això que es va decidir gastar diners en avions o trens perquè estigués en directe, en comptes d'anuncis en aquesta mateixa premsa.

Totes aquestes idees les explica Sasha Issenberg en el seu capítol “Eggheads: Inside the Brainiest Political Operation in America”, del llibre “The Victory Lab”, que publicarà l'any vinent. Ara com ara tan sols està disponible en epub aquest capítol sobre Perry. Molt recomanable.

Divendres passat va tenir lloc el Beers&Politics. on vam comptar amb la participació de Roger Mateos, redactor de l'Agència EFE-Barcelona (Secció Política) que, des de 2002 segueix a diferents partits en actes, campanyes i en el Parlament de Catalunya, i a qui agraïm la seva presència. Us passo un resum:

Sona a tòpic, però és cert: periodistes i polítics es necessiten mútuament, mal que els pesi... Els periodistes necessiten informació que només els poden subministrar els polítics. I els polítics necessiten difondre el seu missatge a través dels mitjans de comunicació. Primerament, caldria tenir clares unes idees:

Categories de polítics, segons la seva relació amb periodistes (classificació d’acord amb la pròpia experiència professional):
1. Pànic als periodistes: polítics que temen ser vistos o enxampats parlant amb periodistes per propis companys de partit i creuen que seran represaliats per la cúpula i titllats de “xivatos”. O polítics que simplement tenen por dels periodistes perquè no saben com tractaran la informació que els pot oferir, desconfien de l’ús que se’n farà de la informació.
2. Adictes a les filtracions: responsables de comunicació d’un partit o institució, el seu propi càrrec ja els exigeix un contacte constant amb periodistes, han de gestionar la informació del seu àmbit, utilitzen els mitjans per difondre missatges, intenten controlar el “quan” i “a qui” es filtra la notícia. També poden entrar dins d’aquest grup els “conspiradors”, polítics que pel seu compte tenen els seus propis contactes periodístics i els utilitzen per donar pistes sobre informacions que els poden afavorir a ells o perjudicar a algun rival.
3. Grup intermig: la gran majoria. Si t’hi apropes, pots tenir-hi una bona relació, poden ser font puntualment, no tenen massa problemes d’agafar-te trucades, conversar off-the-record sobre qüestions diverses. N’hi haurà de més oberts i de més tancats, però tots poden ajudar-te en algun moment. I també ells se’n poden aprofitar de la relació: periodistes poden oferir-los informació d’altres partits o del seu propi que ells no coneixen.

Categories de periodistes, segons la seva voluntat de relacionar-se amb les fonts:
1. Inèrcia funcionarial: aquells que es limiten a fer el “carril” (actes i rodes de premsa oficials habituals, amb convocatòria per tots els mitjans de comunicació), sense intenció d’anar més enllà, ni fer trucades a les fonts per fer informacions amb valor afegit.
2. “Dona’m alguna cosa...”: definició acunyada pel periodista econòmic Marcos Lamelas (EFE), es refereix a aquells que apreten les seves fonts perquè els passin alguna exclusiva, estan a l’espera que els polítics els donin alguna informació de valor, n’esperen “caritat”. Volen fugir així del simple “carril” i fer informació amb valor afegit. Però polítics (o gabinets de comunicació) no han de patir, perquè poden decidir com i quan filtrar-ho.
3. “M’han explicat que...”: aquells que truquen a les seves fonts per acabar de confirmar una notícia que ja els ha arribat d’altres vies a les seves mans (o no), fruit d’una bona agenda de contactes. Pels polítics i responsables de comunicació, són els més “perillosos”, però alhora són els més bons i els que millor relació cal tenir-hi.

En general, una regla d’or per a un polític hàbil i desacomplexat es cultivar una bona relació amb periodistes, no tenir por, saber relacionar-se, estar obert a fer cafès, despenjar les trucades, contestar missatges, aturar-se per fer off-the-records. Mantenint les distàncies que calgui, però sense ser un mur infranquejable.
Mostrant-se tancat, arisc o antipàtic no hi guanyarà res. Els periodistes, per bé o per mal, hauran de parlar de tu en algun moment en les seves cròniques. Tenint una actitud fatxenda o malcarada potser no perjudicarà la seva imatge dins les cròniques, però el que és gairebé segur és que tampoc l’afavorirà. A més, tancant la porta als periodistes t’impedeix beneficiar-te del doble flux d’informació.
Pot passar perfectament que, tot i tenir bona relació amb un periodista, aquest publiqui una informació que perjudica els teus interessos. Però és que és la seva feina. Ell treballa per un mitjà que ofereix notícies, no pel gabinet de premsa del teu partit. Però tenint-hi bona relació el permetrà almenys contactar-hi directament per oferir la teva pròpia versió dels fets.

El tractament discret de les fonts és sagrat. Hi ha polítics que, pel seu alt estatus o pel seu càrrec, estan en permanent contacte amb periodistes i ningú no s’estranya. N’hi ha d’altres que també s’hi poden relacionar, però que temen que dins del seu partit se n’assabentin massa. Per això és essencial teixir una relació de confiança, on el periodista demostri que el polític no ha de patir per la discreció, on el periodista sàpiga garantir l’anonimat de les fonts i sàpiga respectar que determinades informacions, si el polític li ho demana, no les pot publicar mai, per molt llamineres que siguin.

Off-the-records. Molt sovint, en acabar una roda de premsa o pels mateixos passadissos del Parlament, es formen els anomenats “corrillos” de periodistes que envolten algun polític, que explica més distesa i relaxadament alguna interioritat, alguna dada que no ha volgut explicar a micròfon obert. En aquests casos, cal deixar clares una sèrie de coses per evitar malentesos:
- Pot haver-hi off-the-records on el polític permet que alguna de les informacions que ha donat fora de micròfon sigui difosa citant “fonts”, sense que aparegui el seu nom.
- Però n’hi haurà d’altres de més delicats, que el polític deixa anar alguna exclusiva molt temptadora, però demana que en cap cas es publiqui. Més d’un cop hi ha hagut malentesos, quan el polític no ha deixat clar si una part del seu off era publicable o si tot l’off s’havia de mantenir en secret.