Estem acostumats a interminables discursos als congressos i parlaments, és per això que el que els nostres polítics diuen poques vegades surt en els mitjans, excepte un parell de frases destacades. Per tant cal pensar molt el missatge que es vol donar i el missatge que volem que recullin els mitjans.

No obstant això, quelcom així va haver de pensar el diputat per New York Joseph Crowley, que va preparar un discurs tremendament efectista, i sense una paraula. Les seves paraules, en aquest cas, a través d'un vídeo que s'ha tornat viral (250.000 visites en una setmana, segun Mashable), han arribat a moltíssima més gent que si hagués donat el discurs parlat. En el discurs, Crowley, un demòcrata, critica que en 100 dies de majoria republicana al congrés nord-americà encara no s'ha creat cap llei que creï llocs de treball.



La manera de donar el discurs és un remake del famós vídeo Subterranean Homesick Blues, de Bob Dylan.

Divendres vinent, 29 d'abril, a les 20h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és “Ciberguerrilla com a mètode d'acció política a la xarxa“, a càrrec de Jose Rodríguez, físic, activista, responsable de projectes a la xarxa d'UGT Catalunya. És membre de l'executiva del PSC de Barcelona com a responsable d'acció a Internet, i és també responsable de la sectorial de ciberactivisme del PSC. Ha format part i creat nombrosos exemples de ciberguerrilla, d'àmbit català, espanyol i europeu, a més de publicar regularment en el seu bloc, Observatori de ciberpolítica.

El lloc serà el bar La Clotxa (C/ Torrent de l'Olla, 121), cantonada Montseny/La Perla, de Gràcia. Prop de metro Fontana.

Per a aquells/es que mai no heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'un encontre absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/es els presents.

Solem reunir de 25 a 35 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades:

- "Open Government", amb Carlos Guadián
- "El valor de les relacions institucionals", amb Ernest Benach
- "Humor i política", amb José A. Pérez
- "Enquestes en període electoral", amb Vicent Martínez
- "L'estratègia electoral a Catalunya", amb Pau Canaleta
- "Com escriure un bon discurs", amb David Redolí
- "La campanya electoral britànica", amb Edgar Rovira
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé

Miguel Ángel Revilla és l'actual president de la comunitat autònoma de Cantàbria i actual secretari general del Partit Regionalista de Cantàbria (PRC). Al 2010 era el president autonòmic millor valorat a la seva comunitat, segons una enquesta del CIS. Miguel Ángel Revilla ha aprofitat el seu caràcter per fer nombroses aparicions en shows i programes humorístics de la televisió espanyola. La seva faceta televisiva va començar col·laborant entre 2007 i 2009 en el late night Buenafuente, de la Sexta on participava una vegada al mes en una secció fixa dedicada a comentar l'actualitat. També era convidat habitual en el magazín matinal El programa de Ana Rosa i al febrer de 2011 es va convertir en col·laborador del talk show La Noria, ambdós a Telecinco. Els diners obtinguts per tals col·laboracions ho dona íntegrament a la Cuina Econòmica de Santander. És conegut, també, pel seu elogi constant dels productes càntabres, els quals regala en les seves visites, incloent a la Moncloa.

És per això que a ningú pot estranyar que en la seva pre-campanya el seu equip hagi creat la iniciativa online “Acepta el reto de Revilla“, mitjançant la qual qualsevol càntabre pot jugar a un trivial de la seva comunitat des de la pàgina web del candidat. Entre els encertants de les preguntes se sortejaran 50 places (més acompanyant) per a un berenar de productes típics càntabres, al costat del propi Revilla.

És interessant que les preguntes les fa en vídeo, i també diu en vídeo si les respostes són o no són correctes. Si no respons, també s'impacienta i et fa comentaris de l'estil: “Què, et demano un cafè?” ;-)
També inclou intel·ligentment alguna pregunta que parla de coses que ha fet el seu govern.

Es tracta d'una iniciativa simpàtica, que implica la participació dels seus simpatitzants, i molt coherent amb la seva manera de fer política els últims anys, incloent el premi. Us recomano provar-ho.

Dissabte és Sant Jordi, i com previsiblement estaré desconnectat i sense cobertura, perdut al meu poble, recomano avui uns llibres que crec interessants:

Marketing político y comunicación, de Philippe J. Maarek

Amb excessiva freqüència, el caràcter d'espectacle de la política exercit pels mitjans de comunicació constitueix una curiosa barreja. La comunicació de la imatge moltes vegades pretén substituir a la comunicació d'idees. No obstant això, cal que els homes i les dones polítics adaptin la seva comunicació a l'evolució de la societat, que igual sàpiguen debatre en públic que comunicar per Internet, i que, en ocasions, també acceptin participar en emissions televisades d'entreteniment molt allunyades de la política. El llibre el poden llegir tant els estudiants com els militants i els homes polítics, així com qualsevol persona desitjosa de comprendre els mecanismes que porten al poder als nostres governants. El llibre és un veritable manual de campanyes electorals. No és el millor llibre de Maarek (no sóc l'únic que ho pensa), però ho recomano si voleu un tractat general sobre com funcionen les campanyes, Internet a part.

En el poder y en la enfermedad, de David Owen

En el poder i en la malaltia tracta de la interrelació entre la política i la medicina. L'autor es declara fascinat per ella i l'ha analitzat en ambdós camps. La malaltia en personatges públics suscita importants qüestions: la seva influència sobre la presa de decisions, els perills de mantenir en secret la dolència o la dificultat per destituir als dirigents malalts. Com a metge, l'autor va tenir l'ocasió de veure les tensions de la vida política i les seves conseqüències; com a polític, es va fixar en els dirigents que no pateixen dolències mentals però desenvolupen el “sindrome d'hybris” o embriaguesa del poder: persistència en el terror i incapacitat per canviar. Aquest llibre estudia les malalties patides per Caps d'Estat i de Govern com a J.F. Kennedy, el Sha de Pèrsia o Mitterand, entre altres. Encara no me l'he he acabat, però és molt interessant i fa un bon recorregut per la història política del s. XX.

Manual de e-líder, de Javier Llinares y Ginés Alarcón (coordinadors).

L'objectiu és mostrar les possibilitats que ofereix Internet i com incorporar les eines en el dia a dia del professional, però sobretot, explicar que el 2.0 no és solament obrir una pàgina de Facebook o Twitter sinó un canvi d'actitud. Es parteix d'una introducció als nous models de relació en els mitjans socials fins a recomanacions de bones pràctiques en identitat digital (qui som a Internet) i escolta activa (què diuen de nosaltres), a més d'exemples per millorar els serveis públics gràcies a la tecnologia. El manual també compta amb un capítol dedicat a les eines més útils per moure's en els mitjans socials i un glossari de termes. Entre els autors, Pere Joan Mitjans, Raúl Alegre, César Calderón, Francisco M. Rangel, Mª Carmen Orozco i Carlos Guadián.

Catilinarias, de Ciceró

Les Catilinarias són quatre discursos de Ciceró. Van ser pronunciats entre novembre i desembre de l'any 63 a. de C., després de descoberta i reprimida una conjura encapçalada per Catilina per donar un cop d'estat. Catilina, qui s'havia postulat per al càrrec de cònsol després d'haver perdut la primera vegada, va intentar assegurar-se la victòria mitjançant suborns. Ciceró llavors va impulsar una llei prohibint maquinacions d'aquest tipus. Catilina, al seu torn, va conspirar amb els seus partidaris per matar a Ciceró i a membres clau del Senat en el dia de l'elecció. Ciceró va descobrir el complot. El 8 de novembre, va convocar al Senat en el Temple de Júpiter Capitolino. Catilina va assistir també a la reunió. Va ser llavors que Ciceró va pronunciar la Primera Catilinaria, que comença amb la cèlebre frase Fins a quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència? (Quousque tandem, Catilina, abutere patientia nostra?). No hi ha res com els clàssics per aprendre d'oratòria i discursos, i aquesta és una de les obres necessàries. Es pot llegir online, des d'aquí, i és altament recomanable.

Filopolítica, d'Antoni Gutiérrez-Rubí

Amb el títol “Filopolítica: filosofia per a la política“, trobareu diferents textos que presenten idees i reflexions sobre aquest concepte del que per al Toni seria la filosofia aplicada a la política, a una nova política, que ha de mirar cap als clàssics, recuperant l'essència dels valors, de les idees que fonamenten i atorguen consistència al desenvolupament d'aquesta labor. Una visió renovada (més humanista i profunda) de l'acció política, on apunta conceptes com l'espiritualitat, la introspecció, la meditació o el silenci, entre d'altres, que poden ajudar en aquest camí de reflexió compartida. Es pot llegir aquí.

Yolanda Barcina, actual alcaldessa de Pamplona, es presenta a presidenta de la comunitat de Navarra el proper 22 de maig. En accedir al seu càrrec com a presidenta d'Unión del Pueblo Navarro (UPN) es va marcar l'objectiu de visitar personalment tots els municipis de la comunitat per conèixer les inquietuds dels veïns. Són 272 pobles i ciutats. Al febrer, va acabar el “tour” de 8.000 quilòmetres per Navarra i ha volgut mostrar-ho en forma de web: “Y272: Yolanda en tu pueblo“.

A la web es pot trobar un mapa amb tots els pobles, i un desplegable per veure una imatge de Barcina en el cartell d'entrada a cada localitat i unes paraules que resumeixen el que va veure o va sentir aquest dia. Els ciutadans també poden fer comentaris, donar idees i fins i tot penjar imatges seves d'aquest dia amb la candidata.

És una excel·lent manera de donar-se a conèixer, i demostrar que qualsevol municipi és important. D'altra banda, les fotografies amb el cartell serveixen de “prova” que va estar allí. És la proximitat el que permet millorar la visió que es pot tenir d'un polític, la memorabilitat que es té del candidat, no de veure'l o escoltar-lo en els mitjans de comunicació, sinó als seus propis carrers.

En aquest sentit, la campanya d'UPN intenta parlar constantment de “proximitat“, sigui a través de la iniciativa Y272 com a través del cartell electoral o de la web Navarra así, on constantment s'ha intentat aconseguir participació ciutadana amb idees i propostes. Han aconseguit 2.500 propostes, de les quals un 80% entren al programa electoral d'UPN de les properes eleccions al maig. També es pot triar la foto electoral de Barcina. Des de la web s'apel·la al sentiment d'orgull navarrès, a través d'imatges i vídeos, i amb una cançó pròpia. En el vídeoclip ni tan sols surt la candidata, no és necessari.



El vídeo és MOLT semblant a l'anunci The Man Who Walked Around The World, de Johnnie Walker.

La guerra sobre l'orella de Jennifer és el nom que es va donar a una forta controvèrsia en la campanya electoral britànica de 1992, entre l'oposició del Partit Laborista i el governant Partit Conservador. El nom és una al·lusió a la Guerra de l'Orella de Jenkins, un conflicte armat real del segle XVIII.

Enmig de la campanya per a les eleccions generals de 1992, el dimarts 24 de març, el partit laborista va llançar per televisió un anunci sobre una nena de cinc anys amb otitis, que va haver d'esperar un any per a una operació bastant simple. En l'anunci es comparava el cas de Jennifer amb el d'altres persones que sí podien permetre's pagar a un metge privat, i que guaria a una altra nena en tan sol uns dies a canvi de diners (gràcies a les exempcions fiscals que havien concedit els conservadors durant la legislatura). El partit esperava posar en relleu el que considerava mala gestió i falta de fons del Servei Nacional de Salut (SNS) durant el govern conservador. Va ser famós el lema usat a partir d'aquest espot pel líder laborista Neil Kinnock: “Si vol votar conservador, no es posi malalt“.

L'anunci, en horari de màxima audiència, va ser una bomba, i el partit laborista, que era el favorit per guanyar aquestes eleccions davant un gris John Major, esperava que reforcés el seu lideratge -ja fort- en el tema de salut. No obstant això, l'anunci el que va fer va ser que la població oblidés com era aquest missatge sobre la salut que tenien els laboristes, a causa d'una controvèrsia que va durar tota la campanya.



L'endemà a l'emissió, va aparèixer en els periòdics que l'anunci era un frau, la qual cosa va fer que Julie Hall, secretària de premsa de Neil Kinnock, sortís a la palestra i digués que no, que es tractava d'un cas real, i fins i tot digués el nom de la nena afectada, Jennifer, i que l'anunci s'havia fet a partir d'una carta que els pares de la nena van enviar a Robin Cook, “ministre de sanitat en l'ombra” (futur ministre si guanyaven els laboristes).

En dies posteriors, no obstant això, el diari The Sun, que es va convertir en l'assot dels laboristes, va començar a donar detalls. Resulta que el 29 de gener, Margaret Bennett, la mare de la Jennifer, es va posar en contacte amb diputats conservadors per explicar-los la història de la seva filla i que no podia ser que triguessin tant a operar-la. Després de 12 dies sense obtenir resposta, li va enviar una carta als laboristes.

Tres dies després, el 17 de febrer, des dels conservadors es va escriure a la família Bennett descrivint el cas com a inacceptable i culpant a la falta de recursos. El 25 de febrer se li va oferir l'operació, i el 5 de març va ser operada.

El 12 de març, Sandra Yarwood, una investigadora laborista es va posar en contacte amb la família i va dir que farien un anunci sobre Jennifer i els problemes amb el SNS (encara que no va dir que exagerarien tant). Dies abans de l'emissió l'hi van mostrar l'anunci al pare, perquè donés el seu vistiplau al vídeo en relació al fet que no es nomenava en cap moment a la seva filla.

El problema per als laboristes és que no només els pares de la nena votaven al partit conservador, sinó que l'avi de la Jennifer era exalcalde conservador i vicepresident de la secció local. L'home, que no era ximple, va avisar als conservadors, que ja tenien tota la munició indispensable per atacar el vídeo una vegada sortís per antena.

El partit conservador va anar filtrant a la premsa el que va considerar (i era) un frau, i no només l'anunci va fer que s'oblidés la bona campanya laborista o els problemes en sanitat, sinó que va minvar ostensiblement la credibilitat del partit i del seu candidat. El propi The Sun, a doble pàgina, va titular una altra frase cèlebre: “Si Kinnock diu mentides sobre una nena malalta, alguna vegada dirà la veritat sobre alguna cosa?“.

Que se sabés el nom de la nena i que es mentís sobre un tema tan important va fer que molta gent perdés la confiança en Kinnock i en el seu partit. L'assumpte, a més, i per a desgràcia laborista, va ser durant molts dies el principal tema polític del país.

Si no haguessin mentit i si haguessin investigat mínimament de qui parlaven tal vegada (o no) el resultat electoral hagués estat diferent. El Partit Conservador va guanyar les eleccions de 1992 amb una estreta majoria de 21 escons. El líder laborista Neil Kinnock va renunciar tres dies després.

Es parla molt d'activisme digital, un activisme que difícilment es pot explicar bé perquè canvia constantment i evoluciona com evoluciona la societat i les eines existents a Internet. No obstant això, he trobat un llibre interessant sobre el tema, que explica bé com s'ha desenvolupat aquest activisme digital. El llibre, de 2010 i editat per Mary Joyce, és “Digital Activism Decoded. The new mechanics of change“, i us aconsello llegir-lo o fullejar-ho. “Només” té 240 pàgines. Transcric la ressenya de la seva web:

Hi ha més d'un milió de llibres a Amazon.com, però si es busca “activisme digital”, el títol en la part superior de la llista és “Digital Activism Decoded” (activisme digital desxifrat). Encara que aquest és el primer llibre dedicat explícitament al tema, no és el primer a explorar la intersecció de la tecnologia digital i l'activisme. Ja s'han produït guies que donen instruccions als activistes en l'ús d'aplicacions populars com a blocs i xarxes socials. També hi ha hagut treballs acadèmics que analitzen l'efecte d'Internet o els telèfons mòbils en la dinàmica política, tant en les democràcies desenvolupades on els polítics twittegen com sota els règims repressius.

No obstant això, “Digital Activism Decoded” és el primer llibre que intenta analitzar el camp de l'activisme digital íntegrament. El llibre comença amb una secció sobre els contextos, per abordar no només la tecnologia i les infraestructures de xarxes, dispositius i aplicacions, sinó també l'entorn social, econòmic i polític en el qual es produeix l'activisme digital.

L'editora, Mary Joyce, va ser Gerent d'Operacions de Nous Mitjans en la campanya presidencial de Barack Obama.

Es pot comprar a Amazon o descarregar en PDF.

En els temps que corren, quan un polític crea un compte a Twitter, com a mínim la gent es mira el que falta per a les eleccions. És aquesta la credibilitat que molts polítics tenen a Internet. És per això que sovint no és facil començar en una xarxa social, ja que es veu en l'ús d'aquesta eina com quelcom electoralista.

No és senzill aconseguir seguidors, ni que la gent sàpiga que el polític té Facebook o Twitter. La gent també busca alguna cosa més que un Twitter electoral. Potser per això, des de l'equip de François Bayrou, candidat a les presidencials franceses, van voler donar a conèixer el Twitter del seu candidat a través d'una twitter entrevista durant una hora, el passat 31 de març. Era la primera que es feia a França.

Van ser aquests els seus primers moviments a Twitter. El primer i segon tweet era per anunciar l'entrevista, la resta, per a l'entrevista en si. La iniciativa va ser un èxit. Va tenir 4.000 mencions, i va rebre prop de 2.000 preguntes en menys d'una hora, tractant de respondre el més àmpliament possible. Va posar a prova les respostes de 140 caràcters a preguntes de vegades complexes i va donar 65 respostes al final (que no està gens malament perquè significa que dóna una resposta cada 50 segons en mitjana). En acabar, es va comprometre a respondre la resta de preguntes.

És una bona manera de donar a conèixer el seu compte. Això sí, des de l'1 d'abril, no ha dit res, pel que és com si li haguessin fet 2 milions de preguntes, no importa. El seu Twitter (ara com ara) està mort i ha desaprofitat l'estirada del seu primer dia.

Dissabte passat vaig participar a Reus, al costat de Gemma Urgell, Albert Medrán i Carlos Guadián, en una jornada sobre comunicació política per a candidats joves en eleccions locals, organitzat per la JSC. Adjunto la presentació i intento explicar breument de què vaig parlar:

La política està desprestigiada, però no per això es perd l'esperança. Són cada vegada més els països on els joves estan participant en política local. Un bon exemple és Itàlia, on la política està fins i tot més desprestigiada que aquí. El 20% dels càrrecs electes locals tenen ja menys de 35 anys. Es tracta d'un veritable canvi en la manera d'entendre la política (i tal vegada salvar-la), amb nous valors, noves aptituds i noves idees. Aquests candidats són vistos com més lliures, despolititzats, i que no porten tota una vida dins d'organitzacions partidistes. Suposen un canvi en la manera de fer política des de la base.

Algunes idees per a aquests joves:

1. Fer escoltar el missatge. No es tracta de difondre lemes, ni propaganda, ni parlar constantment malament de l'oponent, sinó explicar i repetir un simple missatge: per què triar-me a mi i no al meu oponent? sobre la base del relat personal (qui sóc, com he arribat aquí) i el projecte que vols impulsar, les idees. Cal explicar com arribar del punt A, on estem ara, al punt B, on m'agradaria que estiguéssim.

2. Memorabilitat. Cal crear records en els ciutadans. No és suficient el que sàpiguen del candidat gràcies a la premsa, sinó que cal aconseguir records basats en la relació personal. Petites trobades, salutacions, diàlegs, somriures… Establir vincles i crear proximitat.
Per a això és bàsic trepitjar el carrer, constantment: saludar, preguntar, interessar-se, escoltar, respondre preguntes, donar i rebre idees… També són importants les trobades amb diferents àmbits de la societat: empresaris, asosciaciones de veïns, de joves, de dones, comerciants, influenciadores on i offline.
Es poden crear trobades basades en menjars o sopars, amb cadascun d'ells. Escoltar les seves propostes i que ells escoltin les dels candidats. També trobades temàtiques (sobre innovació, sobre emprenedors…) amb molta més gent. I tot cal difondre-ho. El candidat ha de veure's com algú proper i que disposa de possibilitats per ser contactat i quedar o parlar amb ell fàcilment.
Les relacions serveixen per aconseguir votants, simpatitzants i amics, sí, però també serveixen per evitar enemics polítics que parlin malament de tu.

3. Aliances. Cal conèixer (i pensar) en qui poden ser influenciadors. És a dir, gent que parla més amb una altra gent, que es relaciona més, que té més poder d'influència. Un bon exemple són cambrers, taxistes o perruquers, al món offline, però també bloggers al món online. Cal conèixe'ls, saber qui són, saludar-los i escoltar-los, i donar a conèixer les teves idees.

4. Comunitat. Sovint ens acontentem amb tenir una gran comunitat de persones que pensem ens recolzen (militants, simpatitzants, amics, seguidors a les xarxes socials, etc…) però si no les involucrem en la campanya no té sentit. Cal fer que es moguin i que participin, que se sentin útils i escoltats. Aquesta és la millor forma que ajudin en la campanya i que parlin del candidat. I tot això genera molta més visibilitat.

5. Orgull. Els ciutadans del teu poble o ciutat estan orgullosos del seu poble o ciutat. Han de veure que el candidat també ho està. Si es governa cal parlar de l'orgull de ser d'allí i del que s'ha aconseguit. Si s'està en l'oposició, no cal criticar sempre, sinó mostrar-se orgullós del lloc i proposar idees per sentir-se encara més orgullós. Són les emocions el que pot moure als ciutadans.

6. Identitat online i offline. En aquests moments no existeix diferència. Cal actuar igual dins i fora de la xarxa. La identitat digital existeix es vulgui o no, i si no es té una identitat pròpia, quan busquin al candidat a google, el que trobin potser no els agradi. Cal dialogar, escoltar idees, proposar-les, difondre el que es fa, exactament igual que al carrer.

7. Ordre. No importa l'ordre de la llista. En qualsevol cas cal sumar, relacionar-se. Els candidats són el vincle entre el partit i la ciutadania. Un bon exemple és el de Jose Rodríguez.

8. No oblideu que sou joves. Si no confien en vosaltres els joves, difícilment ho faran els més grans. Heu d'actuar com a joves: esports, compartir música, parlar de temes que importen també als joves, utilitzar xarxes socials, tenir sentit de l'humor…

9. Són eleccions locals. Cal parlar del poble o de la ciutat, de les idees rebudes i de les idees proposades, però generar interès per als votants: parlar del que els interessa, d'allò local.

10. Després, relax? En una campanya es tracta de generar connexions, relacions, perquè coneguin al candidat, perquè quan parlen d'ell o ella recordin alguna cosa que va fer o que va dir. És el boca/orella el que segueix funcionant. Més gent coneguin i més relacions de confiança es generin, millor es parlarà d'ells/es. És durant la legislatura, i no en campanya, quan millor i més creïble serà.