Molta gent té un perfil propi a Facebook. Aquest fet ho han vist també els governs, imaginant formes d'aprofitar aquesta potencial comunitat de persones per millorar la comunicació pública.

Un bon exemple, vist en el bloc de René Palacios, és la iniciativa sorgida a la ciutat de Buenos Aires, on moltes de les seves places tenen un cartell que indica l'adreça d'una pàgina de Facebook.

Tal com indica René, es tracta d'una iniciativa impulsada pel Govern de la Ciutat de Buenos Aires per implicar als veïns en tenir cura de l'espai públic porteny. El projecte es diu Compromiso Comunitario i funciona en l'òrbita de la Sotssecretària de Drets Humans. La idea es plasma en la signatura d'un document signat entre organitzacions, empreses, escoles i veïns, que busca recuperar valors i el sentiment de comunitat, amb l'objectiu d'aconseguir acords bàsics de convivència mentre gaudeixen de l'espai públic. Per això, en la proposta sempre s'inclou la restauració d'un espai públic.

Per engegar-ho, els veïns es contacten a través de facebook, col·locant "Compromís Comunitari" en el cercador i fent clik sobre el vincle que correspon a la plaça del seu barri. D'aquesta manera es poden posar en contacte amb els altres integrants per compartir diferents activitats:

1. Explicar històries i anècdotes que vas viure a la Plaça.
2. Explicar-li a tots què significa la plaça per a tu i proposar formes de cuidar-la.
3. Pujar fotos de la plaça: teves, dels teus amics, de la teva família, de les teves mascotes.
4. Pujar videos d'activitats organitzades a la Plaça.
5. Utilitzar aquesta pàgina com un punt de trobada per coordinar accions amb els teus veïns.
6. Organitzar i convocar a la gent del barri perquè participi d'esdeveniments a la Plaça.
7. Convidar a tots a que es sumin al Compromís fent-se fans de la pàgina i pujant material.

Tots aquests materials i activitats estan a cada pàgina (per exemple Plaza Unidad Nacional, Plaza Guemes, Plaza Palermo Viejo, etc). És una excel·lent manera de crear una comunitat forta, que ajudi a millorar les places o els carrers de Buenos Aires, però també per sentir-se més partícip de la vida de la ciutat, del barri, i de la plaça del teu barri.

Avui es compleixen 30 anys de l'intent de cop d'estat a Espanya que tothom coneix com el 23F. Han passat trenta anys d'aquell dia en què el Tinent Coronel de la Guàrdia Civil Tejero va entrar al Congrés interrompent a tirs la tranquil·la votació d'investidura de Calvo Sotelo. Trenta anys del “Quieto todo el mundo!” i dels tancs als carrers de València. Dels transistors i el missatge del Rei. I si alguna cosa es recorda d'aquest dia és la imatge de Tejero a la tribuna d'oradors del Congrés. La fotografia, premi World Press Photo de 1981, va ser presa per Manuel Pérez Barriopedro.

En el blog de José Pujol, la mesa de luz, al diari Público, expliquen com es va prendre aquesta foto, què va sentir el fotògraf i com va aconseguir treure-la del congrés perquè, des de l'agència EFE, donés la volta al món. Intento resumir-ho:

Manuel Pérez Barriopedro va acudir al seu treball a EFE, en aquest 23 de febrer, al Congrés, per cobrir la investidura de Calvo Sotelo. Es van realitzar deu fotogrames del moment del cop, de la 13 a la 23, sent el número 22 la imatge que va donar la volta al món. Fotograma número 22, minut 1:29 del víideo de rtve. Han cessat els trets de Tejero i Manuel eleva l'enquadrament centrant-se en el tinent coronel que fa un posat que el fotògraf captura. Faria dues fotos més: “Aquest és just el moment que jo començo a pensar que havia fet fotos. Encara no havien pres posicions i la meva obligació era salvar almenys el que havia fet”, diu Manuel, que lleva el rodet i ho manté amagat a la seva mà durant més d'una hora. A continuació, va aconseguir amagar-ho a la seva sabata. “En creuar les cames, portava un mocasí una mica obert, i veig que hi ha un buit. Molt disimuladament ho vaig ficar allà sota”.

Després de quatre hores de captivitat, a primera hora de la nit, van deixar anar als periodistes. Als pocs minuts els fotògrafs són alliberats sense les seves càmeres, que es queden al congrés. Eren al voltant de les 10 i mitja de la nit.

Manuel Pérez va directe a l'agència EFE, on lliura les fotografies. Tot eren abraçades i felicitacions. Però ningú volia prendre la responsabilitat de passar les fotos pel servei i es va passar la responsabilitat al lloc més alt. Es van enviar còpies 20x 25 a Luís María Ansón, per aquell temps director de l'agència estatal EFE. Ansón, després de prendre's uns segons per pensar-ho, va manar que es distribuïssin immediatament totes les imatges als abonats d'Espanya i de la resta del món.

Al principi van pensar que més fotògrafs havien fet la foto i que més fotos de Tejero pulularien per la resta de redaccions. Però al llarg de la nit es van adonar que tan sols ells les tenien. “No tots van fer fotos i no tots van poder treure-les” diu Manuel. La seva foto va donar la volta al món i fins i tot la revista Paris Match va enviar un avió per recollir les imatges amb bona qualitat.

Recomano llegir l'excel·lent text (i veure les seves imatges) escrit per José Pujol. Imperdible.

Aquest divendres, 25 de febrer, a les 20h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és “Open Government“, a càrrec de Carlos Guadián, membre d'Autoritas Consulting, dedicat a la innovació estratègica per a l'administració pública. En Carlos també és el responsable de coordinació de la plataforma sobre open-government "#oGov" a més de publicar regularment en el seu bloc, K-Government.

El lloc serà el bar La Clotxa (C/ Torrent de l'Olla, 121), cantonada Montseny/La Perla, de Gràcia. Prop del metro Fontana.

Per a aquells/es que mai no heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'un encontre absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/es els presents.

Solem reunir de 25 a 35 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades:

- "El valor de les relacions institucionals", amb Ernest Benach
- "Humor i política", amb José A. Pérez
- "Enquestes en període electoral", amb Vicent Martínez
- "L'estratègia electoral a Catalunya", amb Pau Canaleta
- "Com escriure un bon discurs", amb David Redolí
- "La campanya electoral britànica", amb Edgar Rovira
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé

Sovint em pregunten per si conec masters o postgraus sobre comunicació política a Espanya, així que he pensat que ja que tinc una recopilació, el millor és compartir-la. Segurament em falten alguns, així que no dubteu en comentar-m'ho i actualitzaré. Els classifico per ciutats

Barcelona:

• Master en Marketing Polític. Estratègies i comunicació política (ICPS-UAB) web
• Postgrau en Comunicació Política i Institucional (ICPS-UAB) web
• Postgrau d'Anàlisi i Comunicació Política (ICPS-UAB) web
• Master en Gestió de la Comunicació Política i Electoral (UAB-online) web
• Master Universitari en Comunicació política i social (Blanquerna) web

Madrid:

• Postgrado de Dirección de Campañas Electorales (MAS Consulting-UPC) web
• Master en Comunicación Institucional y Política (Carlos III-Unidad editorial) web
• Master en Dirección de Campañas Electorales y Comunicación Política (UCJC-Escuela de negocios) web
• Master en Coaching político (UCJC) web
• Master en Comunicación Política e Institucional (Fund. José Ortega y Gasset) web
• Postgrado Comunicación Política 2.0 práctica (Fundación Ortega y Gasset) web
• Diploma Internacional en Diseño y Planificación de Campañas Electorales (Fundación José Ortega y Gasset) web

Pamplona:

• Master en Comunicación Política y Corporativa (Universidad de Navarra) web

Salamanca:

• Master en Asesoramiento de Imagen y Consultoría Política –MAICOP (UPSA) web

Santiago de Compostela:

• Master en Marketing Político: Estrategias y Comunicación Política (USC) web

Bèlgica ha aconseguit avui un rècord mundial en complir 249 dies sense govern, els mateixos que l'Iraq va haver d'esperar el 2010. Des que el rei Albert II va acceptar la renúncia de Yves Leterme, el 26 d'abril de 2010, que el país no compta amb un Poder Executiu, encara que sent realistes no hi ha un Executiu estable des de 2007. Després de les eleccions legislatives del 13 de juny de 2010, una infinitat de rondes de negociacions i cinc mediadors han estat nomenats pel rei Albert II per facilitar un acord entre els set partits anomenats per formar un govern. Però cap ha pogut formar una majoria que li permeti governar, per la qual cosa un gabinet provisional ha estat a càrrec des de fa 249 dies.

La crisi mostra també, paradoxalment, la fortalesa de les institucions, que no necessiten un poder fort i que funcionen raonablement bé per inèrcia. És la prova, segons els seus crítics, que el Govern belga, en la seva absència, demostra que no serveix per a molt. No hi ha programa polític que s'apliqui, el pressupost de 2011 és ara com ara una prolongació del de 2010 i a l'economia no sembla afectar-li, fins i tot tots els derrotats al juny segueixen en els seus llocs i Bèlgica té la presidència semestral de la Unió Europea sense més contratemps. Malgrat la paràlisi i un endeutament públic de gairebé el 100% del PIB, Bèlgica va créixer l'any passat un 2%, per sobre de la mitjana de la zona euro.

El regne ja ostentava a més el poc envejable rècord d'Europa, quan als 208 dies va batre la marca que Holanda havia registrat en 1977. Els belgues estan farts i ja van sortir al carrer el passat 23 de gener, però sense resposta per part dels polítics. Potser per això, i aprofitant que avui es compleix el record, milers d'estudiants han convocat avui marxes en la majoria de ciutats belgues, en la que han denominat “la revolució de les patates fregides“.

Entre el cansament i l'humor, els joves belgues van cridar, a través de la xarxa, sobretot a través de Facebook i Twitter, a la revolució de les ‘patates fregides’, l'snack nacional per excel·lència, per demanar als seus líders que posin fi a la crisi de buit de poder al país. Els ciutadans protesten, encara que sigui de manera silenciosa, associant-se amb grups d'artistes (“pas en notre nom“), deixant-se créixer la barba, com suggereix un actor francòfon, organitzant ‘olimpíades’ per als nous ‘campions’, muntant tendes de campanya virtuals o proposant l'abstinència sexual de les dones dels polítics fins que arribin a un acord. Per avui, els belgues planegen una gran festa a l'aire lliure a la ciutat d'Anvers, un ‘flashmob’ -una concentració ràpida de persones per a una actuació inusual- a Lieja, el repartiment gratuït de patates fregides a Lovaina i fins i tot un ‘striptease‘ col·lectiu de 249 persones a Gant. Paral·lelament, ‘una acampada’ virtual a Internet iniciada el mes passat segueix guanyant terreny, amb gairebé 152.000 signatures, que reclamen als líders polítics que retornin els diners que van percebre des de juny de 2010 si no troben un compromís en 100 dies, un termini que expirarà d'aquí 64.

A aquesta hora ja han començat a penjar-se les primeres imatges, en directe, dels actes que s'han anat desenvolupant. Perquè tot i que s'organitzi a Internet, cap revolució existeix si no es pren el carrer.

El proper 25 de febrer tindran lloc les eleccions a Irlanda. Les eleccions, inicialment previstes per 2012, han estat avançades. Segons les enquestes, el govern, que va perdre la majoria al Parlament després de la sortida dels Verds de la seva coalició, no té massa possibilitats de guanyar. El primer ministre, Brian Cowen, molt afeblit políticament i que va renunciar al lideratge del partit governant, el Fianna Fáil, ja va anunciar que no es presentarà a aquestes eleccions, en les quals la seva formació -ara dirigida per l'ex ministre de Relacions Exteriors Micheál Martin- hauria de patir un sever revés. El Fianna Fáil, que domina la vida política irlandesa des de la independència de l'illa el 1922, ja només compta en els sondejos amb un 14% de les intencions de vot, degut d'en gran part a la indignació dels electors per la manera com va gestionar la crisi, que va portar a la illa a demanar un milionari rescat financer a la Unió Europea (UE) i al Fons Monetari Internacional (FMI).

No obstant això, el Fianna Fáil no ho dóna tot per perdut. L'activitat política que més m'ha cridat l'atenció durant els últims mesos és la coneguda com “Holiday at home“, realitzada per les seves joventuts, denominades Ogra (molt interessant també la seva web). Es tracta d'una activitat per realitzar en moments de crisi econòmica. És llavors quan és més important per al país que la gent es mobilitzi. Un bon exemple és en vacances, on l'Ogra va crear un programa de viatges, una ruta, per tota Irlanda. L'excusa era que els joves no s'anessin de vacances fora, sinó que deixessin els seus diners a Irlanda.
Així, en cooperació amb agències turístiques i cambres de comerç locals de tot el país van organitzar un viatge per carretera per a tots aquells simpatitzants que ho volguessin. Van recórrer Irlanda per ajudar a l'economia turística, i a cada lloc portaven samarretes amb el nom de la campanya, el logo del partit i es feien fotos amb el logo de “Holiday at home“. Encara que millorable, és una gran manera de donar visibilitat als colors del partit i a la campanya, per tot el país, a més de crear bones relacions entre militants i simpatitzants de tota Irlanda, que es coneguin i es creïn llaços i vincles entre ells.

Altres coses que m'han cridat l'atenció en les webs de campanya dels diferents partits irlandesos han estat:

1. A causa de la crisi i a la petició d'ajuda internacional, el partit de govern s'ha vist immers en la seva pròpia crisi i pèrdua de legitimitat. És per això que presenta un gran bàner en entrar en la seva web, que significativament denomina “The Plan“, i que es pot llegir en forma de revista (via ISSUU) o descarregar en PDF. Es compon d'un gran compendi d'idees i solucions per sortir de la crisi. En entrar a la web també és la pàgina d'entrada per defecte.
2. A l'estil de les campanyes nord-americanes, el Fianna Fáil demana, a la part alta de la web que donis el teu correu electrònic per unir-te a ells (o rebre informació). L'interessant, i és la primera vegada que ho veig, és que demana indistintament el correu electrònic o el número de telèfon mòbil. Amb qualsevol dada que donis, ja reps notícies.
3. En un bàner de la seva web, “focus on a candidate“, el Fianna Fáil col·loca cada dia imatges aleatòries d'algun dels seus candidats. En clicar, s'obre la seva fitxa. És una bona manera de conèixer a la resta de candidats, no tan sols al candidat principal.
4. L'apartat de descàrregues de la web del Green Party, molt complet, des de fulletons a imatges o logos per ser utilizats per qualsevol.
5. L'aplicació per a iPhone o Android del Labour Party. Molt interessant l'opció de veure geolocalizats altres simpatitzants a la teva àrea. Anuncien també que l'aplicació l'ha desenvolupat una empresa irlandesa, que dóna treball a 150 persones (enmig de la crisi irlandesa és molt bona idea dir-ho!).
6. Els e-canvassers del partit Fine Gáel (a la dreta de la home). Es tracta d'un llistat d'activitats de ciberactivisme, com per exemple cedir el teu “estat” de Facebook o d'altres xarxes socials
7. A Fine Gáel, la web electoral està dividida en temàtiques, directament fent referència a les seves propostes en treball, economia, salut, sector públic i política. També permet que qualsevol pugui donar una idea, des de la mateixa home.
8. La lletjor dels bàners a la home del Sinn Féin. Horribles i horteres la majoria.

Cada vegada més assistim a campanyes polítiques on, sovint de manera anònima però organitzat des dels partits, i més en aquests temps on la tecnologia permet la ràpida comunicació i difusió, es critica a l'adversari, se l'ataca, s'insulta o es creen burles cap a ell. Es tracta de les campanyes negatives. No obstant això, no ésquelcom únic en les campanyes polítiques de la història. S'ha donat des del el principi de la democràcia, i es seguirà donant. Però volia explicar un curiós cas on els atacs van arribar massa lluny, i fins i tot una campanya negativa va costar una vida, la del polític, líder del partit federalista nord-americà, Alexander Hamilton, assassinat, en un duel, pel vicepresident d'Estats Units. Va ser l'11 de juliol de 1804.

En les eleccions presidencials de 1800, Thomas Jefferson i Aaron Burr del mateix partit, van empatar. El partit volia que Jefferson fos president i Burr vicepresident, però l'elecció final era responsabilitat de la Càmera de Representants. Els intents d'una facció federalista per aconseguir l'elecció de Burr van fallar, en part per l'oposició d'Alexander Hamilton. Burr va escriure a Jefferson subratllant la seva promesa de ser vicepresident, i durant la votació al Congrés va tornar a escriure que es retiraria si Jefferson li demanés. Finalment l'elecció va arribar a un punt mort que es va perllongar durant trenta-sis votacions, abans que James A. Bayard, un federalista de Delaware, emetés un vot en blanc per desempatar. Després de la confirmació de l'elecció de Jefferson, Burr es va convertir en vicepresident dels Estats Units, però aviat va perdre la confiança de Jefferson i va ser deixat de costat en els assumptes del partit.

Quan va quedar clar que Jefferson deixaria de costat a Burr per a l'elecció presidencial de 1804, el vicepresident va decidir presentar-se en el seu lloc com a candidat a Governador de Nova York. Burr va perdre les eleccions, i va culpar de la derrota a una campanya en contra seva orquestrada des del seu propi partit i per part de Hamilton. A més Hamilton va dir en un sopar polític que podria expressar una “opinió encara més menyspreable” de Burr. Després que una carta sobre el particular escrita per Charles D. Cooper circulés en un periòdic local, Burr va exigir una explicació a Hamilton.

Hamilton havia escrit tantes cartes i havia fet tantes crítiques contra Burr en privat que no era capaç de rebatre de forma creïble l'escrit per Cooper. Burr va exigir a Hamilton una rectificació sobre tots els possibles greuges, però Hamilton, que en aquells dies havia caigut en desgràcia per un escàndol sexual i que no tenia ja que cuidar la seva reputació, va decidir no fer-ho. Burr va respondre reptant a Hamilton a un duel. Els dos havien estat involucrats ja abans en duels (Hamilton en vint-i-u, Burr en només un).

Tot i que encara era un pràctica molt comuna, el duel havia estat prohibit en els estats de Nova York i Nova Jersey. No obstant això, ja que Hamilton i Burr no eren ciutadans d'aquesta última ciutat, es van citar als afores de Weehawken (Nova Jersey), a l'alba de l'11 de juliol de 1804. Existeix certa controvèrsia sobre com es va produir el duel i els esdeveniments que ho van envoltar. La versió de Wikipedia és que Hamilton es va avenir al duel per honor, però s'oposava a la pràctica i no tenia intenció de disparar primer. Per contra, Burr, prestigiós bon tirador, tenia la intenció manifesta de disparar al seu rival i matar-ho si podia ser. Així, mentre que una de les dues parts indica que Hamilton mai va arribar a disparar, l'altra argumenta que va haver-hi un interval d'entre 3 i 4 segons entre el primer tret i el segon. Una altra versió diu en canvi que Hamilton es va preparar bé: “ambdós contrincants van escollir les seves armes, pistoles de duel equipades amb una sola bala, i Hamilton va interrompre el procediment per comprovar la posició del sol i calcular diverses possibles ubicacions per realitzar el tret d'una manera més efectiva sense que la llum de l'astre rei li enlluernés; a més, va sol·licitar i va obtenir de Burr el permís per col·locar-se les seves ulleres per millorar la visió. Una vegada realitzat aquest tràmit, ambdós es van col·locar a la distància estipulada i van disparar les seves pistoles de manera gairebé simultània”. El tret d'Hamilton va fallar a Burr, però el de Burr va encertar de ple. La bala es va introduir en el seu abdomen, destrossant el fetge i la columna vertebral. Hamilton va ser traslladat a Manhattan, on es va allotjar a casa d'un amic, rebent visites fins que va morir l'endemà.

Burr més tard va ser acusat de diversos delictes, incloent el d'assassinat, a Nova York i Nova Jersey, però no va arribar a ser jutjat en cap de les dues jurisdiccions. Va fugir a Carolina del Sud, on la seva filla vivia amb la seva família, però aviat va tornar a Washington per acabar el seu període de vicepresidència.

En aquesta època les campanyes negatives no eren molt acceptades, segons sembla.

El passat 11 de gener l'alcaldable de CiU a l'Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias,va presentar la seva precampanya electoral, presidida pel símbol del “somriure” que van explotar Artur Mas i CIU en les autonòmiques del mes de novembre. La precampanya inclou la petició a tots els barcelonins perquè facin arribar a CiU a través de la seva web i de les xarxes socials una fotografia somrient. Aquesta fotografia, que es pot pujar a la web “El teu somriure” serà utilitzada per a elements de campanya del candidat.

És una interessant i senzilla manera que els simpatitzants de Trias s'uneixin a la campanya i que se sentin partícips, ara, però especialment quan aquests productes amb tots els somriures surtin a la llum, que s'impliquin durant el període electoral i que siguin les imatges de la gent les que apareguin en els dissenys i cartells. Que els ciutadans siguin -i se sentin- protagonistes de la campanya de Trias. Com indica Xavier Tomàs, “no és només una campanya participativa en el què, sinó en el com: trencant el tòpic de cartells, imatge, o format d'una campanya dissenyada “només” per una agència, i on els simpatitzants, militants o votants només són mers “consumidors” de màrqueting polític“.

La preponderància de la gent i la visibilitat de ciutadans normals i anònims, és una altra de les tendències que està utilitzant el PSC, que va celebrar el 15 de gener la jornada “Barcelona és capital“, on militants, simpatitzants i persones independents, van opinar i van donar idees sobre el futur de la ciutat, que seran afegides al programa electoral dels socialistes. En aquesta jornada, i parlant de la visibilitat de persones anònimes, va ser molt interessant llegir la “Rosa de Barcelona“, la revista de la Federació barcelonina del PSC, on en el seu actual número preval, absolutament, la presència en forma d'imatge de persones desconegudes, somrient, que parlaven sobre el seu barri i sobre les millores realitzades per l'alcalde Hereu.

Ambdues iniciatives són una bona manera d'apropar la política municipal a la gent, que se sentin protagonistes i que vegin que les seves idees, i les seves imatges, es tenen en compte. Ells han de sentir-se els protagonistes, no només el candidat.

Dijous passat, i en el marc del CCPC, vam realitzar un multitudinari Beers&Politics, en el bar Velòdrom, cedit per Moritz, on vam comptar amb la fantàstica participació d'Ernest Benach, ex-president del Parlament de Catalunya.

Per a Benach, en política es fa més un debat en les formes que no en el fons. És per això que les relacions institucionals són importants. I es poden dividir en dos tipus:

1. Les relacions institucionals entre governs o institucions, entre administracions
Aquestes es basen sobre l'equilibri. Són aquelles coses que no veiem normalment. Els acords no es tanquen a les reunions, sinó en el sopar. Per això és tan important saber idiomes, relacionar-te, saber la cultura de cada país i de cada administració, els seus costums, el que els agrada i el que no els agrada (per exemple en certes cultura no està bé vist obrir regals en presència de qui te'ls fa).
Cal adaptar-se al mitjà, als costums, saber quan actuar. En moltes ocasions, es tracta de relacions més personals que institucionals. Som persones i ens relacionem com a persones.

2. Les relacions institucionals entre política i societat.
Les persones som els principals actors en qualsevol relació. També entre els ciutadans i les institucions. Cal generar aquestes relacions, obrir-nos, tenir relació directa entre polítics i ciutadans.
En el Parlament de Catalunya es va intentar ser més propers: portes obertes, evitar la sensació de distància, trencar aquesta imatge.
En el primer cap de setmana de portes obertes en el Parlament es van aconseguir 3.000 visites. Això diu molt de les ganes, també de la ciutadania, de conèixer a les institucions. És la millor manera d'afavorir la transparència.
Sense aquesta base, no té sentit res més. Es tracta d'actituds, de vincles. I aquesta és la millor relació institucional, amb la que més s'aprèn: les relacions institucionals s'han de tenir amb la ciutadania.

Moltíssimes gràcies a Ernest Benach i als molts assistents. Ens veiem en el proper Beers&Politics, de nou a Gràcia, i de nou, esperem, en petit format.

Foto de Sandra Bravo (aquí més)